Els polítics actuals (sobretot a partir de la crisi del 2008) es mouen a colp d’opinió pública. No dic que ja no queden polítics dels d’abans (d’aquells que anomenaven «estadistes»). Algú n’hi haurà, però estarà en països perifèrics, una mica nòrdics. Per les nostres latituds el que s’estila és olfactejar el corrent de les masses pròpies i sumar-s’hi.
Un debat típic d’aquests temps nostres és el de la prostitució. Ara alguns polítics –o algunes polítiques- han decidit, en nom dels «drets de la dona», que cal abolir-la. (Entre parèntesis: la dona ja és com la llibertat d’abans: tots els crims es cometen amb el seu nom –a favor o en contra- a la boca). Volen fer desaparèixer, en efecte, el que, amb el periodisme, està considerat l’ofici més antic del món. Putes i periodistes som gent de mala vida, d’això no en tinc dubte. Però «abolir la prostitució» em sona igual que «abolir que ploga» o «abolir que es ponga el sol». Hi calen polítics i polítiques idealistes i arriscats, en efecte: tot exercici contra la realitat és i serà sempre quixotesc (i, per tant, hilarant).
A veure si ens aclarim: es pot ocultar la prostitució, sancionar-la, il·legalitzar-la, atacar-la, blasmar-la. Això provocarà els mateixos efectes que ocultar, sancionar, il·legalitzar, atacar i blasmar les drogues. Tot el que, en aquests dos camps, siga tret de la llum pública només afavorirà les màfies respectives. I qui té interés a fomentar-hi la màfia?
En realitat, en el debat de la prostitució (dis-ne debat, dis-ne confrontació de monòlegs) sura sempre -sempre- el persistent tabú que encara és el sexe, la pesada càrrega judeocristiana, l’herència de tots els puritanismes. Si ens alliberem d’això, l’únic important és assegurar-nos que els qui o les qui es dediquen a l’ofici ho facen voluntàriament. Si hi estan obligats o esclavitzats han de ser-ne rescatats, simplement.
Diu que es vol prohibir la prostitució perquè denigra les dones. No ho sé: les denigra? Per què ha de ser més punible una persona que ven o lloga voluntàriament el seu cony (o el seu cul…) que una persona que ven o lloga el seu cervell, els seus braços o el cos sencer? Aquesta hipocresia és, en la meua humil opinió, de la mateixa mena de la que permet drogar-se amb Ballantine’s però no amb marihuana o cocaïna. No té explicació, però ja li l’estan buscant…
En aquest sentit –en el sentit de la suposada denigració de les dones- l’altre dia vaig llegir en El País un article molt divertit. El signaven Rosa Rabbani i Arash Arjomandi, que no sé qui són, però que segurament a sa casa meresquen una consideració superlativa. L’article es titulava «Kant prohibiria la prostitució». La tesi central de la peça és la següent:
«Cap persona pot ser un mitjà per a unes altres perquè, en disposar d’una cosa anomenada consciència, constitueix un fi per a ell mateix (sic). La consciència (el jo) posseeix, per la seua pròpia naturalesa, aquesta propietat: és reflexiva, es refereix a ella mateixa (…) En no ser un mitjà, no pot ser quantificable i no pot ser intercanviat per diners, ni tan sols en la seua dimensió corporal, ja que és una part constitutiva del seu ésser».
Ja va dir Fuster que «la filosofia és l’art d’agafar la vaca pels collons». En un article com aquest el seu aforisme s’ompli de significat. Perquè, analitzat literalment el que diuen Rabbani i Arjomandi que diu Kant, resulta que jo, com a professor o com a escriptor o com a periodista, no hauria de llogar el meu cervell a canvi de diners fent classes o escrivint llibres o articles, perquè la meua consciència «no pot ser intercanviada per diners». Només em faltaria això ja: treballar gratis!
Si açò fora una pel·li de Woody Allen ara el propi Immanuel Kant eixiria de la cua –sempre hi ha Kants a la cua-, s’aproximaria a Rabbani i Arjomandi –siga qui siga Rabbani i siga qui siga Arjomandi- i els diria: «Vosaltres no teniu ni idea del que és la consciència ni de qui soc jo». Una escena que m’agradaria contemplar.
Un altre dia parlarem dels diners, i del capitalisme i de la Bíblia en vers. Davant la prostitució (abandonem ja la filosofia d’opereta) l’únic debat raonable hauria de ser com evitar que alguns infames es lucren amb el tràfic de blanques o el proxenetisme criminal. La resta, la decisió sobre què fer amb el propi cos, només pertany a la consciència (ara sí) individual. Ni la societat ni la resta del món n’han de fer res.
Una cosa que em satisfà és que aquesta polèmica (prostitució sí, prostitució no) no està resolta dins del feminisme. Hi ha taliban(e)s feroçment abolicionistes però hi ha també dones, que no es mamen precisament el dit, que no ho tenen tan clar. Això és un motiu d’esperança i vol dir que no està tot perdut.
Les cabotades contra la realitat seguiran, quin dubte hi cap. Però mentre la gent intel·ligent privilegie el trellat –les idees pròpies- abans que el tòpic ideològic encara es podrà respirar.
Les putes i els puters? Gent de mala vida. Una altra vegada contaré anècdotes d’escriptors i lectors, perquè les de polítics i electors venen tots els dies als diaris. En diuen corrupció…
