De tant en tant la literatura sembla tan endreçadeta que et produeix la il·lusió que vius en un país normal. Sinifique el que signifique país normal, si no és simple entelèquia, a més de tenir assegurat un primer plat, t’hi pots permetre’t el luxe d’un segon plat i fins de postres i cafè, i en casos excepcionals el d’una botella de bon cava. Un país on és possible, ni que siga de tant en tant, articular amb rigor el valor afegit de la cultura i el de l’art verbal en qualsevol de les seues formes. Un país ja no obsedit per la pura supervivència d’una llengua i una cultura (que també, i quin remei!), amb una massa considerable i consolidada de lectors, escriptors, editorials i tot això que vulgarment en diem mercat. De tant en tant, no per art de màgia ni xambes astrals, sinó per la voluntat tossuda del treball, pots tenir la il·lusió que vius en un país normal, la qual cosa et permet viure de facto, d’alguna manera, ja en un país normal. Perquè no hi ha manera de construir un país normal en la seua impossibilitat, o d’alçar un país possible en la seua anormalitat, que fer el camí caminant i demostrar que quasi tot és possible quan és necessari. Si no es fa visible damunt l’escenari de vegades sembla que la vida no hi és, que ací no passa res. La salut literària, i per tant d’una cultura, i per tant d’un país, depèn en bona mesura de la capacitat per suscitar i promocionar la reflexió, el debat entre els seus agents, i de fer-se visible i palpable a la llum pública, de satisfer com a segon plat de luxe l’apetit cultural del personal. Sabíem que la traducció, eixe segon plat imprescindible de tota cultura que a voltes també n’és plat principal, havia pres entre valencians un gruix i una qualitat ben remarcables des de feia anys. Hi comptàvem ja amb traduccions excel·lents d’Homer i Dante, de Montaigne i Dickinson, de Tranströmer i Glück, de Montale i Pasolini, de Ritsos i Seferis, de Pessoa i Sá-Carneiro, de Kafka i Verne, d’Arendt i Simic, de Camus i Sartre. Començàvem a ser un país normal en lluita contra les seues anomalies, digne d’una dieta cultural suculenta i nodridora, gràcies a l’esforç de traductors, editorials i lectors, del món civil i de l’institucional (aquest sovint amb comptagotes, tot s’ha de dir).
Tot això és el que aquest cap de setmana, en el marc incomparable de Sant Miquel dels Reis (i per una vegada el lloc comú és molt més que un simple tòpic), es representarà damunt l’escenari, amb micros, càmeres, ofici d’escriure i una polifonia de veus harmoniosa, en unes primeres jornades sobre traducció titulades justament Traduttore. Jornades i fira editorial de la traducció, un nou assaig, un simulacre de normalitat que ens avança la normalitat i és el fruit de la suma de moltes voluntats i del treball abnegat d’una persona clau, Juli Capilla, editor amb Mercè Climent de Lletra Impresa. L’equilibri entre la reflexió teòrica d’unes jornades, imprescindible en afers literaris, i el sentit pràctic d’una fira editorial, resumirà a la vista de tots l’esforç que el País Valencià ha esmerçat per esdevenir un actiu important en la construcció plural de la traducció en català, camí d’anada i tornada entre la pròpia llengua i les altres, diàleg que ens universalitza des de les circumstàncies particulars, corrent nerviós que aireja i escampa, que impulsa i concentra. Traduir vol dir fer passar, transportar, i és això en rigor. El traductor és el torsimany o trujamà medieval, l’intèrpret o intermediari, l’encarregat d’estendre els ponts necessaris per on flueix la saba del sentit, la construcció de la cultura, d’uns llocs a uns altres, d’unes llengües a unes altres, en la seua reinvenció incessant. Lluny del tòpic bíblic de la Torre de Babel com a càstig, el traduttore de la tradició humanista actualitza tothora l’esponerosa riquesa de les llengües i comença a fer realitat un món entre iguals, transfronterer, ple de vasos comunicants. Haurà valgut la pena l’esforç que ens portarà altres passes i ens situarà amb la pròpia veu entre les altres. Deixeu-vos-hi caure, l’espai s’omplirà de l’esperada pluja de les paraules, que farà més fèrtil la terra de la cultura.
