Això és el que li va passar, segons que ens reporta el llorejat matemàtic francés Laurent Lafforgue, a un inspector d’educació francés quan un delegat estranger li va preguntar càndidament:
¿Però, al capdavall, quin és l’objectiu de l’educació a França?
La pregunta, al meu entendre, fou plantejada de forma clara i concisa. Doncs bé, l’esmentat inspector, tan amerat de les noves teories pedagògiques i dels discursos dels educadors de saló, no sabé què respondre, es quedà bocabadat, impàvid i més mut que un marge. Ja no recordava què dimonis era allò que constituïa el nucli essencial de la seua pròpia activitat professional. Algú o alguna cosa li havia fet perdre la línia de l’horitzó i semblava errar en l’abisme més desolador: el del relativisme i el del tant s’hi val. Si almenys hagués dit que la finalitat de l’educació era la socialització de l’infant/alumne, però no ho féu perquè en el fons de la seua consciència tampoc ho devia creure. ¡Al cap i a la fi, hom també se socialitza, bé o malament, a la taverna! Els éssers humans se socialitzen tot al llarg de la seua vida i en els llocs més insospitats: a casa, al carrer, al treball, al camp de futbol i, fins i tot,… ¡a l’escola! Crec que el nostre pobre inspector, hauria pogut eixir de tal embolic només pronunciant quatre paraules: l’objectiu de l’educació a França és:
la transmissió de sabers
Si hagués tingut una cultura literària més àmplia i ganes de realitzar un exercici retòric consistent, hauria pogut recitar, encara que fos en la llengua de Racine, aquells versos de Francisco de Quevedo que diuen:
Retirado en la paz de estos desiertos
con pocos, pero doctos libros juntos,
vivo en conversación con los difuntos,
y escucho con mis ojos a los muertos.
Perquè l’objectiu fonamental de l’educació de qualsevol país decent, al meu parer, ha de ser això: la conversa amb els morts. Perquè la finalitat principal de l’escola consisteix a enfrontar el futur ciutadà amb els excelsos, amb aquelles persones que han fet coses dignes de ser recordades al llarg dels segles. I quan dic “coses dignes de ser recordades”, m’estic referint a aquelles persones que han contribuït al perfeccionament epistemològic i moral de la nostra espècie. Pensem en persones com Pitàgores, Tales, Plató, Llull, Montaigne, Galileu, Newton, Kant, Leibnitz, Goethe, Faraday i molts altres.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
