Fer i sentir

No faig, ergo existisc. Així de simple i senzill, malgrat que esta afirmació es trobe en les antípodes de la lògica que informa l'actual modernitat líquida, que diria Zygmunt Bauman. En ella el temps és or, la qual cosa és tant com dir que té bàsicament i fonamentalment un valor de mercaderia, d'«actiu» que cotitza a l'alça com més farcit està de productivitat i «fer». Un «fer» per a aconseguir el «tenir», el qual ha d'alimentar, inevitablement, el motor permanent del «fer». Un cercle viciós, un cicle capitalista infernal que ens tanca a nosaltres mateixos en una presó material i immaterial.

No es pot parar, eixa és la consigna. Ressona tant als nostres caps que l'hem naturalitzada, assimilada, interioritzada. No compta tant la nostra biografia com el nostre curriculum vitae. El que resulta imperatiu és demostrar que «aprofitem» bé el temps, que estem sempre en el tall, alerta, processant informacions que estimulen la nostra frenètica adaptació a un entorn altament complex, competitiu i subjecte a contínues exigències de fluïdesa i reestructuració. En una paraula, ens convertim en temps biològic productiu, per al treball i per a la diversió. Sense escapatòria. El neoliberalisme imposa la seua implacable llei.

I el no fer, viure, respirar, descansar? Segons la lògica capitalista són sols llastos que ens impedeixen «progressar» i fer-nos un buit en la jungla que ens conté i conforma. Per als guardians d'esta lògica, fanàtics i gelosos sacerdots de la deessa Utilitat i del deu Benefici, és impensable i poc «eficient» que hi haja gent que «perda el temps», que estiga «sense fer res». Els artistes poden escapar a en certa forma a este parany, perquè necessiten imperiosament eixos espais de «no fer» per a ser creatius. Els científics i intel·lectuals ho tenen cada vegada més difícil, torturats per absurdes normatives academicistes, constrenyiments institucionalitzats o pressions per a ser «rendibles». Paral·lelament, als xiquets se'ls expropia el seu preciós temps de jocs amb «activitats extraescolars»; als vells se'ls carrega amb noves tasques o «activitats d'oci» per a conformar un segment de mercat molt profitós; als joves se'ls sobreexcita amb tota mena de reclams perquè estiguen sempre en «acció». I a les famílies se'ls motiva amb «distraccions» sempre renovades perquè mai deixen de «fer alguna cosa».

Existeix una constant compulsió en fer, al costat de la qual empal·lideixen, per «improductives» i «inútils», coses com la migdiada, estar sense fer cap cosa «de profit», gaudir del silenci, la pràctica de meditació, la contemplació o la imaginació, el costum del passeig o prendre el sol. Hem d'«omplir» el temps, fins i tot en vacances, perquè en cas contrari ens sentim malament, com en pecat, fins a tal punt hem encarnat la lògica del «fer» coste el que coste.

Eixe és l'objectiu, perquè si no «fem» potser existeix el risc que sentim, que prenguem consciència, que existim de veritat, i això no és per a res funcional a la inhumana maquinària capitalista que organitza les nostres vides. Tota esta reflexió no és gens nova, perquè ja la van fer autors clàssics com Paul Lafargue o Bertrand Rusell, entre altres, raó de més per a reivindicar el no fer com un dret humà inalienable. Parem, respirem, deixem-nos sentir, «perdem» el temps, a veure què passa, no fem, i potser, si aconseguim alliberar-nos de les constriccions del «fer», descobrim que ens encanta simplement ser, és a dir, que ens encanta vagar pel nostre ésser i apreciar-lo en tota la seua profunditat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.