Contràriament al que molta gent pensa, l’antifeixisme en la seua definició més exacta és un punt de col·laboració entre l’esquerra, el centre i la dreta que es defineix pel seu rebuig polític al feixisme, el nazisme i tota forma d’ultradreta arran de l’aliança d’exèrcits i milícies populars a la Segona Guerra Mundial. S’ha traduït contemporàniament en la teoria del cordó sanitari que explica que els partits polítics han de ser estratègics per a evitar que la ultradreta prenga governs i posicions de poder.
La teoria del cordó sanitari no només implica que la dreta ha de cedir poder a l’esquerra; com quan la CDU de Merkel va votar un govern dirigit per Die Linke (esquerra anticapitalista) per evitar un govern d’AfD a Turíngia. També significa que l’esquerra ha de cedir poder a la dreta, com quan a França Melénchon demana que els seus vots no vagen a Lepen davant Macron en segona volta o pactes entre esquerra i liberals per mirar de limitar a la lliga nord. A Espanya no ha arribat a desenvolupar-se més enllà de la baralla ideològica per a marcar el PP i buscar moure a l’esquerra la centralitat del tauler i al centre de governabilitat. Enmig d’una profunda crisi de legitimitat, l’esquerra ha sabut aprofitar la por a la ultradreta per a transformar-la en vots. Durant molt de temps, Vox jugava a favor del PSOE com a antagonista mobilitzador del sufragi.
Aquesta conquesta de la centralitat ha exigit un canvi d’estratègia de l’esquerra, cosa que comporta sacrificis. Primer de tot, l’herència del 15M i nous moviments socials consistia en la impugnació al caràcter polític del règim del 78. En aquest nou cicle l’statu quo del regne és l’interés a defensar davant una ultradreta que es planteja com la nova amenaça al sistema. El que implica contradiccions i desavinences internes i una nova rectificació «constitucionalista social». Això la desarma ideològicament. Perquè ja no és qui assenyala les falles del sistema sinó els qui expliquen que aquestes són molt més desitjables que el desconegut que es planteja ara com a nova impugnació. Una altra conseqüència és la resignificació d’actors del règim dins l’espectre d’allò que és políticament admissible. Amb especial atenció al PP que ha millorat molt la seua percepció social des de l’arribada de la ultradreta amb un discurs que parla precisament de la seua utilitat relativa per a desunflar Vox concentrant el vot en el partit conservador.
Així, el vot útil contra la ultradreta està canviant de bàndol. Dins de les basses socials reforçades del conservadorisme s’estén la creença que un PP fort pot resistir sense Vox mentre un PP feble caurà en les seues urpes. Feijóo, que mai s’ha vist marcat pels d’Abascal, amb certa amabilitat per llengua, diversitat o finançament és capaç d’erosionar les bases electorals del PSOE amb un discurs (per molt que puga xocar) antifeixista. Alhora, el discurs esquerrà queda desdibuixat, puix els grans consensos que van permetre l’accés al poder es basaven en la impugnació-superació del règim del 78. El constitucionalisme social i la integració no figurava en els plans ni càlculs de les bases socials. En resum, no s’entén molt bé com gent que aparegué amb la intenció de destruir l’stablishment ara forma part sense cap esperança de mínima reforma fundacional. Així la «política de blocs» ha substituït en la pràctica al tonisme bipartidista i s’ha establert la confusió com a norma organitzativa de l’esquerra, que ha integrat quadres caiguts del bipartidisme en la carrera del catch all.
La por a la ultradreta que ha fonamentat les últimes victòries electorals de l’esquerra ja no mobilitza. L’ofegament conservador i l’absència d’alternatives han produït que l’estratègia del vot útil contra l’antipolítica s’haja difuminat. Així, les forces alternatives al règim han de buscar refer les seues estratègies per a bastir una superació d’aquest i oferir a la societat una alternativa pragmàtica tant a la regressió democràtica que proposa la reacció com a l’immobilisme conformista i poc il·lusionant que pretén impugnar.
