Durant el 2021 s’ha superat la xifra simbòlica i, al mateix temps maleïda, de 100 milions de persones desplaçades de forma forçada arreu del món. «Aquesta és una dada que no voldríem haver hagut de donar mai, però any rere any ens hi anàvem acostant més, fins que l’hem superat», ha explicat el coordinador de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR-PV), Jaume Durà durant l’acte de presentació de l’informe que l’entitat pública puntualment des de ja fa 20 anys.
En contra del que es puga pensar, la majoria de refugiats a un altre país es troben a països empobrits, amb Turquia, Colòmbia, Uganda i Pakistan, encapçalant el llistat de països que més persones estan acollint.
A la Unió Europea –i sense comptar la guerra d’Ucraïna, ja que les xifres són del 2021-, també han augmentat les sol·licituds d’asil, però en canvi aquestes s’han reduït a l’estat espanyol. «S’ha creat un sistema burocràtic que impedeix accedir al sistema de sol·licitud totalment inhumà i que, amb voluntat, es podria eliminar avui mateix», ha insistit Durà a l’hora de denunciar l’aplicació telemàtica per demanar l’entrevista necessària per presentar la sol·licitud, i que, a més d’insuficient, permet que siga copada per bots informàtics que després revenen les cites. «La gent que ha hagus de quedar en mans de les màfies per poder arribar fins ací, continua exposada a aquestes màfies una volta dins del nostre territori», ha denunciat Durà.
Encara que la disminució de sol·licituds ha estat generalitzada a totes les províncies de l’estat, aquesta no ha estat homogènia. Així, mentre que a Alacant la xifra ha romàs estable, a Castelló ha baixat un 40% i a València ha caigut de 6.925 sol·licituds a 2.528, més del 60%.
Al mateix temps, l’estat espanyol és un dels estats europeus amb una xifra més baixa de sol·licituds acceptades, amb un 10% d’aquestes. La mitjana europea se situa en el 35%. «A més, aquesta xifra està inflada, ja que s’ha aprovat el refugi d’uns 2.000 afganesos repatriats després de la victòria militar dels talibans l’agost passat, en una operació que va merèixer aplaudiments internacionals. Només aquest cas ja suposa la meitat de totes les persones refugiades admeses. «És la demostració que, si es vol, es pot. I gual que, en una altra escala, ha fet la Unió Europea amb Ucraïna. El que no entenem és perquè aquestes mesures no s’apliquen sense tenir en compte la nacionalitat dels sol·licitants», ha destacat Durà.
En l’acte s’ha tingut un record també pels refugiats del vaixell Aquarius, que van arribar al port de València fa quatre anys exactes. El balanç d’aquella gestió no pot ser més negatiu, a judici dels seus protagonistes. De les 630 sol·licituds d’asil, només se n’han aprovat 58, mentre que s’han rebutjat més de 200 i un altre centenar estan pendents de resoldre. La resta de la gent hauria marxat cap a altres països europeus. «No sé per què van dir que ens ajudarien si després no ens havien d’ajudar», va explicar Mirabelle, una refugiada camerunesa supervivent d’aquella travessia. Mirabelle, qui fa just un mes ha rebut la resposta positiva la seua sol·licitud d’asil reconeix que durant aquests quatre anys ha tingut «moments molt durs i en què he plorat molt». El retard en la resolució del seu expedient li ha impedit portar les seues filles al País Valencià, que corren el perill de patir ablació al seu país d’origen. Mirabelle, que precisament va haver de fugir del Camerun per les represàlies patides per impulsar un moviment contra les ablacions, és activista a l’associació creada pels supervivents de l’Aquarius, per tal «de fer sentir la nostra veu». També ha col·laborat en la creació d’una altra associació de defensa dels drets humans i per fer pedagogia dels drets de les dones entre les migrants que arriben al nostre país, a més d’enviar fons per a l’educació de nenes supervivents de l’ablació al Camerun.
Testimonis directes
L’acte de presentació de l’informe ha servit també per donar veu a alguns dels seus protagonistes involuntaris. Persones que han arriscat la vida per arribar al nostre país, fugint de la repressió, la guerra o situacions que els impedien tindre una vida digna.
Una de les veus ha estat la d’Aïssa, una xiqueta de sols 19 anys de Guinea Conakry, que va fugir del seu país amb només 15 anys per evitar un matrimoni forçós. «Jo volia seguir estudiant i tenir la meua pròpia vida, i aquesta va ser l’única forma d’aconseguir-la». Després de ser rescatada per Salvament Marítim d’un naufragi a la costa d’Almeria, va acabar en un centre de menors a Carcaixent, on va aprendre l’idioma, es va treure l’ESO i un grau d’infermeria amb les millors notes i ara estudia un grau superior de Diagnosi per la Imatge mentre treballa. «Cal saber quina és la situació de la gent abans de criticar», explica en resposta a la criminalització que pateixen els menors que com ella arriben sols al nostre país.
Tatiana, ucraïnesa refugiada des del 2012 ha explicat que «des de la caiguda de la Unió Soviètica, Ucraïna no ha fet més que anar cap al fons, cada cop hi ha més misèria i corrupció» i ha assegurat que «la guerra no va començar aquest passat febrer, sinó que jo ja vaig fugir-ne el 2012. Pràcticament dels del 1991 que hi ha guerra a Ucraïna».
Zacarias ha denunciat la repressió «absoluta» que el règim marroquí desplega contra qualsevol oposició. «Marroc és una granja i el seu propietari és Mohamed VI», explica per definir la situació del seu país, del qual va haver de fugir per ser «ateu, d’esquerres i bisexual». Això el va empènyer a una travessia per l’Atlàntic amb unes altres 54 persones que va estar a punt de costar-li la vida. «La situació era tan desesperada que la gent volia morir. Deien: ‘ja m’és tot igual, preferisc morir al mar que seguir vivint així’. Era molt dur», ha recordat d’un viatge en què va perdre dos familiars.
