Col·locat estratègicament al bell mig de la setmana, veges què fas un 12 d’octubre per aïllar-te del soroll mediàtic que es munta i s’irradia des de la capital d’Espanya i troba els ecos repetitius en les antenes regionals. Sí, la passejada vigoritzant per la Calderona, posem per cas, els seus verds de malaquita i els seus rojos de pinastres i pedra rodena, braços dansaires d’oliveres i garrofers, decandits atmelers de tardor. Una escapada frugal. Però després la dutxa freda de la realitat més sinistra, d’aquella realitat imperial que ho envaeix tot i contamina fins l’aire que respirem, la música militar a tota paleta, la rància grandiloqüència del Dia de la Hispanitat colant-se per tots els badalls.
Em fa l’efecte que Espanya deu ser l’únic lloc del món que celebra la seua festa de manera tan agressiva, impostora i impositiva. Entre els entrevistats de qualsevol canal televisiu, aplaudidors embadalits de la desfilada militar o participants de la manifestació feixista, hi predominen abassegadorament els malcarats, els rotunds, els tancats en banda, els de les consignes i llocs comuns repetits sense trellat, els iracunds instal·lats en un odi que ve de segles. No ens enganyem, a les multituds (de xifres inflades a consciència pels mitjans, és clar) que sostenen i justifiquen tot aquest desficaci, el cul se’ls fa aigua llimó amb la seua festa. És la mateixa massa indiferenciada i embrutida que assumeix l’a por ellos com la cosa més normal del món. Tot això ho sabem: la seua festa de la Hispanitat és en realitat una guerra contra els altres, contra nosaltres, contra els no acabats d’assimilar al seu ordre militar i al seu uniforme monocolor. No és una festa d’alegria i convivència, ni tan sols de disbauxa i bogeria, és una exhibició rígida de força dirigida contra l’enemic intern que alimenta el dimoni de la unitat convertida en obsessió malaltissa, en expressió de la por i la decadència, en tapadora de la manca de projecte mínimament il·lusionador per a tots els altres, els qui ahir vam treballar, ens vam airejar a la muntanya o a la mar i vam patir un any més el calfred de l’irremeiable encara que ens n’anàssem a la quinta forca. Unitat, «Dime de qué presumes y te diré de qué careces», el proverbi és infal·lible.
Si un poble són també i de manera molt significativa les seues festes, què direm de l’Espanya oficial i centrípeta, dels cercles concèntrics del poder? No hi ha una altra manera de celebrar-les, de tocar el bombo i carregar les bateries de l’autoestima? ¿És que han de ser sempre tan bèsties i una miqueta més cada any si pot ser, amb la seua cabra i els seus legionaris panxuts, els seus paracaigudistes ridículs, les seues recepcions al Palacio de Oriente i les cabotades de la plana major del règim (polítics, financers i empresaris, militars, magistrats, cortesans i aconseguidors i endollats de tota mena: tota la cort terrenal) davant els reis, eixes estàtues hieràtiques d’ulls freds que miren des de dalt? ¿És que en els temps que corren, el govern més progressista de la història d’Espanya no solament s’hi ha de sotmetre tant sí com no, a tota aquesta inútil parafernàlia, sinó que se’l veu en la cerimònia tan a gust com un peix en l’aigua, pagat i content de ser frec a frec amb el poder directament emanat del franquisme, de ser-ho? Què fa, posem per cas, un Alberto Garzón compartint tribuna amb un Santiago Abascal, per exemple, per gaudir d’una desfilada militar tan sinistra com totes i només comparable a les que es fan als peus del Kremlin, a la plaça de Tian’anmen o sota l’ègida de Kim Jong-un? On deixem el pacifisme del catàleg de vendes de l’esquerra? Per quina raó s’han d’engolir pressumptes gripaus gent que es defineix progressista? ¿És que potser han aconseguit, ni que siga discretament i sense escarafalls, moderar i clarificar l’ingent pressupost de quasi 25.000 milions d’euros que s’embutxaca l’exèrcit més delirant del món, vencedor només a Perejil en els últims segles (i contra el seu mateix i pressumpte poble sempre)? No. És que tenen alguna remota intenció de corregir els dèficits fiscals i espolis que patim, tots a una veu, valencians, balears i catalans, Honorable President Ximo Puig? No: un any més arraconats als pressupostos generals de l’estat, puix que qui no plora i exigeix amb força i determinació no mama; ja veurem l’any que ve per la Pilarica (incloure ací l’udol proverbial de l’Hermano Lobo, aquella revista de la primera joventut, ja que la història d’Espanya és una baldufa que es repeteix i gira sempre en la mateixa direcció). Ja heu vist, Honorable President, l’Espanya plural i respectuosa que reclameu en data tan solemne, entre tribuna, canapè i besamans, desfilant amb ardor guerrer per la Castellana. Ja heu vist, Molt Honorable President Pere Aragonés, quin efecte tenen les vostres crides a l’entesa i què podeu esperar assegut en una taula de diàleg amb gent que es delecta el Dia de la Hispanitat amb tota aquest estúpid muntatge que paguem a escoti i que només té per propòsit la perpetuació del seu domini, la cantilena que any rere any ens recorda el mal de què hem de morir. A veure si tenim sort i a l’altra cau en pont i podem anar-nos-en ben lluny, on no arribe tot aquest soroll anguniós.
