El poblat iber del Tos Pelat, a Bétera i Montcada

El Tos Pelat és un jaciment arqueològic d'època ibera situat als municipis de Bétera (el Camp de Túria) i Montcada (l’Horta Nord). Es tracta d'un oppidum de grandària mitjana, de més de 2 hectàrees, on van poder arribar a viure unes 600 persones. Va ser descobert el 1920 per l'arqueòleg Joan Josep Senent Ibáñez. 

És un poblat iber d'època antiga, de temps anteriors a la romanització, habitat entre el segle VI i mitjans del IV aC. Pertany a la tribu dels edetans. El seu nom no apareix en les fonts antigues, a diferència dels seus veïns i contemporanis Edeta (Llíria) o Saguntum-Arse (Sagunt). L’esmenta el botànic Cavanilles, però només fa referència a les pedreres dels segles XVII i XVIII que es conserven al voltant. La primera menció al jaciment arqueològic, la va fer Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano, el 1920. 

Està delimitat per un sistema defensiu constituït per una muralla amb torres adossades a punts determinats, de la qual només es conserva el tram nord-oest, un llenç de més de 120 m de longitud, pràcticament rectilini. Fins ara només s'han excavat 32 m aproximadament  i una de les torres. En l’actualitat, té una mitjana de 2,5 m d’alçària i una amplària variable. Al sud-oest arriba als 4 m i a l'extrem nord-est sobrepassa els 6 m. La tècnica constructiva és un sòcol de maçoneria, que probablement arribaria als 3 m d'altura, i sobre aquest un segon cos bastit amb toves. L'altura total sobrepassaria els 6 m. No es conserven elements ornamentals a les muralles, a diferència del que succeeix a les altres construccions, en què s'han trobat restes de pintures murals.

Els ibers del Tos Pelat

Encara que queda molta superfície per excavar, sabem que va haver-hi carrers i places i que, al barri de la muralla, la zona excavada fins a hui, va poder estar habitada per un grup aristocràtic, la classe dominant, si s'ha de jutjar per les dimensions de les cases documentades i les troballes mobles. L'equidistància respecte de les ciutats veïnes d'Arse i Edeta i les dimensions del jaciment, suggereixen que el Tos Pelat va poder ser un lloc autònom mentre va estar ocupat. 

Com en la majoria dels llogarets, poblats i ciutats ibèriques, l’economia va ser agropecuària. Aquestes activitats s'evidencien per la presència d'abundants llavors carbonitzades de cereals o raïm, fins i tot de llegums, però a diferència d'altres llocs ibers, ací també va haver-hi una explotació dels recursos marítims. De fet, s'han trobat abundants petxines de mol·luscs i vèrtebres de peixos. Finalment, dins de les activitats quotidianes, hi destaca el comerç circummediterrani, ja que al jaciment van arribar abundants àmfores fenopúniques i ceràmiques gregues des del s. VI aC al IV aC.

L’abandó

El Tos Pelat va ser abandonat de manera aparentment pacífica a mitjan s. IV aC, com es dedueix del registre material documentat. Tot sembla indicar que es van emportar els objectes que pogueren ser útils en una nova ocupació. Un exemple significatiu d'aquest fet és que no s'ha trobat fins a hui ni un sol instrument de ferro i els recipients ceràmics trobats in situ sempre estan incomplets. Les causes de l'abandó són un misteri, però van poder ser molt variades, des de naturals a geopolítiques. Tampoc no se sap on es van reinstal·lar els habitants.

Excavacions arqueològiques

Els treballs fets en les últimes excavacions han permés documentar dos habitatges complexos, els quals depassen els 100 metres quadrats. Les dues cases s'organitzen amb diversos departaments. L'alçat conservat dels murs té una mitjana d'un metre. Es pot observar la tècnica constructiva, consistent en un sòcol de maçoneria, com a la muralla, i la part superior de toves. S'han trobat pintures murals en blau, blanc i roig. Aquest descobriment i la gran grandària dels habitatges, denoten un alt nivell de vida.

 Entre les troballes en aquest poblat, hi ha un dels escassos signaris ibers (restes d'escriptura) coneguts: el Signari del Tos Pelat, que és en realitat un conjunt de fragments de signaris ibèrics nord-orientals duals distribuïts en dues làmines de plom de forma característica que van aparéixer enrotllades una dins de l'altra el 2003, en un context domèstic de la darrera fase del poblat.