No sé què he fet malament, però el cas és que m’ho pregunte cada vegada que els meus fills porten amics a casa i no deixen de parlar entre ells en castellà. Ni una sola paraula en valencià malgrat ser tots valencianoparlants i haver estudiat des de sempre en la nostra llengua. «És normal», em deien cada vegada que preguntava a algú per aquesta situació quan eren menuts i observava com a l’hora de jugar adoptaven automàticament el castellà per a expressar-se. Ara ja no són xiquets, són adolescents que em trauen dos caps i mig, i aquell «normal» ha passat a tenir un poder més que preocupant en deixar de ser un joc i convertir-se en la manera de relacionar-se, de viure i de sentir.
No sé què he fet malament. No sé què hem fet malament, però ho hem fet. No he sabut transmetre l’estima per la nostra llengua, que ja dubte que siga també la seua. De vegades vull pensar que els passarà com a mi amb aquells menjars tradicionals que ma mare preparava amb tanta dedicació i que després em feia tant de fàstic trobar a la taula quan era menuda. Els mateixos que ara formen part de les meues preferències culinàries. D’una banda, pel fet afegit que comporten aquelles receptes que han passat de generació en generació i, d’altra, perquè continue veient-la en aquells plats d’olla, sentint-la mentre arriba aquell olor des de la cuina i escoltant les seues recomanacions mentre els prepare.
Si he de ser sincera, no recorde com jugava de xiqueta, supose que també ho feia en castellà, però estic convençuda que igualment ho faria en valencià. Sí que recorde que a les aules es parlava exclusivament en castellà, però únicament i exclusivament a les aules. Bé, també als mitjans de comunicació, Babalà i la Bola de Drac arribarien més tard. Però al pati, al trajecte fins al col·le, a casa, amb les amigues, amb el veïnat, al mercat, sempre en valencià. La de voltes que hauré repetit allò de «després passa ma mare a pagar-t’ho» que, en certa forma, era com portar el primer sostenidor en implicar que ja delegaven en tu responsabilitats de majors. No va ser fins anys després, amb l’arribada a l’institut, que vaig descobrir que el valencià també era lletra, no sols veu. Que les paraules també tenien cabuda en el paper, i sí, també que traslladar aquelles paraules al paper portava com a premi alguns mals de cap com els pronoms febles o les maleïdes excepcions a les regles que ho complicaven tot una mica més. Va ser des d’aleshores que vaig ser conscient que aquell descobriment em permetia contar les coses que volia contar de manera més pròxima, més natural i més sentida, precisament per això, perquè podia fer-ho sense necessitat de disfressar-me o d’amagar-me darrere d’una tercera persona que m’ajudara a veure des de la distància allò que volia contar.
Vull pensar que tot no està perdut i ho pense quan els escolte consumir música en valencià o els veig seguir a youtubers que s’expressen en la nostra llengua, però cal que els fem veure que amb això no és suficient. Com fer-ho? No ho sé, però cal que se l’estimen no sols en moments puntuals d’oci, sinó en el dia a dia. Igual que cal que s’acabe allò d’utilitzar la llengua com a ferramenta política i utilitzar-la com el que realment és, part importantíssima del nostre patrimoni. Cal fer-los veure que el valencià és casa, però, de moment, jo crec que no ho he aconseguit i no pare de repetir-me que no sé què he fet malament.
