El 4 d’agost del 1897 un jove jornaler, Manuel Campello Esclàpez, que treballava en les tasques d’artigament i desmunt del vessant sud-est del tossal de l’Alcúdia, al Camp d’Elx, va trobar mentre cavava un insòlit bust de pedra. Acabada la faena, la colla portà la preciosa talla a casa del seu patró a Elx, el metge Manuel Campello Anton. «L’expectació per la troballa, tanmateix, ja havia transcendit i eren molts els que, amb ànim de veure l’efígie, s’acostaren al domicili del metge Campello, que hagué de deixar-la, finalment, al balcó a la vista de tothom», explica David Garrido en un article publicat a Diari La Veu.
Garrido hi continua amb el relat dels fets: «La Dama, escultura ibèrica, o Reina Mora ―com s’anomenà quan fou descoberta― restà a casa del propietari de l’Alcúdia, el metge Campello que, casualment, estava casat amb Assumpció Ibarra, filla d’Aurelià, notable local, líder ―val a dir-ho― del Partit Demòcrata local, historiador i apassionat de les antiguitats. Quan morí don Aureliano (1890), llegà la seua magnífica col·lecció de peces arqueològiques a la seua filla, amb el propòsit ―pensava ell― que ella les venguera al Museo Arqueológico Nacional (Nacional, òbviament, d’Espanya). I ―vatua!― coincideix, la qual cosa és ja casualitat, que aquell agost del 1897, quan ―veges tu!― caven a l’Alcúdia i troben la Dama― era a Elx l’arqueòleg francès i conservador del Museu del Louvre Pierre Paris, amic personal de Pere Ibarra, el germà menor d’Aurelià, qui fora cèlebre historiador local i arxiver del municipi (hui té un IES dedicat a Elx). Pere ―Perico per als seus amics― havia invitat a monsieur Paris a veure el Misteri i, quan aquest arribà, li mostrà orgullós el bust. Monsieur Paris, típic francesot de l’època, que pensava que ultrapassar els Pirineus era vindre a l’Àfrica, restà fascinat pels encants de la Reina Mora i decidí de seguida fer el possible per adquirir-la per al museu parisenc».
No obstant això, assenyala Garrido: «Assumpció ―o Suni― Ibarra, o més aviat el seu home, havia arribat a un acord per a vendre la col·lecció del seu pare a la Real Academia de la Historia, tot i que destinada al madrileny Museo Arqueológico Nacional. La compra s’acordà per 7.500 pessetes de l’època, a pagar en tres terminis. El tercer, però, es demorà massa i l’home de Suni, don Manuel Campello, s’impacientà. Des de Madrid, molt pillos, quan els arribà la notícia de la nova troballa, pretengueren incloure-la en la col·lecció a comprar sense pagar ni un duro més. Vaja!, don Manuel s’enfadà. Resulta que metge i també terratinent, don Manuel havia compromès ja el diners promesos en l’adquisició d’uns horts i Madrid no pagava. Així que li oferí el bust de la Reina Mora a monsieur Paris. Perico Ibarra, però, s’hi oposà: com era possible? El marit de la neboda, però, ho tenia clar: si Madrid volia la Reina Mora havia de rascar-se la butxaca i havia de rascar-se-la bé, si no per al monsieur. L’arqueòleg francès oferí 4.000 francs, unes 5.200 pessetes de llavors, per la Reina Mora. Manuel Campello i senyora acceptaren de grat i, així, el 30 d’agost, feta la transacció, el mateix dia la Reina Mora fou embarcada a Alacant rumb al port de Marsella. La seua destinació definitiva: el Louvre, on romangué exposada fins a la II Guerra Mundial.»
Encara no feia un mes de la troballa, quan la Reina Mora partí de la seua terra per a no tornar-hi. «Perico Ibarra, com la resta dels seus conciutadans, lamentà la pèrdua de la Dama, però no culpà el marit de la seua neboda pel seu capteniment; en definitiva ―deia Perico― l’ingrés de la Dama d’Elx ―nom amb el qual la batejà Pierre Paris― al Louvre assegurava que la Dama i Elx assolirien universalitat. Bé, certament, fou així, però don Manuel Campello Anton, home molt reputat en la seua professió, carregà amb les culpes de la pèrdua de la Dama i per tal alienació fins i tot hui dia és recordat.»
La Dama d’Elx
Considerada com l’obra més perfecta de l’escultura ibèrica, aquesta «dama» de pedra calcària datada entre mitjans de segle VI i mitjans del segle III aC, està carregada d’interrogants. Ha arribat fins i tot a ser considerada per John Moffitt una falsificació del segle XIX i, encara que aquest dictamen no tinga base científica -les concrecions calcàries que cobreixen la policromia n’indiquen l’antiguitat, i en l’època de la troballa es desconeixien certs detalls de la vestimenta ibèrica que presenten tant la dama com altres obres trobades més tard-, la veritat és que poc més es pot dir amb total certesa d’aquesta peça. En el moment del descobriment, algun erudit fins i tot va pensar que el personatge representat era un home i, pel que fa a la cronologia, un autor com Antonio García Bellido va defensar que pertanyia a l’època augusta.
