Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la nul·litat parcial del decret de la Generalitat Valenciana que regula l’Oficina de Drets Lingüístics. D’aquesta manera, ha desestimat el recurs de cassació presentat per l’administració autonòmica contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ), de 22 de maig del 2020, que va anul·lar de ple dret de 12 articles del decret 187/2017 pel qual es regula el funcionament d’aquest organisme.
En la sentència -amb data del 22 de novembre i facilitada aquest divendres-, el Suprem coincideix amb el TSJ valencià que la regulació que la norma reglamentària fa de les actuacions de l’Oficina en matèria de reclamacions i suggeriments no és conforme a dret per no preveure la tramitació d’un procediment administratiu i la consegüent possibilitat que l’acte administratiu siga recorregut o impugnat.
Per al TS, «això és clarament contrari als principis de seguretat jurídica i responsabilitat i interdicció de l’arbitrarietat consagrats en l’article 9.3 de la Constitució Espanyola».
La Generalitat valenciana, per contra, expliquen les fonts jurídiques, mantenia que les reclamacions i suggeriments regulats en el decret no constituïen actes administratius, la qual cosa excloïa la necessitat de quedar subjectes a procediment administratiu, sent innecessari per tant la regulació per llei.
Afegia que la intervenció de l’oficina en matèria de reclamacions i suggeriments era una «actuació/funció de mediació-assessorament» que no genera actes administratius ni exigeix l’existència d’un procediment administratiu.
No obstant això, el Suprem no comparteix aqueixa argumentació i destaca que s’ha de partir que la norma reglamentària impugnada, que regula aquest tipus d’actuació en funció de si la reclamació o els suggeriments es refereixen a actuacions de la pròpia administració, d’unes altres o de persones físiques o jurídiques privades, determina en el seu article 10 que, en tots els casos, l’Oficina «iniciarà un expedient informatiu per esbrinar si els fets exposats per la persona interessada constitueixen una vulneració dels drets lingüístics d’acord amb la normativa vigent» i que «les persones interessades seran informades respecte a l’estat de la seua tramitació». «La comunicació de la resposta es regirà per les normes que regulen el tràmit de la notificació per als actes administratius», assevera.
La sentència conclou que, en tots els casos -ja siguen referits a altres administracions, a persones jurídiques o a privades- l’actuació de l’oficina «es caracteritza per prendre coneixement dels fets, fer una valoració quant a la seua incidència en els drets lingüístics, remetre-la als interessats/afectats per considerar que han dut a terme actuacions vulneradores dels drets lingüístics que la ODL defensa, i imposant, a manera de correcció jurídica, l’adopció de les mesures adequades per a esmenar els fets i previndre que no es reproduïsquen d’ara en avant».
Argumenta que aquesta i no una altra és la naturalesa de l’actuació de l’oficina, i destaca que no pot oblidar-se com el preàmbul del decret justifica la seua creació afirmant que respon a «la necessitat que els poders públics posen a l’abast de la ciutadania un recurs de caràcter institucional especialitzat en l’atenció de casos de discriminació en matèria lingüística, que servisca de canal per a corregir els fets objecte de denúncia i que, al mateix temps, ajude a restablir en la societat la normalitat dels usos que corresponen al valencià com a llengua oficial».
Actua enfront de tercers
És a dir, l’administració crea un òrgan per a atendre «casos de discriminació en matèria lingüística», que qualifica obertament com a tals i per això actua enfront de tercers, i ho fa amb la finalitat de «corregir els fets objecte de denúncia» i arribar «a restablir en la societat la normalitat dels usos que corresponen al valencià com a llengua oficial».
En definitiva, per al Tribunal Suprem espanyol, l’actuació final d’assessorament de l’oficina «comporta prèviament una clara decisió declarativa atribuïble a una Administració Pública, que ha sigut adoptada en exercici d’una potestat administrativa tendent a un específic interés públic, que produeix un efecte sobre els destinataris per així establir-lo l’ordenament jurídic, arribant a incidir en l’esfera de drets de particulars, que no respon a situacions d’immediatesa que impedisquen o impossibiliten la tramitació d’un procediment».
Això, ha afirmat, suposa que «la decisió ha sigut adoptada sense cap mena de garantia administrativa prèvia i sense que es contemple la possibilitat d’impugnar-la».
