Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Estos dies es commemoren els 10 anys d’unes revoltes que, al meu entendre, van suposar l’eix central d’un moment polític al nostre país. Una suma de lluites que es van trobar. La Primavera Valenciana.
I sí, moltes pensareu que, sense el 15M, la Primavera de les valencianes no haguera sigut possible. I potser teniu tota la raó. Ara bé, per a tota una generació que ens havíem criat tota la santa vida amb governs del Partit Popular, va suposar l’espurna que li donava sentit a la nostra lluita, a forçar el canvi i impulsar la transformació política al nostre País.
10 anys d’unes càrregues policials contra l’alumnat de l’IES Lluís Vives de València. El motiu pel qual van rebre pals? Protestar contra les retallades en educació i el fred que passaven dins les aules. Una assentada pacífica que va acabar amb una persecució per tot el centre de la Ciutat de València i es va allargar diversos dies.
Bé, aquells dies on va començar tot, recorde com vam haver de córrer i la porrada que em vaig endur a l’esquena per dir-li a un policia que eren menors els qui agredia. MENORS.
Més enllà de la por, la ràbia i les ferides que ens vam endur, un clam d’unió ens va envaïr. En aquells moments l’austeritat, la crisi econòmica i institucional, i el rescat financer a la banca marcaven el dia a dia dels telediaris. Molt ha plogut des de tot allò, fins i tot hem posat fi al cicle polític del qual la Primavera va formar part. No obstant això, com en la vida mateixa, per molt que el cicle haja acabat, la Primavera Valenciana s’ha quedat en la motxilla de molta gent i en la vida política d’esta terra, conscientment o inconscientment.
I faig esta afirmació tan rotunda perquè sols cal parar atenció a les agendes polítiques del Consell, per exemple de la Conselleria d’Educació, i observar com s’han materialitzat moltes d’aquelles demandes i com aquell moviment ha inspirat centenars de polítiques públiques que en els darrers anys estan desenvolupant-se; per no parlar de la rica herència pel que respecta als moviments socials i la cultura organitzativa d’este país, en especial dels sindicats d’estudiants.
Un aprenentatge a peu de carrer que va obrir una caixa de trons i va ser fil i agulla de les necessitats d’un poble a despertar, a no sentir-se enemic de ningú. Un poble que volia ser amic d’ell mateix i construir-se des d’eixes mirades diverses, plurals i esperançadores.
Moltes no podem entendre la nostra militància sense parar atenció a la Primavera Valenciana, a allò viscut aquells dies i a tot el que ha vingut després. Supose que és per això que a la casa on milite, Joves PV, la tenim tan present i ha significat tant al llarg d’estos anys per a la joventut valencianista.
Curiosament, esta setmana Joves PV celebra el seu IV congrés nacional, la setmana de l’aniversari de la Primavera Valenciana. I, personalment, em toca prop, després de 4 anys al capdavant de l’organització, el dissabte en deixaré la secretaria general. Sembla que tot principi ha de tindre un final. Així ha de ser.
Ara les noves generacions de valencianistes prenen la paraula i van posant el focus en nous dilemes. Potser vos semble absurd, però tinc la sensació que, a casa nostra, tanquem definitivament una porta i obrim tot un fum de camins nous que les joventuts valencianistes no tindran cap por a explorar. I això m’ompli d’orgull i esperança.
La Primavera Valenciana va ser la mobilització del despertar; aquella que va posar fi als anys de governs de la dreta al País Valencià. Evoquem-la per seguir articulant, junt amb les noves lluites i necessitats, projectes esperançadors, com el nostre, que impossibilite que la dreta torne a tocar el govern d’este País i possibilite que es continuen articulant propostes polítiques valentes.
