L’Asil d’ancians de Sueca (la Ribera Baixa) és un conjunt residencial d’estil neomudèjar modernista valencià construït l’any 1919. En el projecte de l’arquitecte Bonaventura Ferrando Castells és possible detectar la connexió amb l’arquitectura que es desenvolupava a Catalunya, amb la influència de Lluís Domènech i Montaner.
És un conjunt d’edificis bastits entre 1909 i 1919 per decisió dels marmessors testamentaris d’Antonio Baldoví Beltrán i Teresa Cardona Burguera.
En el moment de la construcció, estava aïllat a l’exterior de la localitat, al costat del raval de la Canal i descontextualitzat de l’expansió de la ciutat, limitada al nord per la línia de ferrocarril.
Va sorgir en una època en què proliferaven les cases de beneficència i els asils a conseqüència d’una situació social i econòmica que marcava l’auge d’una minoria burgesa en detriment de la resta de la societat i causava grans desigualtats.
En un principi, per voluntat del matrimoni Antonio Baldoví Beltrán i Teresa Cardona Burguera, estava destinat a albergar un panteó familiar. Però de seguida fou utilitzat com a asil de la mà de la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, instal·lades a Sueca des del 1888.
Al jardí, hi ha el mausoleu que presidia la capella originalment, de marbre blanc amb escultures del matrimoni amb els seus respectius escuts d’armes.
La resolució de l’edifici i la coherència compositiva dels materials utilitzats, juntament amb la monumentalitat dels edificis principals, reflectida sobretot en la capella, donen al conjunt un gran interés. El programa mostra les dependències pròpies d’una residència d’ancians i, com és tradicional en aquest tipus de centres benèfics, gravita al voltant de la capella.
Tot el conjunt arquitectònic posseeix una gran presència i singularitat, tant per la grandària de les construccions, per la situació exempta de la trama urbana i, sobretot, pel llenguatge emprat en la formalització. En la solució compositiva s’aconsegueix un notable contrast de materials i formes, basat sobretot en el savi tractament de l’aparell de rajola, per part de l’autor. Aquesta llibertat formal es posa de manifest així mateix en la reixa exterior del límit principal, que conjuga rajola i pedra, materialitzades amb fantasioses formes, de les quals també participa el tractament de la forja.
