Quan un diari passa a ser «un gran diari»? Quan em referma amb el que jo pense o quan em fa pensar?
Arthur Miller va deixar escrit que «un gran diari és una nació que parla amb si mateixa» i parlar implica debatre, dialogar, comunicar, enraonar i, també, discutir, polemitzar i, fins i tot, barallar-se. Per poder parlar i discutir cal tenir opinions i punts de partida diferents i saber argumentar les posicions pròpies, encara que siga de forma bronca i desagradable, malgrat que (gairebé) sempre siga recomanable mantenir les bones formes, sobretot si el debat és entre companys.
A més a més, «un gran diari» és un espai de trobada d’idees diferents. No soc tan naïf –els que seguisquen aquesta columna ho sabran- per venir-vos ací a parlar de «periodisme independent» ni «premsa lliure». El periodisme té intenció i aquells que ho neguen, bàsicament el que fan és amagar la seua. Així doncs podem estar parlant d’un diari d’esquerres, o conservador, valencianista o espanyolista, que defense els interessos dels seus lectors o dels seus anunciants o accionistes… Però en tot cas, si vol aglutinar una massa crítica mitjanament raonable, ha de ser un punt de trobada de gent que en alguns temes coincidirà i en altres dissentirà. Aquest espai per al debat és inherent en qualsevol diari i, com més gran, més encara.
Però és que la frase de Miller té una altra forma de llegir-la. Un diari no pot, no ha de ser, o almenys tal com jo entenc un diari, un mascaró de proa que marca la línia cap a una única i resplendent veritat. El periodisme no pot ser una altra cosa que un mar de dubtes, incerteses i aigües pantanoses. Quan en una peça, una bona peça, tractes de donar veu a punts de vista i interessos contraposats t’adones que, en general, tothom té uns motius i uns arguments per defensar la seua posició i que mereixen, com a mínim, ser escoltats.
Personalment, hi ha molts temes –diria que cada volta més- en què tinc més dubtes que certeses i, per tant, agraïsc molt aquells articles que m’enfronten a les meues veritats, que em sorprenen i em sacsegen, que, en definitiva, em fan pensar. «Un gran diari», un diari que siga interessant i no només complaent ha de ser això, encara que a voltes puga ser incòmode o em puga fer emprenyar. Preferisc emprenyar-me a avorrir-me. Perquè el pitjor que li pot passar a un diari és que no t’abellisca llegir els seus articles perquè, en el fons, ja saps que hi posen.
I també, aquests diaris són els que a la llarga sobreviuran. Perquè els debats són inevitables i si els diaris deixen de ser un espai útil on fer-los, senzillament deixaran d’existir. Perquè un diari complaent no soles no podrà ser mai «un gran diari», sinó que tampoc serà un diari útil.
