El 25 de maig del 1938, una esquadrilla de nou avions italians, sota les ordres del règim feixista de Benito Mussolini, es van enlairar a Palma en direcció a Alacant amb la finalitat de bombardejar indiscriminadament la ciutat. Noranta bombes van ser les que van caure sobre civils. El Bombardeig del 25 de Maig o del Mercat va ser un dels atacs aeris més sagnants i indiscriminats ocorreguts durant la Guerra Civil espanyola. Un atac que formava part de la campanya de terror ordenada per les autoritats franquistes, després que les tropes rebels arribaren a la Mediterrània i començaren el consegüent avanç sobre València.
Per aquestes mateixes dates, va haver-hi bombardejos sobre altres poblacions civils en tota la costa mediterrània, a càrrec dels avions italians que tenien com a base d’operacions l’illa de Mallorca. Uns atacs que no van cessar fins que es va iniciar la batalla de l’Ebre. Els ports, sobretot, eren els punts per on podien entrar armes, municions, ajuda o menjar. A més, hi havia ciutats que produïen per a la guerra, tant a Catalunya com al País Valencià, i això va fer que els bombardejos augmentaren a partir del 1938.
Aquest bombardeig, que no va ser el primer (que es va produir el 5 de novembre del 1936), es va dirigir específicament a la part més poblada de la ciutat. El dia era clar. No hi va haver senyals previs d’alarma. Els avions van volar amb ple coneixement d’on havien de llançar les bombes. Les petites instal·lacions portuàries no van ser danyades.
Aquell dia, al voltant de les 11.15 hores, entre 7 i 9 avions Savoia SM-79 «Sparviero» del bàndol rebel, procedents de Mallorca, van llançar sobre la població alacantina 90 bombes, algunes de les quals van encertar en el Mercat Central, replé de gent. La tripulació dels bombarders era italiana íntegrament, i els caps de les dues esquadrilles que van dur a terme l’atac, amb 4 minuts d’interval, foren els capitans De Prato i Zigiotti. La ciutat d’Alacant estava mal defensada, amb canons antiaeris en la seua majoria obsolets. A l’aeròdrom de Rabassa no hi havia aquest dia cap avió de caça. Es comptava amb refugis antiaeris per a 38.000 persones, però l’alarma antiaèria no va funcionar, per la qual cosa els civils no van tindre temps d’aixoplugar-s’hi.
Amb un balanç de víctimes mortals inexacte, es calcula que hi va haver més de 300 morts. Alguns estudis barregen els 275 que figuren en el registre del Cementeri Municipal (100 homes, 56 dones, més de 10 nens i més de 100 persones no identificades), un nombre indeterminat d’enterrats en localitats properes i més de 1.000 ferits. Segons estudis i entrevistes posteriors als supervivents, les escenes ocasionades per tanta destrucció van ser dantesques, amb moltes baixes per decapitació. Es va generar una atmosfera de terror i desconcert.
També va haver-hi morts en altres llocs de la ciutat, com la plaça de Gabriel Miró, el carrer de Vicente Inglada, les zones properes al Club de Regates i el carrer de Girona. Un altre dels edificis afectats va ser la seu central de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani al carrer de García Hernández, hui anomenat de Sant Ferran.
A Alacant, l’última ciutat que va caure en mans de l’exèrcit rebel, el bombardeig ha quedat marcat per sempre en la memòria. De fet, el 25 de maig no era una data qualsevol. Se sabia que aquell mateix dia, enmig de la guerra, els veïns de la ciutat trobarien queviures al mercat central després d’algunes setmanes d’escassetat condicionada pel conflicte. L’exèrcit nacional va aprofitar la concentració de gent.
El 2010, la plaça del Mercat va passar a denominar-se del 25 de Maig. En la placa ubicada al terra, col·locada tres anys més tard, hi ha una referència obligada als autors de la massacre: l’aviació feixista italiana. Unes paraules que el PP va rebutjar en un ple i finalment va haver d’acceptar.
Bombardejos com el d’Alacant volien causar terror i volien desmobilitzar. Per primera vegada en la història, l’aviació va ser utilitzada intensament en missions de bombardeig sobre la rereguarda enemiga. Allò que es va accentuar i «perfeccionar» en la Segona Guerra Mundial, va començar a provar-se, i a practicar-se amb assiduïtat a la Península durant la Guerra Civil. La guerra es va professionalitzar.
Fonts: Àlex Milian, «La sembra sagnant de l’aviació feixista», El Temps, 2018 / Ángel Viñas, «25 de maig de 1938», UA / Viquipèdia
