L’1 d’Octubre del 2017 el poble català va cometre, segons el règim del 78 (amb M. Rajoy i Felip VI al capdavant), l’espantós delicte de votar i exercir el dret a l’autodeterminació com han fet Kosovo, Escòcia i Quebec, i com reconeix el dret internacional.
El càstig va ser una repressió policial i judicial brutal que va resultar en més de 1.000 persones ferides, més de 4.000 empresonats i diversos polítics exiliats. La premsa internacional va ser testimoni i van publicar la notícia de l’1-O amb titulars com «La policia ataca Catalunya».
Des d’aleshores, Podemos i les forces independentistes han demanat l’amnistia i l’autodeterminació enfront de la negativa de PP, PSOE i la indiferència d’una part de l’esquerra. Fa 2 anys, ERC va aconseguir la derogació del delicte de sedició i els indults a Oriol Junqueras i altres presos polítics catalans. Ara el PSOE i Sumar necessiten el suport de totes les forces sobiranistes i aquestes exigeixen l’amnistia i un referèndum pactat. Podemos dona suport a la celebració d’un referèndum, mentre que Sànchez i Díaz ho rebutgen (Sumar ni tan sols va defendre l’amnistia durant la campanya electoral).
De fet, En Comú ha votat en contra d’un referèndum pactat al Parlament de Catalunya, traint els seus principis ideològics i als seus votants. Per això, Podem Catalunya va protestar contra aquesta decisió, que es va veure obligat a acatar.
Per a més inri, Díaz manté la seua actitud autoritària exigint als sobiranistes que renuncien a la unilateralitat per a negociar. Qui és ella per a exigir als altres que renuncien als seus principis? I ho diu qui pren decisions unilaterals al seu partit i al grup parlamentari.
Per tant, si Sánchez i Díaz volen governar, no només hauran d’acceptar les condicions de Podemos, sinó també les dels sobiranistes. O si no, votaran en contra, es repetiran les eleccions i la responsabilitat de la governabilitat és de qui vol governar, és a dir, de PSOE i Sumar.
En qualsevol cas, l’1-O sempre es recordarà com el dia en què el poble català va plantar cara a la repressió del règim del 78 i malgrat aquesta, va votar. I ningú pot obligar un poble a ser part d’una nació ni que renuncie a la unilateralitat, reconeguda també pel dret internacional.
Mai oblidem què va passar aquell dia i qui va protestar i defensar la democràcia i la sobirania popular. Un clar exemple va ser el 9 d’Octubre del 2017 al País Valencià, quan milers de persones van eixir al carrer durant la Diada per a protestar contra la repressió de l’Estat espanyol i la seua resposta va ser l’agressió que van patir els manifestants per part de feixistes i neonazis espanyolistes, que més de 6 anys després seran jutjats. Als antifeixistes de Pego no han tardat tant a jutjar-los. Curiós, eh?
Toca que totes les forces demòcrates i republicanes lluitem juntes per a avançar cap a una República plurinacional i confederal més justa i igualitària: ERC, Podemos, ERPV, EH Bildu, Junts, la CUP, PNB, BNG, Òmnium Cultural, Decidim, etc.
Per cert: els feixistes, neonazis i blaveristes, representats per PP, Vox i fins i tot un sector del PSOE més ranci, justifiquen els seus discursos (també les seues amenaces i agressions) en el fet que s’ha de protegir Espanya i el País Valencià dels pancatalanistes i dels separatistes.
Doncs va haver-hi un home a l’Edat Mitjana, anomenat Calixt III, el primer Papa de Xàtiva (de la família dels Borges valencians), que quan va accedir al Pontificat va proclamar: «Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus ecclesiae, catalanus…». Que traduït vol dir «Gran és en veritat la glòria de la nació catalana en els nostres dies: el Papa català, el Rei català d’Aragó i de Sicília; vicecanceller, català; líder de l’Església, català…».
La resposta dels italians, que no diferenciaven entre catalans, valencians i mallorquins (sí, som el mateix poble), va ser: «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani». És a dir, «Oh Déu, l’Església Romana en mans dels catalans».
Supose que els reaccionaris i les falses esquerres dirien que aquest senyor, aleshores líder de l’Església i representant de Déu a la Terra, era un antiespanyol i antipatriota, no? No vull imaginar què hauria dit de la repressió policial i judicial de l’1-O, de l’infame discurs de Felip VI el 3-O, de les agressions feixistes del 9-O, de l’espionatge amb Pegasus, de les amenaces d’il·legalitzar els partits sobiranistes i de la indiferència d’alguns enfront d’aquests fets.
Potser hauria excomunicat a alguns d’eixos «grans patriotes espanyolistes», per a seguidament exclamar: Visca Catalunya, visca el País Valencià i visca els Països Catalans.
