És un arròs típic de la Catalunya Vella i part de la Nova i es prepara de manera semblant al de pollastre. El trobem en receptaris del xix però deu ser més antic, el que la gent devia fer quan no hi havia pollastre, o per variar una mica. Però els colomins també han estat molt apreciats a totes les èpoques i no en menjava tothom, sempre han anat més aviat escassos. Actualment, quan els pollastres que trobem al mercat no valen res, ja no hi ha comparació possible i l’arròs amb colomí és una exquisidesa. Originalment sembla que era un arròs de fonda, però, com que va tenir èxit, aviat van començar a fer-ne les mestresses. La mare de Josep Pla en feia, segons conta ell en El quadern gris, i en El que hem menjat diu que li agradava:
Contra els qui opinen que l’arròs monogràfic número u és el de pollastre, em permetré de recordar —sense fer el més lleu escarafall— que l’arròs de colomí és molt remarcable. Els pollastres d’avui, els pollastres de granja, han arribat a una situació horrible. Són, literalment, immenjables. El colomí no és pas ben bé un ocell domèstic; vola tant com pot i atrapa tot el que se li posa al davant, perquè té molta voracitat. En aquest sentit el colomí no ha pogut ser domesticat ni engranjat, cosa que constitueix una condició admirable.
La primer documentació que n’he pogut trobar és de la poesia ‘Arrós barato’, apareguda en el número del 12 de maig de 1893 del setmanari La Tomasa:
A la fonda se ’n va aná
ahir lo cessant Ambrós
y de colomí ab arrós
un plat ne va demaná.
Y va preguntar: —¿Quan val
sense arrós lo colomí?
y el mosso allavors va dí:
—Ab arrós o sense; igual.
—Donchs aixís á n’ aquí ’n vol
l’arrós de franch lo donéu?
—Si senyó. —Donchs ’m portéu
á mi un bon plat d’arrós sol.
El trobem en altres publicacions. El 14 de juliol de 1906 aparegué aquest quintet en La Campana de Gràcia:
Per dir que arrós va menjar
ab colóm, en Pijoan,
ho procura disfressar
y á tots díu que ’s va atipar
d’arrós ab Esperit Sant.
La gent, a les fondes, en demanava sovint, era un plat de molt d’èxit, com hem dit abans, i això va durar fins ben entrat el segle xx. En el número del 8 de febrer de 1930 del mateix setmanari van publicar la poesia ‘Alegrois’, de la qual copiarem una quarteta:
Vaig anâ a dinâ a la fonda;
vinga arròs amb colomí
i postres de tota mena
i xampanyeta a desdî.
També transcriurem una poesia sense títol que van publicar en el número del 30 de juny de 1911 del setmanari L’Esquella de la Torratxa:
¿No t’agradaria, nena,
fê ab mi un concurs de petons?…
Assegudets cara a cara,
les boquetes ben aprop,
a una senyal convinguda,
donarem comens al joc.
En cada petó que’m fassis
pòsahi tu tot el teu cor;
jo, en els meus, ¿cal que t’ho diga,
si’m sé tan be la llissó,
que ja tinc a flor de llavis
tota una gerra d’arrop!
Perquè ab conciencia jutgi
quí besa millors dels dos,
ja que’ls coloms ne són mestres,
farem jurat a un colom…
Y, com a premi, el que guanyi,
pot fê’l jurat ab arròs.
Direm finalment que a Menorca també en fan, de manera molt semblant.
Arròs amb colomí
Ingredients: 300 g d’arròs, 2 colomins, 1 ceba, 2 tomaques madures, safrà, oli i sal.
Preparació: de primer esplomarem els colomins, els tallarem el bec, les potes i les puntes de les ales, els soflamarem, els esmocarem i els trossejarem. En acabant pelarem i trinxarem la ceba i, seguidament, ratllarem o picolarem les tomaques (pelades, en el darrer cas). En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una cassola de terrissa i la deixarem al foc, no gaire fort. Quan l’oli serà calent hi posarem els colomins i els remenarem ara i adés amb la cullera de fusta fins que es dauraran per totes bandes. Llavors els traurem i els reservarem. Tot seguit rebaixarem la flama, hi posarem la ceba i la sofregirem també. La remenarem de tant en tant i, en enrossir-se lleugerament, hi afegirem les tomaques. Ho continuarem remenant perquè no s’hi agarre i, en estar tot confitat, hi posarem aigua (litre i quart o litre i mig) i apujarem el foc. Ho salarem, hi tornarem a posar els colomins i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau, amb la cassola tapada. Al cap d’uns trenta minuts, quan la carn serà cuita, hi posarem l’arròs (hi ha d’haver dues tasses i tres quarts o tres tasses i mitja de brou per cada una d’arròs, segons que ho voldrem més espés o més clar) i apujarem el foc. Ho ensafranarem, ho remenarem i, en tornar a alçar el bull, ho deixarem bullir a foc més aviat fortet. En passar vuit o deu minuts rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. En arribar als quinze minuts d’ebullició, quan l’arròs serà cuit i melós (o lleugerament caldós), ho traurem del foc i ho escudellarem perquè no continue la cocció.
Variants: hi podem afegir un grapat de pésols (o faves), quatre carxofes (trossejades), mitja dotzena de rovellons, un grapadet de cama-secs, un polsim de pebre, una fulla de llorer o un clavell d’olor. Hi podem sofregir tres o quatre alls, un parell de branquillons de julivert, un pimentó verd, una llesca de cansalada o una culleradeta de pebre roig. Podem canviar l’oli per sagí. Per alguns llocs hi posen (cap al final) una mica d’allioli negat. A la Catalunya Vella s’estalvien, generalment, el safrà.
A Menorca fan un sofregit d’alls, pimentó i tomaca, i hi afegeixen un grapat de pésols. Hi ha qui hi posa un tros de cap de costella de porc.
Altres denominacions: arròs amb colomet (Alta Ribagorça, Andorra, Pla de l’Estany, Bages, Anoia, Segarra, Baix Cinca, Segrià, Garrigues, Conca de Barberà). ‘Arròs amb colomí’ és una denominació que es fa servir arreu de l’àrea de localització del plat, tret d’Andorra, el Segrià i les Garrigues.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
