Si la teoria de l’etern retorn té cara i cos, sens dubte són els de Berlusconi. Entre tots els drogoaddictes del poder –i n’hi ha molts– és l’anomenat Cavaliere qui millor representa el cercle viciós, l’atzucac, la constatació que les coses que es repeteixen fins a la nàusea representen un fracàs col·lectiu i només poden empitjorar les coses. Si arribàssem a entendre com aquest personatge sense escrúpols, una de les 45 majors fortunes mundials, que concep el seu país com una simple empresa creada per proporcionar-li bons dividends, amb un fum de causes judicials obertes i una col·lecció de condemnes que no han despentinat mai la seua cabellera feta d’empelts; si entenguéssem com un home així es manté incòlume en les esferes del màxim poder, dic, tindríem algunes de les claus que expliquen la naturalesa dels governs autoritaris, a Rússia com a Iran, a la Xina com a Corea del Nord, a Hongria, Turquia, Itàlia o en bona mesura Espanya mateix. Pot semblar-nos una caricatura, una burda construcció del teatre de titelles, un enganyabadocs o un miratge, però resulta que el vota molt gent. És clar que com a uns dels amos i senyors de l’espai mediàtic, aquest Ciutadà Kane de carn i os que té sòlides connexions amb la màfia totpoderosa perquè ell mateix és màfia, aquest padre padrone de 86 anys disposa de molts trumfos per guanyar la partida. La incorrecció, l’exabrupte, l’exhibició d’incultura, el desvergonyiment del destrellatat, el narcisisme infantiloide i un grapat de vicis més, entre els quals, per espectaculars i envejats, la tirada a l’orgia i la disbauxa, l’amable companyia de senyoretes ben pagades de la vida, són una font inesgotable de vot popular, i asseguren l’admiració i submissió dels qui no dubtarien ni un segon a fer, si poguessen, el mateix que el tirà de Milà. El poble analfabetitzat i embrutit adora aquests polítics que no intenten simular bones intencions, que et diuen que et furtaran la cartera i que efectivament te la furten. Berlusconi és el millor espill del fracàs de la política, de la fartera civil davant un sistema incapaç d’assegurar uns mínims equilibris i d’una classe política embadalida que xupla molt bé de la mamella del sistema d’esquenes a les necessitats de la gent. Posats a viure entre mentides, és preferible un estafador de grans dimensions als petimetres estirats que es mouen pels parlaments, els palaus i els despatxos incapaços de posar el fil a l’agulla, encara que només siga el que promet un paradís a la terra, ni tan sols limitar els abusos dels bancs o controlar els preus de la llum. En la guerra com en la guerra. Derrotades les esquerres per la incapacitat de reinventar-se, el buit democràtic i alternatiu que han deixat en el cos social ha estat ràpidament ocupat per aquests venedors de fum que toquen molts duros i que ens fan creure que un ase vola perquè preferim creure que un ase vola que haver-nos d’enfrontar als propis abismes agafant el bou de les misèries per les banyes. Berlusconi, que es proclama líder únic i amic de Putin i que culpabilitza Ucraïna de l’agressió russa en unes gravacions que han obligat Giorgia Meloni, la dirigent de l’extrema dreta de Germans d’Itàlia i candidata a primera ministra, a reafirmar-se en la seua vocació europea i atlantista (un bon nacionalista no posa mai en perill les subvencions estrangeres que han d’omplir-li la butxaca), és el fracàs d’una democràcia que ha abandonat el combat per la cultura i l’ètica de la solidaritat com a llastos d’un progrés fundat en el benefici capitalista i la devastació fins a les darreres conseqüències en una cursa cap al no-res. Berlusconi és una màscara mortuòria que encara parla, un maquillatge a la italiana, el líder del destarifo que sempre torna cavalcant per les estepes tenebroses de la postdemocràcia, un Fènix del Partit Popular europeu. Molts ens el mirem amb fàstic i temor, però molts altres, que ja esmolen les espases i agiten les banderes de l’autoritarisme, empenyen la rotació del cercle viciós, l’etern retorn, la domesticació antidemocràtica de les masses i els pobles. Hem de denunciar el joc dels tafurs i trencar les baralles marcades de l’autoritarisme a tot arreu i sempre.
