El Cementeri dels Ajusticiats, a Tavernes Blanques (l’Horta Nord), just al costat del barranc del Carraixet, era el lloc on se soterraven els presos condemnats a la forca o al garrot vil a València.
Durant segles, les execucions es van dur a terme a la plaça del Mercat del Cap i casal, que s’omplia de gent per veure-les. La Real Arxiconfraria de la Mare de Déu dels Sants Innocents, Màrtirs i Desemparats era l’encarregada d’assistir-los religiosament en els seus últims moments. A trenc d’alba, després d’una missa, acompanyaven els reus al patíbul, on els esperava el botxí. Allí es quedaven penjats fins que el procés de descomposició cadavèrica acabava pràcticament amb ells. Un càstig públic per sembrar la por entre els ciutadans. Una imatge esgarrifosa acompanyada d’una pudor insuportable.
Segons recull el sacerdot Antonio Romero al llibre Tavernes Blanques y su parroquia de la Santísima Trinidad, les queixes de mercaders i clients allà per l’any 1400, obligaren el Consell de la Ciutat a legislar al voltant d’aquest assumpte. Mitjançant una normativa, es va informar la població que els cossos dels ajusticiats només restarien uns dies penjats a la plaça. Posteriorment, un seguici fúnebre els traslladaria a «una hora de València», fins a Tavernes Blanques.
Allà, en un dels marges del Carraixet, hi havia uns pilars amb fortes bigues, rematades amb ganxos de ferro, per subjectar els cossos, que hi havien de romandre penjats fins que l’oratge i les alimanyes deixaren només l’esquelet i aquest caiguera a terra. N’hi havia tants, que van haver de construir una tanca al voltant de les forques per tal de delimitar la muntanya dels ossos que queien.
Així que transcorria l’any d’exhibició pública, els veïns podien arreplegar els ossos i traslladar-los en processó als municipis que reclamaven els condemnats. La resta rebien sepultura al cementeri dels Ajusticiats, bastit amb aquesta finalitat a prop de les forques i al costat d’un altre cementeri, el dels Desemparats.
Amb el pas dels anys, es van exhumar els cadàvers que descansaven en aquest últim i es van traslladar al dels Ajusticiats. És difícil saber quants morts hi ha en aquest petit cementiri. El 1447, per tal d’acompanyar tots aquests difunts, es va erigir una ermita dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats.
El recinte al llarg dels anys, per la seua proximitat al Carraixet, ha patit les conseqüències de diverses inundacions, per la qual cosa part dels murs originals s’han perdut.
Executats il·lustres
Al cementeri, van ser soterrades algunes persones il·lustres, com, per exemple, el general Elio, capità general de València i defensor de l’Absolutisme, que es va pronunciar contra la Constitució de 1812 i va ser executat el 1822, després del triomf de la Revolució Liberal. També José Romeu, guerriller saguntí i comandant dels Batallons de Milícia Urbana de Morvedre durant la Guerra del Francés, ajusticiat el 1812. Així mateix, asseguren que hi descansa Gaetà Ripoll, l’última víctima del Sant Ofici el 1826, encara que realment no va ser condemnat per la Inquisició sinó per una Junta de Fe.
Fa quasi 200 anys que ja no se soterra a ningú al cementeri, però l’empremta de la barbàrie no s’oblida. Els actes per la memòria dels condemnats no han deixat de produir-se. Des de fa dècades, el darrer diumenge d’octubre, es fa una marxa cívica que comença a les Torres de Serrans i acaba al Monestir de Santa Maria del Puig per participar en l’Aplec del Puig. A la tornada, els caminants s’aturen al Cementeri dels Ajusticiats, lligen un parlament i recorden el malaurat destí dels difunts.
En l’actualitat, està tancat al públic i els únics visitants que rep són els operaris de manteniment de l’ajuntament o la visita dels membres de la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats, que el dia de Tots Sants dipositen un ram de flors en memòria de les ànimes dels que hi reposen. Des d’una visió històrica, religiosa, cultural o política, tothom recorda els ajusticiats.
Fonts: Remei Pérez, «Els ajusticiats del Carraixet», Espai Carraixet | Santiago Calaforra, «València i el cementeri dels ajusticiats», Actualitat Valenciana, 2017 | Voro Contreras, «Una oración para los ajusticiados», Levante-EMV, 2010
