El meu amic Rafa diu que soc molt d’«el món s’acaba» i la veritat és que amb el panorama actual ho sembla. No ho dic per haver llegit fa uns dies en la premsa que Malena Gracia i Arévalo són parella, que no sé si fa més por la notícia en si o que això tinga cabuda en la premsa qualificada com de «seriosa». Però el fet és que últimament més que d’«el món s’acaba» soc de «que paren el món que jo baixe». Estem envoltats de tanta tristor, tanta xifra negativa i uns pronòstics tan poc optimistes que al final ni el It’s not unusual de Tom Jones a plena veu davant l’espill fa més lleugera aquesta pressió.
El pròxim dissabte hauríem d’haver estrenat l’obra de teatre que estem assajant des de fa mesos i que ja ni tan sols sé quan podrà ser. No sols ha quedat ajornada l’estrena, sinó també eixos assajos que han fet suportable la situació des que comprovàrem que la «nueva normalidad» no és, ni de lluny, el que esperàvem.
No podrà ser l’estrena, com no va ser Pasqua i com no ho serà tampoc enguany, com no ho va ser Nadal, i com no poden ser tantes altres coses que trobem a faltar i que van sumant-se fins a aconseguir que cada dia es faça un poc més costera amunt.
Complia fa uns dies amb el ritual de fer l’àlbum de fotografies recopilatori de l’any i, oh, sorpresa! En el del 2020 predominen les fotos d’interior i les mascaretes. Això sí, l’última fotografia anterior al començament d’aquest malson que ja s’allarga massa, és una amb José Sacristán després de veure’l en Señora de rojo sobre fondo gris. Crec que ell es va emportar també la meua última abraçada, ja que pocs dies després eixes coses tan reconfortants van passar a estar prohibides.
Amb aquest panorama, no negaré que cada vegada em costa més trobar un al·licient per a fer bona cara als dies i que visc com aquella Senyora de Delibes envoltada de grisos, mentre m’aferre al roig que desitge que torne a inundar-ho tot de bons moments.
Dissabte de matí vaig eixir al carrer amb la necessitat d’alguna cosa que em recordara que la vida encara ho és. Ignorant de mi, vaig dipositar les meues esperances en aquelles maduixes que em miraven des de la prestatgeria del súper i les vaig comprar pensant que podien traure’m d’aquest estat d’apatia que m’acompanya, però ni és temporada de maduixes ni van ser cap solució. Estaven tan dessaborides com els dies actualment. Decidida com estava a no privar-me de res, també vaig anar a comprar flors que alegraren un poc la casa ara que és l’únic escenari on transcorre l’acció. A falta de peònies, em vaig conformar amb un potos, que no és igual, però duren; encara que de camí a casa pensava que en aquest moment prioritzar la durada no és imprescindible, i que la il·lusió sempre ha d’estar per damunt de la durabilitat.
De vegades, mentre escric em quede paralitzada durant uns minuts mirant la roba estesa a les terrasses dels edificis d’enfront, com si aquells llençols que ballen al so que marca l’aire foren els únics amb permís per a fer festa major actualment, i com si també foren els únics amb permís per a tocar-se els uns amb altres, segons bufe el vent d’un o d’altre costat. Envejar uns llençols estesos… Potser ja comença a ser preocupant, però és el que hi ha.
A més, també comence a creure que estic abraçant el masoquisme després de passar-me la vesprada de dissabte veient Valencians al món. No en tinc prou amb no poder eixir de casa, que damunt veig com altres ho fan i són la felicitat personificada, però malgrat tot, em negue a pensar que això dure indefinidament. Em reafirme, no sé si més per convicció o per necessitat, en eixa teoria, mentre veig eixos valencians per Estocolm on l’any passat vaig decidir que celebraria els 50 el 2022. Bé, serà allà o en l’Havana, on vaig prometre a Hemingway que tornaria als cinquanta a prendre’m un altre daiquiri amb ell al Floridita, o a Berlín, on vam convenir la meua amiga Rosa i jo que donaríem la benvinguda als cinquanta, o… buf, que siga on haja de ser, però fora de casa, que jo soc de complir promeses i no volguera deixar de ser una dona de paraula per més virus que s’entesten a amargar-nos l’existència.
La publicació d’aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
