El del 1982 era un context peculiar que Acció Cultural va saber aprofitar per organitzar una mobilització històrica. Tan històrica que el discurs de Joan Fuster aquell dia ha sigut rescatat en múltiples ocasions i encara es recorda. Tan històrica que enguany, quaranta anys després, Acció Cultural torna a la capital de la Plana per celebrar un nou 25 d’Abril.
Des del faristol, Joan Fuster ho tenia ben clar. L’Estatut de Benicàssim estava a punt de ser signat amb un seguit de renúncies tan previsibles com doloroses. Era la culminació d’una Transició esperançadora que va acabar amb un Estatut d’Autonomia amb menys competències de les previstes i amb tota una sèrie de trets d’identitat –senyera quadribarrada, denominació de País Valencià o himne– descartats per assumir, des de l’oficialitat, la simbologia reaccionària. Un desenllaç possible gràcies a l’entesa entre la UCD i el PSOE que culminaria amb una aprovació parlamentària al Congrés dels Diputats, a Madrid, pocs mesos després.
Joan Fuster parlava, enèrgic, al centre d’una plaça de bous a vessar de gent procedent d’arreu del País Valencià i de més enllà. Perquè entre els assistents hi havia persones que ja havien adquirit popularitat, per exemple, al Principat. Era el cas de Magda Oranich, fundadora de l’Assemblea de Catalunya i advocada de Salvador Puig Antich, l’últim condemnat a mort per la dictadura franquista. O Josep-Lluís Carod-Rovira, que molt abans de ser vicepresident del Govern català havia militat al Partit Socialista d’Alliberament Nacional i en aquell moment era tècnic de planificació lingüística de la Generalitat de Catalunya. En canvi, el màxim protagonista entre els arribats des del nord era Lluís Llach, qui oferiria una actuació durant aquella jornada amb la Banda Municipal de Castelló, no sense impediments i dubtes previs per part de l’alcalde de la ciutat, el socialista Antonio Tirado, procedent del Partit Comunista i ben allunyat del món del nacionalisme valencià.
Els grans protagonistes d’aquell acte eren els qui, quaranta anys abans, en aquella mateixa ciutat, al desembre de 1932, havien signat les conegudes com a «Normes de Castelló», el codi gramatical que establia les bases de Pompeu Fabra per a la llengua dels valencians. Evidentment, durant els últims segles, amb persecucions i exclusions institucionals, el valencià havia restat allunyat de qualsevol possibilitat normalitzadora, ni que fora en termes estrictament ortogràfics. La coincidència generacional de grans autoritats lingüístiques com Carles Salvador, Teodor Llorente Falcó –fill del fundador de Las Provincias–, Ignasi Villalonga, Emili Gómez Nadal o Nicolau Primitiu Gómez Serrano van fer possible aquell codi unitari fonamental en l’evolució de la llengua.
El 1982, d’entre totes aquelles persones, quedaven vius Adolf Pizcueta, Enric Soler i Godes o Àngel Sánchez Gozalbo. Estaven presents a l’acte. Per poc no hi va poder estar Manuel Sanchis Guarner, que havia mort al desembre del 1981 després d’uns últims anys ben adversos, de persecució per part de la ultradreta i d’impunitat garantida pels aparells judicial i policial. Joan Fuster el va recordar només iniciar el seu discurs. Tres mesos abans de la seua mort, al setembre de 1981, l’assagista també havia sigut víctima d’un atemptat que per poc no li va provocar la mort. Unes bombes van esclatar al seu domicili de Sueca i van fer caure bona part de la casa. Els fets mai no es van esclarir. No es pot oblidar, tampoc, la presència d’altres protagonistes d’aquell 25 d’abril, com ara Eliseu Climent, gran organitzador de l’acte; o els castellonencs Vicent Pitarch, en aquell moment regidor de l’Esquerra Independent de Castelló; Toni Royo, organitzador a l’ombra de la manifestació; o Manuel Carceller, actual president de Plataforma per la Llengua al País Valencià.
Amb la violència ben present i amb la victòria política del blaverisme, que havia aconseguit els seus propòsits després d’anys d’actuacions violentes, d’intolerància i de connivència amb nombrosos mitjans que o bé callaven o bé atorgaven, calia esperar que el discurs de Joan Fuster, a més de reivindicatiu, desprenguera una bona dosi de tensió.
Fuster va assenyalar «les maniobres hostils contra el nostre idioma que hi ha en marxa»: «algú va inventar-se una dissidència fomentada per grups polítics que mai no s’havien distingit per la seua adhesió a la llengua dels valencians». Era la seua referència al blaverisme i als polítics que dubtaven, per conveniència, per por, o per simple desinterès, de la unitat de la llengua i de la seua presència i estimulació a les administracions públiques, a les institucions i a tots els àmbits. Va recordar que, cinquanta anys abans, a Castelló de la Plana, amb les Normes s’havia fet «una afirmació enèrgica, ferma i convençuda de la llengua que parlem i de la nostra voluntat per restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells». L’assagista destacà «el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes», i va conjurar «el poble valencià conscient a la resistència». La seua frase de cloenda, «o ara, o mai», va esdevenir un lema durant generacions que encara es recorda.
El moment actual també és ben peculiar. Acció Cultural torna a Castelló de la Plana en un nou 25 d’abril, novament a la plaça de bous, on confluirà una manifestació sota el lema «Ara i sempre. Som País Valencià», convocada a la plaça de la Independència a les 17.00 hores. Els presents podran gaudir de concerts després d’un dia en què hi haurà trobada de muixerangues i tota mena d’activitats.
Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural, va aclarir que la commemoració d’aquesta diada serveix per a evidenciar «que continuem sent un poble viu, amb una cultura i una llengua vives, una nació amb drets que segueix en peu malgrat els intents d’anorrear-la». Des de l’entitat lamenten la desmobilització ciutadana i les mancances del Govern valencià que, després de set anys, encara té deutes pendents com ara la reciprocitat dels mitjans públics en llengua catalana o l’última polèmica sorgida arran de l’escassa exigència del requisit lingüístic per als aspirants a exercir la funció pública al País Valencià.
Aquest 25 d’abril serà una jornada festiva, però amb una mirada tensa davant l’avanç de la ultradreta i d’unes forces polítiques que tenen com a eix central del seu programa obstaculitzar la normalització del valencià en tots els àmbits. Hi ha diferències entre els contextos del 1982 i el d’enguany, però també n’hi ha similituds.
