Les emissores locals: la gran esperança de la ràdio en valencià

Si es vol escoltar ràdio en valencià per l’FM –per internet les opcions es multipliquen, òbviament-, les opcions són més aviat escasses

«La ràdio hauria d’haver estat, des del primer moment de la transició, la primera gran prioritat per a la creació d’uns mitjans potents en valencià. No requereix les grans inversions econòmiques de la televisió, ni requereix una alfabetització prèvia en valencià, com la premsa escrita. Ho tenia tot a favor i es va desaprofitar», explica el sociòleg de la Universitat de València, especialitzat en mitjans de comunicació, Rafa Xambó.

Xambó és autor de «Els mitjans de comunicació al País Valencià», un article científic publicat a Arxius de les Ciències Socials el 2010 i que, el dia d'avui, es manté com un referent ineludible a l’hora de parlar de la situació mediàtica valenciana. I «l’oportunitat perduda» a què es refereix durant la transició, es podria dir que s’ha repetit cíclicament des de llavors, si ens referim a la radioemissió en valencià. Els diferents governs autonòmics, quan van tenir oportunitat de concedir llicències d’espai radioelèctric, van fer prevaldre els interessos partidistes abans que el país, i beneficiaven així els grans grups mediàtics espanyols més pròxims ideològicament. La SER i altres emissores de Prisa en el cas del PSPV i Cadena COPE i Onda Cero en el cas del PP. Actualment, aquestes empreses controlen el panorama de radiodifusió valencià, especialment la SER i 40 Principales, que acumulen pràcticament la meitat de l’audiència d’aquest mitjà.

Des del 2010 ha plogut molt i, a més, des del 2015, hi ha un govern de coalició preocupat per la normalització lingüística i la creació d’un ecosistema mediàtic propi. A la pregunta si creu que estem millor o pitjor que el 2010, Xambó assegura que «estem igual o una mica pitjor». Per a afirmar-ho, té en compte que «la ràdio d’À Punt té una audiència inferior a Ràdio Nou, no s’ha fet res per afrontar la transformació digital i els pressupostos de política lingüística s’han distribuït entre els grans mitjans a canvi d’uns pocs programes aïllats en valencià, que no canvien res».

També és molt crític amb la política «de promoció del valencià, que no normalització,» el professor de teories dels llenguatges i ciències de la comunicació de la Universitat de València, Francesc Martínez. «Si als anys 80, nou de cada deu valencians escoltaven ràdio en castellà, aquesta xifra no ha millorat des de llavors. Pel que fa als mitjans, la LUEV mai s’ha desplegat totalment i els polítics no s’han atrevit a anar més enllà», explica Martínez, qui també assenyala que no s’ha fet cap pas per a crear un espai de comunicació compartit valencià-català-illenc. La reciprocitat que no s’ha aconseguit en televisió tampoc ha arribat en la ràdio, on hauria de ser més fàcil, des que les emissions de Catalunya Ràdio van ser tallades el 2011.

La periodista radiofònica Amàlia Garrigós també apunta a un problema de model: «S’ha optat sempre per fer copiar el model de ràdio comercial de gran empresa, en lloc d’arriscar en programes més originals i de major qualitat, més arrelats al territori. I aquesta aposta s’ha mostrat un fracàs, tant en termes d’audiència com comercials». Garrigós posa com a exemple d’èxit el programa esportiu Punt a punt, de Ràdio 9, que va aconseguir un gran seguiment per la cobertura que feia dels equips valencians de diferents categories. Quan va canviar per fer una informació més similar a la resta de programes d’altres cadenes, la seua audiència va caure en picat. «El canvi constant de direccions i de projecte va impedir que Ràdio 9 fidelitzara una audiència. Mai van arribar a creure en el projecte», assenyala la periodista.

Ràdio Godella, Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes

Radiografia del valencià a la ràdio

Si es vol escoltar ràdio en valencià per l’FM –per internet les opcions es multipliquen, òbviament-, les opcions són més aviat escasses. A més de la pública autonòmica, la ràdio d’À Punt –l’últim estudi d’audiència els va adjudicar 36.000 oients, la meitat dels que tenia Canal 9 Ràdio-, l’oferta des de les emissores privades és pràcticament nul·la. La SER i Onda Cero ofereixen alguns programes en valencià en les seues delegacions a les comarques centrals, a més de La Llavor –també a La SER-, centrat en agricultura i d’àmbit econòmic i una radiofórmula a Los 40 Principales. 97.7 Radio Levante, l’emissora privada més gran d’àmbit estrictament valencià i pertanyent al mateix grup que Levante-EMV, ofereix també alguns programes. «Un altre dels problemes és que la majoria d’aquests programes estan circumscrits a les festes, les tradicions, l’oratge o, com en el cas de La Llavor, al camp, ja que encara es té la visió del valencià com una llengua folklòrica que no serveix per a la informació internacional ni les coses serioses», apunta Martínez.

