Un matí d’agost al port de Borriana. Cal el sol a plom i l’activitat és tranquil·la, excepte a la zona de les drassanes, on una dotzena d’operaris estan atrafegats en la reparació de dos vaixells. Són l’Open Arms i el Sea Watch, dos dels vaixells noliejats per dues ONG per tal de rescatar migrants a la Mediterrània. Als seus molls hi ha dos vaixells més, l’Aita Mari, de l’ONG basca Salvamento Marítimo Humanitario, i el Louise Michelle, l’embarcació que va ser finançada i decorada per Bansky amb el mateix objectiu.
«Sempre tenim entre quatre i sis vaixells ací», explica orgullós Vicent Aleixandre, portaveu del Grup de Suport l’Aurora, i un dels artífexs d’aquesta concentració de vaixells humanitaris al port de la Plana Baixa, escollit per cada volta per més ONG com a base operativa per a les seues operacions de rescat.
Però, per què hi ha aquesta concentració d’ONG de salvament humanitari a Borriana? Roberto Calvo, mariner de màquines de l’Aita Mari dona algunes pistes mentre ensenya aquest antic pesquer de 32 metres d’eslora. «És un port que geogràficament està situat estratègicament per tal d’arribar al Mediterrani Central, no és molt car i les autoritats ens presten l’ajuda que necessitem. Però, sobretot, tenim una xarxa de suport en terra, el Grup l’Aurora, que ens presta una ajuda immensa i ens facilita molt la faena. Des de les coses més simples, com deixar-nos unes bicis per facilitar-nos el transport quan estem ací, com altres més complexes, com tota la logística de subministraments de menjar i material quan hem de fer-nos a la mar, passant per temes molt específics. Qualsevol cosa que necessitem, tenim a l’Aurora. Per a nosaltres són fonamentals». I Calvo afegeix: «A més, el fet que coincidim tants vaixells en un mateix port també ha provocat que hi haja més relacions entre les tripulacions, ens coneixem, ens podem ajudar i crear sinergies. I açò també ho ha aconseguit l’Aurora».
I d’on i com apareix l’Aurora? Doncs com moltes de les millors històries, un poc per casualitat. «El 2018, l’Open Arms va fer una parada tècnica a Borriana i alguna gent del Casal Popular La Centraleta ens vam acostar per preguntar-los si els podíem ajudar en alguna cosa», explica Aleixandre. D’aquest primer contacte més informal va començar el suport més decidit a altres vaixells que s’acostaven a Borriana, fins que va arribar el moment en què van veure que necessitaven crear una estructura més estable. Així va nàixer el Grup de Suport l’Aurora, el nom del qual és un homenatge al sindicat dels pescadors de Borriana de principis del segle XX.
Els seus components «són molt variats, amb interessos, edat i procedència diverses –continua Aleixandre- i això és molt bo, perquè els perfils que necessitem també ho són. Un dia podem necessitar 50 braços per fer feines físiques al port i l’endemà algú que puga fer una traducció, un metge o una furgoneta amb conductor». Per això s’ha organitzat en forma de xarxa, amb unes 80 persones, tant del municipi com de la resta de comarques del nord del País Valencià, que es troben a disposició del l’Aurora en cas que necessite fer una tasca concreta. També s’hi ha implicat bona part del teixit associatiu, veïnal i cultural de Borriana, amb entitats com ara l’agrupament escolta o el club de caiac polo, que són autèntiques referències a la ciutat, però també col·lectius antifeixistes o pel dret a l’habitatge.
Aquesta implicació social i el fet que l’activitat dels vaixells de rescat haja resultat beneficiós per a l’economia local –«pràcticament tot el material o subministraments que necessitem procurem adquirir-lo a comerços locals», detalla Aleixandre- ha anat diluint el rebuig inicial de certs sectors del municipi als vaixells. «Sempre hi ha gent arrelada en la ignorància o els discursos de l’odi –matisa Aleixandre- i després una gran massa que ni ho coneix ni ho vol conèixer, però sí que hi ha molta gent que d’una forma o una altra ha contribuït amb l’Aurora».
L’acolliment de Borriana xoca amb el sentiment creixent a Europa de rebuig als migrants i, en concret, al desembarcament en ports europeus de gent salvada de morir ofegada. Amb tot, Roberto Calvo, el maquinista de l’Aita Mari, recorda que «encara que xarxes com la de l’Aurora no són habituals, per sort allí on vas et trobes gent que et dona suport, t’agraeix el que fas i t’ajuda amb allò que pot. És gratificant que, en mig de tanta merda, hi haja gent que continue».
Amb tot, tant Calvo com Aleixandre apunten a la «hipocresia» dels governs i a l’actitud dels mitjans de comunicació i «propagadors d’odi», a l’hora d’explicar la la generalització d’una actitud que defineixen com «un fracàs com a espècie i com a societat». El mariner recorda com Itàlia, en un principi, «va organitzar un operatiu anomenat Mare Nostrum, amb participació militar i vaixells nodrissa que va salvar moltíssimes vides». El programa va acabar per la negativa de la Unió Europea a finançar-lo i va ser substituït pel Frontex, un model que té com a objectiu «evitar que els refugiats arriben a les costes europees, encara que siga entrenant o finançant els patrullers libis». «Potser, si no volem que aquesta gent vinga, un primer pas seria deixar de saquejar els seus països i deixar-los desenvolupar-los», reflexiona el mariner.
Des de l’Aurora també posen el seu gra de sorra a canviar aquesta imatge de les migracions. Juntament amb l’ONG de rescat Sea Watch han creat un centre d’estudis sobre migracions que han anomenat com la seua presidenta d’honor, Eulàlia Torrent, i aquest curs començaran a treballar amb centres educatius, centres cívics o esplais, amb plans adequats a la realitat de cada espai. Aleixandre defensa, a més, que el seu model «és exportable». «Des d’Itàlia ens han demanat que anem a explicar a la gent més jove la nostra faena i la importància, no només del rescat, sinó també de la cobertura del rescat». Visualitzar la seua feina i les vides humanes que salven és, per aquests activistes, la millor propaganda de la humanitat i contra l’odi.