Segons les idees més comunament acceptades i dignes de consideració, el bust hui conegut com a Dama d’Elx és el que resta d’una escultura de cos sencer, ja que els ibers, com els seus mestres els grecs i fenicis, concebien l’ésser humà com un tot indivisible. En aquest sentit, els colps toscos que s’observen a la part inferior de la peça denoten que, a principis de la nostra era, es va tallar l’obra original per tal de reutilitzar-la. És molt probable que, després d’aquesta mutilació, el bust fora usat com a urna cinerària i que la cavitat del darrere servira per introduir les cendres d’un iber romanitzat.
En canvi, resulta més difícil imaginar l’obra en el seu estat original: pot ser que fora concebuda com un exvot, una imatge d’una dona pietosa dempeus (una mena de Gran dama oferent del Turó dels Sants, Museo Arqueológico Nacional, Madrid); però també pot ser que fora una efígie de deessa sedent, com la coneguda Dama de Basa, que va servir d’urna cinerària en una tomba del segle IV aC.
Pel que fa a la data, no pot ser anterior -si prenem com a punt de referència l’art grec- a les innovacions aportades al tractament de teles pels escultors del segle de Pèricles, durant els anys centrals del segle V aC. En canvi, resulta difícil situar la cronologia més recent possible: de moment, principis de segle III aC., quan va començar a difondre’s per tota la Mediterrània l’estètica hel·lenística, totalment aliena a la nostra escultura. La peça va haver de ser tallada al lloc on es va trobar: així ho indiquen el tipus de pedra i l’aparició a Elx de fragments escultòrics amb un estil i qualitat molt semblants.
La Generació del 98 va convertir la Dama en una personificació dels orígens d’Espanya, de manera que la seua pèrdua fou sentida, cada vegada més, com un veritable desastre. Per aquest motiu, ja el 1928, es va plantejar la tornada del bust, encara que fora a les sales de la Casa de Velázquez, institució cultural francesa instal·lada a Madrid. Però el govern gal es va negar i va tornar a dilatar les converses després d’un nou intent el 1935.
Del 1941 a l’actualitat
Quant a l’eixida del museu parisenc, escriu Garrido: «Al Louvre, a la Sala Apadana del Departament d’Antiguitats, estigué la Dama fins a l’inici de la II Guerra Mundial, moment en què fou traslladada, com altres antiguitats, al castell de Montalban, al Llenguadoc. La República espanyola havia intentat obtenir la peça en 1935 però fou debades. Tanmateix, l’ocupació de França pels alemanys en 1940 i la constitució del govern col·laboracionista de Vichy donà una nova oportunitat de reclamar-la, ara al règim feixista eixit de la Guerra Civil, molt necessitat de referents “patriòtics2 que el legitimaren històricament. La Dama esdevingué una joia valuosa per a Franco, que la reclamà i l’obtingué. Com? El mariscal Pétain, el cap del govern de Vichy, acceptà bescanviar-la per un quadre de Velázquez. El 8 de febrer de 1941, el bust, juntament amb una Immaculada de Murillo que també entrà en l’operació, arribà a l’Estat espanyol per Port-bou i seguidament fou traslladat a Madrid. A més a més el govern francès de Vichy també s’avingué a tornar a Espanya el Tresor de Guarrazar i la part de l’Arxiu de Simancas que havia estat confiscada per Napoleó i que no fou tornada en 1818. La Dama fou dipositada al Museo del Prado, a la Sala Francesa (el Reichführer-SS Himmler l’anà a veure el mateix 1941), i allí estigué fins que en 1971 fou duta al Museo Arqueológico Nacional (MAN), per a ser exhibida en un lloc preeminent de la sala dedicada als ibers».
Retorn a Elx
El 1965, amb motiu de les celebracions del setè centenari del Misteri d’Elx, el govern franquista acceptà el trasllat de la Dama a la capital del Baix Vinalopó, entre el 23 d’octubre i el 8 de novembre d’aquell any. Posteriorment, després de moltes negociacions, amb el PP sempre en contra de moure la Dama de Madrid (era al govern d’Espanya, però, el PSOE de Zapatero), la Dama estigué a Elx durant sis mesos en el 2006. Per a fer possible l’exhibició, es rehabilità un Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE) i s’habilità una sala a l’Alcàsser de la Senyoria o Palau d’Altamira.
El 2017, Elx tornà a demanar-la. Tanmateix, adverteix Garrido: «L’Espanya carpetovetònica recela. No la vol a Elx. Recela perquè no la vol fora d’Espanya.»
Fonts: David Garrido,«La Dama d’Elx: com els Jordis i els consellers de la Lacetània, presa “política” a Madrid», Diari La Veu, 2017 / Museo del Prado
