L’Assemblea de Nacions Unides va proclamar l’1 d’octubre Dia Internacional de la Gent Gran el 14 de desembre de 1990, fa 34 anys.
La finalitat d’aquesta jornada festiva i reivindicativa és que les persones grans siguen per un dia veritables protagonistes i centre d’interés arreu del món, i difondre una imatge més positiva de l’envelliment.
Aquest dia representa també una oportunitat per a conscienciar la societat sobre l’estat en què es troba la gent gran i els desafiaments i problemes que afronta, així com per promoure accions apropiades per defensar-la i per respectar la seua dignitat i saviesa.
La comunitat internacional insta d’aquesta manera a reflexionar sobre els reptes socials i polítics que suposa el creixent envelliment demogràfic i proposa vetllar per una vellesa digna i segura.
A casa nostra, la llei 9/2004 de 7 de desembre, creà el Consell valencià de les Persones Grans, que garanteix que les persones majors puguen tindre una participació més activa, que aporten les seues inquietuds, experiències enriquidores acumulades al llarg del temps, etc.
Però jo em plantege, aquestes qüestions, fins a quin punt s’aconsegueixen? Són paraules que es queden en això? En paraules, paraules, paraules, com diu la cançó?
Perquè el que cal són recursos necessaris de les polítiques públiques adreçades a promoure tot allò que ens ajudarà dia a dia.
Recursos! Doncs ràpidament se m’ocorre que simplement per demanar hora per al metge o metgessa de capçalera tarden tants dies! Per unes proves, ja no són dies, són mesos! Tanmateix, sembla un trencaclosques difícil de resoldre, si no es donen els recursos en la Sanitat Pública (més pressupost, més personal mèdic, menys massificació), al contrari es desvien, per alleugerir les llistes d’espera cap a hospitals privats, s’arribarà a un punt de no retorn en què hi haurà una Sanitat privada per a una part de la societat que s’ho puga pagar i una Sanitat pública per a pobres i vulnerables com la major part de les persones grans, que cobren pensions de misèria sobretot dones i vídues, recordem que «la pobresa té rostre de dona».
El mateix passa amb la Llei de Dependència, cal el Ple Funcionament de la Llei, que s’acabe amb l’abandonament social i institucional, que es canvie el model de Residència perquè no torne a passar com en la pandèmia de la Covid, en què milers de persones majors moriren de manera inhumana, com a la residència Domus Vi d’Alcoi. Per fi, quatre anys després, començarà el juí per les 74 persones mortes.
Si per millorar la vida de les persones en general, i en particular de les Persones Majors costa tant, no passa el mateix quan es tracta de legislar en matèria de Pensions per retallar els drets que tant ens costaren aconseguir, com la llei de 2011, endarrerir l’edat de jubilació de 65 anys que passarà el 2027 a 67 anys, o per rebaixar l’import de la pensió, apujant els anys de cotització de 15 a 25 anys.
Per aquelles persones que no s’hagen assabentat, des de 2022, penja al damunt de les futures persones pensionistes l’espasa de Dàmocles amb un nou Pla Privat d’Ocupació (en castellà: PPE) a través dels Convenis Col·lectius. Aquest Pla Privat d’Ocupació, d’impuls públic, és una pensió privada, però a diferència de la Pensió Pública, aquesta pensió no està garantida per l’Estat. Tothom sap el que va passar als EUA i certs països d’Europa amb la crisi financera de 2008, com per exemple, les persones jubilades alemanyes perderen la meitat de la seua pensió i ara sobreviuen amb els minijobs.
Si com indica el Consell valencià de les Persones Grans, que les persones majors tinguen una participació més activa i aporten les seues inquietuds i experiències, han de tindre en compte les reivindicacions del Moviment Pensionista, que any rere any continua denunciant, com apareix en l’anterior paràgraf, que cada dia les persones majors perden més drets, per tant, s’incompleixen les directrius aprovades, per aquest Dia, per l’Assemblea de Nacions Unides.
No és suficient tindre un Dia en el calendari, per això les persones majors que participem en el Moviment Pensionista, eixim cada setmana a reivindicar unes pensions dignes, perquè quasi el 50% de les persones que cobren una pensió, després d’estar tota una vida treballant, no arriba al Salari Mínim Interprofessional (SMI), i malauradament cadascuna de les reformes de la Llei de les Pensions perjudica i incrementa el percentatge de risc de pobresa o exclusió social que el 2023 va augmentar un 26,5%.
És el que està passant, però els futurs pensionistes, si no es mobilitzen ara que estan en actiu, encara patiran més retallades en la seua pensió per la reforma que pretén privatitzar-ne una part de les cotitzacions a la Seguretat Social, en detriment del Sistema Públic de Pensions de repartiment, solidari i intergeneracional.
No ho podem permetre, per això el Moviment Pensionista fa una crida perquè el proper 26 d’octubre, estudiants, treballadors/es i pensionistes s’unisquen en una manifestació multitudinària de tot l’Estat a Madrid. Perquè hem de fer pinya per una pensió digna.