Ara mateix, doncs, l’oferta més seriosa de ràdio en valencià prové de les ràdios locals. Agrupades en la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes (XEMV), creada el 2002 entre uns pocs projectes per compartir programes. La Xarxa, però, ha anat creixent i actualment, sota l’aixopluc de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, la conformen 34 ràdios, que emeten de forma majoritària en valencià. «Excepte les emissores de les comarques castellanoparlants, pràcticament tota la programació de la XEMV és en valencià, fins i tot a la comarca de l’horta, on la realitat sociolingüística no és tan favorable», explica Ezequiel Castellano, activista radiofònic i un dels impulsors de la XEMV als seus inicis. En els darrers anys, la col·laboració dins la xarxa s’ha fet més estreta i s’han desenvolupat nous projectes, com la producció de dos programes –El Rai i El Musiquer- per a la ràdio d’À Punt. Després d’uns anys d’estancament i en els quals van fins i tot tancar-se algunes emissores, a causa de la crisi i les retallades pressupostàries municipals, les ràdios municipals han tornat amb força i poblacions com el Villar, Xelva o Ares (els Serrans) ja han demanat les llicències per crear-ne de pròpies.

Ràdio Klara

Castellano defensa «l’altíssima qualitat» de la programació de les ràdios municipals, amb «apostes molt originals i arrelades al territori, a més de molta participació local». Ràdio Aldaia, per posar un exemple, compta amb més de 60 col·laboradors, el que la converteix en un dels espais culturals més dinàmics del municipi. Castellano assegura que aquestes emissores tenen «moltíssima implantació i audiència», encara que pel fet que l’Estudi General de Mitjans –EGM, l’empresa que estudia les audiències a l’estat espanyol- no les tinga en compte, les invisibilitza. «L’EGM es deu a qui li paga, que són les grans empreses mediàtiques, i per això no té gens d'interès a saber quina audiència tenen les emissores locals», defensa Castellano. Un estudi de l’ajuntament d’Aldaia del 2010 va demostrar que la ràdio local acumulava un 28% de l’audiència radiofònica. Una xifra altíssima però que, en tot cas, massa localitzada i antiga per a extreure’n una conclusió general. «No s’entén que la ràdio d’À Punt no col·labore de forma més estreta amb les emissores municipals –reivindica Garrigós-. Per exemple, Ràdio 9 tenia un conveni pel qual, quan aquestes acabaven la programació connectaven amb l’emissora autonòmica. Hi ha moltes coses senzilles que es poden fer si n’hi ha ganes».

L’altra pota de la radiodifusió en valencià prové de les ràdios lliures o comunitàries, una xarxa no tan densa com les emissores municipals però amb molta implantació, sobretot a l’àrea metropolitana de València. Al País Valencià, ara mateix hi ha cinc ràdios lliures –Ràdio Klara, Ràdio Malva (ambdues de València), La Mistelera (la Marina), Ràdio Aktiva (Alcoi) i Artegàlia Ràdio (Alacant)- organitzades també en la seua pròpia xarxa. Encara que l’oferta en valencià és diferent segons cada projecte, sí que són un espai d’emissió en aquesta llengua molt adaptat a la realitat sociolingüística de cada territori. «No militem especialment en el tema lingüístic –reconeix Manolo Totxa, de Ràdio Klara- i fem prevaldre que el col·laborador se senta còmode parlant amb la llengua que decidisca. Tot i això, l’aposta pel valencià forma part del llibre groc que defineix els principis de la ràdio i la programació del matí l’utilitza de forma vehicular, a més d’altres programes com En Construcció, Decidim o el de la Plataforma per la Llengua». Ràdio Klara –que va nàixer com a «libre y libertaria» per ser després reanomenada «lliure i llibertària»- ha complit enguany el seu 40 aniversari i és l’única ràdio d’aquestes característiques que va aconseguir legalitzar les seues emissions com a «ràdio cultural». Un estudi propi va fixar la seua audiència en 100.000 persones, el que la converteix en una espècie de ràdio municipal del Cap i casal.