El poeta Antoni Ferrer i Perales s’ha mort aquest dilluns als 78 anys. Nascut a l’Alcúdia de Crespins (la Costera) el 1943, vivia a l’Eliana (el Camp de Túria) des de feia temps. Va estudiar teologia i filosofia i va treballar de professor de Secundària fins a la jubilació. Des del 1978 era membre del consell de redacció de la revista Saó. Va rebre, entre altres, el premi Ausiàs March el 1984 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2016. El 2014 va ser guardonat amb el Premi Ciutadania de Cultura de l’Eliana i, el 2015, setanta-set poetes li van dedicar un llibre d’homenatge: Els deus no abandonen Antoni. Homenatge a Antoni Ferrer. El 2021, la Institució Alfons el Magnànim va publicar la seua Poesia Completa 1979-2021.
Durant la seua fructífera i excel·lent trajectòria, ha concebut la poesia com un procés d’autoconeixement i com una manera d’interpretar el món i un mateix dins d’aquest món. En la seua obra, que es presenta com una continuïtat, s’hi pot trobar la comprensió filosòfica de la realitat, la reflexió teològica i filosòfica i la tradició literària sense oblidar la música.
Ferrer, un llibre rere l’altre, s’ha revelat el poeta vitalista autèntic que lluita mitjançant la consciència moral, la reflexió, la pregària, la queixa, la crítica per assolir una aposta sòlida i creïble a favor de la vida. I així ho canta, per exemple, entre altres versos, en Cant temporal: «la vida que em va dir un dia: “Ves, / sembra llavor contra la mort adusta”», «Si em dic Antoni, si Ferrer, guerrege».
Un viatge a Grècia l’any 1980 i l’aprofundiment en el saber de l’art grecoromà i del Renaixement van donar pas a dues de les seues obres: Bagatel·les (1980) i Pietà (1993). L’apropament al món actual de la ciència amb una incorporació destacada de terminologia científica és molt present al poemari Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986) on el poeta s’enfronta a l’entropia. A Cant espiritual (1992) i Cant temporal (2000) hi ha un humanisme destacable que passa des de l’harmonia entre la fe cristiana i l’ésser humà de la primera a una visió del patiment inacabable del món en la segona. És la música, entre altres, de Monteverdi, Beethoven, Mahler i sobretot Bach, la que configura el sentit poètic de Partitura laberint (1984), premi Ausiàs March, i especialment Variacions Goldberg (2015), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. A un altre nivell, també relacionat amb la música, cal destacar les seues aportacions textuals als diversos oratoris i cantates de compositors com ara Amand Blanquer, Vicent Sanchis o Vicent Roncero.
