Cada any, el País Valencià afronta una realitat tan dura com silenciada: la major part de la seua economia pública no se sosté sobre els propis recursos, sinó sobre el deute. Com bé afirma Ricard Chulià en Eixida d’Emergència, l’1 de setembre de 2025 marca una data simbòlica: a partir d’eixe dia, totes les despeses públiques valencianes es financen íntegrament amb diners “prestats”. Ja no vivim del que recaptem, perquè una part important del que paguem en impostos no ens retorna als valencians (tot i que la llei i el principi de solidaritat diuen que sí). A partir d’eixe dia, ens obliguen a viure d’un deute il·legítim.
El 80% del deute valencià és fruit directe de l’infrafinançament. No s’ha creat perquè gastem per damunt de les nostres possibilitats, sinó perquè no ens arriba ni el mínim per a pagar allò que altres comunitats poden cobrir amb els seus propis ingressos sobradament. Aquest deute no sols és injust: és il·legítim.
A això s’hi suma que, any rere any, els valencians hem rebut menys recursos per habitant que la mitjana estatal. La diferència no és anecdòtica: són centenars de milions anuals que, en lloc d’arribar a la sanitat, l’educació o els serveis socials valencians, han anat a parar a altres territoris millor tractats pel sistema. L’efecte acumulatiu és devastador: dècades de pèrdues que han cronificat la desigualtat i que han convertit el País Valencià en l’autonomia amb menys despesa pública per habitant de tot l’Estat. La inversió directa de l’Estat lluny de compensar aquesta anomalia, ha seguit el mateix patró de menyspreu i ens ha enfonsat econòmicament fins a un punt totalment insuportable.
Mentre comunitats com Cantàbria, La Rioja o Extremadura reben cada any més recursos per càpita que la mitjana, el País Valencià és l’única comunitat pobra que rep menys del que li correspon. Aquesta asimetria ens obliga a endeutar-nos i a acumular dèficit, mentre altres territoris poden invertir i créixer amb tranquil·litat.
Un exemple clar és la resposta a catàstrofes com la DANA: quan patim un episodi semblant, l’esforç pressupostari que hem de fer per reparar els danys és molt major que el d’altres territoris millor finançats. És un peatge afegit només als valencians pel simple fet de ser espanyols.
El govern central ha anunciat que condonarà 83.252 milions d’euros de deute a les comunitats autònomes. En el cas valencià, això suposaria un apunt comptable que reduiria una part menuda del nostre passiu. Però cal deixar-ho clar: això no és una transferència de diners, no significa cap millora real de serveis públics ni una reparació del greuge sofert.
El que ens correspondria per justícia va molt més enllà: no sols anul·lar el deute il·legítim totalment, sinó també recuperar els interessos pagats, la pèrdua acumulada per la inflació i, sobretot, el cost d’oportunitat respecte a altres comunitats. En conjunt, les xifres ens situen al voltant dels 80.000 milions d’euros.
Tot això no és un accident ni una casualitat. El sistema de finançament autonòmic ha estat dissenyat per garantir una dependència estructural, i per això passen les dècades sense corregir-se: el País Valencià rep menys del que necessita, es veu obligat a endeutar-se, i això l’hipoteca políticament i econòmicament. És un mecanisme pervers que serveix, a la pràctica, per neutralitzar qualsevol aspiració de sobirania. “On anàvem a voler anar si depenem econòmicament d’ells?”
Però en realitat el missatge de les dades és ben clar: ser espanyols ens resulta molt car fins al punt d’hipotecar la nostra existència com a poble. Paguem impostos com la resta de ciutadans de l’Estat, però rebem menys a canvi i carreguem amb un deute injust que limita el nostre futur. Som l’única comunitat pobra que aporta com si fora rica. S’ha de dir més.
