Dimecres passat, Alemanya va anunciar que es disposa a legalitzar el consum i el cultiu de cannabis per a ús recreatiu. Tres setmanes enrere, Joe Biden perdonava als Estats Units totes les condemnes federals lleus per possessió de marihuana. Alhora, des de Colòmbia venien notícies que afirmaven que la nova administració governamental està pensant seriosament en la possibilitat de legalitzar el consum de cocaïna (després de constatar el fracàs de quatre dècades de lluita contra el seu cultiu i la seua distribució).
Tot açò ens ha fornit el mes d’octubre. Són els símptomes que alguna cosa de fons està canviant en la política davant les drogues d’Occident. Cansat d’entropessar una vegada i una altra contra l’iceberg, el gran Transatlàntic occidental es pregunta per fi seriosament si no seria cosa de canviar el rumb.
Sempre he pensat que, en matèria de drogues (i també en matèria de prostitució, de què ja vaig parlar en un altre article d’aquesta tribuna) la ceguesa de les autoritats era difícilment sostenible. Per començar, caldria preguntar-se qui és l’Estat –qualsevol Estat- per dir-li a ningú què s’ha d’introduir al seu propi cos. Bé està que els poders públics vetlen per la salut general però, algú m’explica, llavors, per què jo ara mateix puc entrar a Mercadona, comprar dos litres de vodka, i mamar-me’ls religiosament –i legalment- i no puc fer el mateix amb un porro o una ratlla de coca?
Aquesta hipocresia oficial –alcohol és una droga bona i tolerada, la marihuana no- era obvi que acabaria esclatant. I ho ha fet. Mentrimentres, les màfies del sector s’han embutxacat milers de milions (igual que les bandes organitzades de la tracta de dones). Tímidament, això sí, alguns experts apuntaven que la legalització de les substàncies estupefaents aportaria ingressos superlatius, via impostos, a les arques públiques. Acabáramos!
Sincerament, només veig avantatges en la legalització de la droga. Acabar amb les màfies, disminuir-hi l’interés (tot el que és legal és avorrit i carca), augmentar la llibertat de l’individu… Alguns han tardat quaranta anys a adonar-se’n, però mai és tard: benvinguts al club.
Ara voldria tranquil·litzar el lector: en matèria d’estupefaents, el meu interés particular és més bé escàs. He provat la marihuana, òbviament, però no he aconseguit interessar-m’hi (m’atrauen més els puros havans). Cigarrets no recorde haver-ne fumat més de deu en vint-i-cinc anys. Quant a l’alcohol, soc d’un bon Albariño o un Rioja acompanyant el dinar o el sopar, però quasi mai bec res entre menjades. O siga, que com a politoxicòman seria un desastre…
El ben cert és que, en aquests assumptes, sempre he observat un consell que li vaig sentir fa molts anys a la cantant Alaska: «No hi ha res que siga pecat en petites dosis». Sincerament, em sembla una màxima sensacional. És la dosi, en efecte, el que converteix el cianur en un verí mortal o en una medecina. És la dosi el que transforma qualsevol substància natural (i totes les drogues –excepte les creades en laboratori, és clar- són naturals) o en un perill mortal o en una recreació inofensiva.
Per tant, la conclusió és clara: eduqueu la joventut perquè aprenga a regular les dosis de les coses. En lloc d’emborratxar-se cada dissabte per la nit fins arribar al coma etílic, en lloc de fumar-se amb avidesa deu cigarrets de marihuana pel pur plaer de fer una cosa il·lícita, en lloc de provar la cocaïna sense mesura i acabar enganxat…
Mesura, xicots, mesura. Comencem per legalitzar i, doncs, llevar atractiu al costat fosc. Per a prohibir sempre estarem a temps.
