En novembre de 2019 vaig fer un viatge a Nàpols que em va meravellar. Mira si m’agradà que en vaig fer un llibre, Spaccanapoli (Institució Alfons el Magnànim), cosa que no havia fet, fins aquell moment, sobre cap dels meus viatges. L’encís que em produí aquell món, entre el cel i l’infern, entre la bellesa i la decrepitud, i moltes, moltíssimes, lectures d’abans i de després del viatge m’acostaren tant a aquella ciutat que m’obligaren a dir la meua, a escriure. Una de les conseqüències d’aquell viatge va ser també el desig de rematar aquella història acostant-me a l’illa de Sicília. I em vaig prepar per anar-hi, però no va poder ser perquè vingué el bitxo aquell, la pandèmia, que ens va fotre a tots frustrant-nos molts dels nostres projectes. Ara, però, ja hi sóc a Sicília. Volia anar-hi ara, a octubre, que viatja poca gent i fa més fresqueta. Com la calor la fa a rogles, preferia passar l’estiu a casa, a vora mar.
Com sempre que puc, per prepar un viatge, comence llegint Josep Pla. M’anticipa el retrat social del lloc on vaig i em posa en perspectiva. També és veritat que moltes de les coses que conta són de fa un fum d’anys, però sempre hi trobe situacions que són immutables en els llocs que Pla sap veure i contar. Com ara, «el crepuscle de color de crema tendra» i «l’alba morada, suau i fina com una nova pell». L’escriptor de l’Empordà va arribar, amb vaixell, a Trapani, un port situat a l’extremitat occidental de l’Illa. Arribar-hi per Trapani —diu Pla— «és com utilitzar una porta excusada, entrar-hi una mica d’amagat». Jo no hi entrat per mar a l’illa. Jo he vingut per l’aire des de València. Per tant, hi he entrat per una porta molt més convencional, per Palerm. Encara que, en el mateix aeroport, vaig llogar un cotxe per fer les primeres nits a Agrigent i deixar Palerm per al final del viatge. Així que em vaig perdre la visió que va tenir Pla en entrar per la mar a Trapani: «Veure sorgir de la mar el color blanc no és potser un espectacle tan extraordinari com degué ser el naixement de Venus d’un caragol d’escuma de les ones amargues: és en tot cas una cosa molt agradable. L’aparició d’un color produeix, potser, reaccions més abstractes que la d’una forma humana. Es veu, doncs, sorgir del blau obscur i dens, lluent i espés, de la mar africana, un blanc de cal puríssim, abstret de tota qualitat de forma còsmica». Jo, com Carod-Rovira, en la seua Passió italiana, hi arribí a través de l’aeroport internacional Falcone-Borsellino de Palerm, que és emplaçat ran de mar, però no em vaig recordar de comprovar si, encara, en la llibreria, hi ha la diversitat de guies turístiques sobre Nova York que diu Carod-Rovira que s’hi exhibien, «molt per damunt de qualsevol altra possible destinació, de Sicília estant». «Aquesta circumstància i la infraestructura aeroportuària, amb el nom dels dos magistrats antimàfia assassinats el 1992, ja us fan obrir els ulls de bat a bat, només posant els peus a l’illa…». Que voleu que us diga? Si haguera pogut elegir l’entrada a l’illa, m’hauria agradat molt més la de Pla. No només pel toc estètic, literari, de l’escriptor de l’Empordà, sinó perquè, a més a més, el 30 d’agost de fa molts anys, el 1282, Pere el Gran i els almogàvers van desembarcar a Trapani. Pere el Gran va ser el continuador de l’expansió marítima catalana iniciada pel seu pare Jaume I l’any 1229, amb la conquesta de Mallorca. Pero, jo, pobret, hi vaig entrar com Carod-Rovira, per l’aeroport internacional i…
