Aquella gent que tenim ja una certa edat, és a dir que som vells, podem recordar, si teníem un esperit mínimament despert, el moviment que hi va haver contra la guerra del Vietnam. Eren, sense dubte, temps convulsos, com de fet ho són més o menys tots.
Entre la cridòria que hi va haver en aquells anys una proclama feta pel mític Che Guevara va cridar a eixamplar el combat contra els poders dels Estats Units dient que calia crear no un, sinó milers de Vietnams per tal de guanyar la guerra contra la gran potència americana. Tots sabem ara que, finalment, el poble vietnamita la va guanyar, eixa guerra. Siga com siga la va guanyar.
Tant les estratègies com les tàctiques van ser creades per gent no occidental. La qual cosa vol dir que partien d’un concepte del temps diferent. Ells anaven a llarg termini. I no a la immediatesa que l’imperatiu categòric capitalista demana.
Ara fa uns dies, per raons ben positives m’ha contactat gent de l’Associació Tossal Gros de les Coves de Vinromà, a la Plana Alta. I l’activitat que aquesta agrupació porta a terme m’ha fet pensar en el fet de la multiplicació d’aquest tipus d’associacions.
Sortosament, des de fa uns quants anys, des que la democràcia s’ha instal·lat, amb major o menor fortuna, a Espanya, aquesta classe de grups han anat apareixent arreu del País Valencià. I això, aquest fet, sense massa presència als mitjans de comunicació, té un valor enorme. Perquè significa que malgrat tants i tants inconvenients i males polítiques culturals, la societat valenciana, fins i tot la més oblidada, sap treure el cap. I construir i construir.
Aquest tipus de grups, d’associacions, amb el nom que li han volgut donar, ha aconseguit que la vida cultural a pobles menuts tinga una presència considerable. I no és fàcil treure el cap en les condicions en les quals es mouen. I si ho ha dut a terme és perquè, com Ho Chi Minh i gent com ell, la nostra joventut té la mirada llarga. I posa el seu futur no en un acte o acció política de valor circumstancial i únic, sinó amb la persistència que una mirada menys ciutadana de la vida li dona.
El treball de les persones del Tossal Gros és el de gent que viu i treballa cada dia en un entorn massa sovint abandonat. Encara que ara se’n parle un poc més. Però elles i ells, amb un focus mental centrat en els beneficis a llarg termini, no tenen pressa. I, un dia sí i un altre també, enmig dels treballs quotidians, li donen una part del seu temps de lleure per millorar el País.
Aquests mil Vietnams no han crescut però, per art de màgia ni per les ajudes dels partits, sinó per la perseverança d’uns pocs. És cert que, malgrat entrebancs nombrosos, tiraran endavant ara ací després allà, en un poble i en un altre, per dur a terme els seus propòsits: excursionisme, exposicions de fotos, arqueologia, publicacions, grups de ball o el que se vos acudesca…, tot hi cap. Per tal d’aconseguir que, com si foren bolets, els nostres pobles tinguen cadascú ferramentes amb les quals lluitar contra tot allò que ens incomoda i fa la vida més eixuta.
Certament, no és un treball fàcil. Però, de fet, és un discurs que depèn únicament de les forces que aquesta gent té. Amb moltes coses a la contra. Però l’esperit, una part d’aquell esperit que va vèncer el poder, continua ben present entre nosaltres.
I no és de poca importància.
