La sentència 634/2020 de la Sala del contenciós i administratiu del Tribunal Suprem (que anomenarem TS) sobre el Decret 61/2017 de la Generalitat Valenciana d’usos institucionals i administratius de les llengües oficials, demostra, de forma irrefutable dues coses: la deriva involucionista dels òrgans judicials espanyols a negar drets lingüístics i la persecució ideològica contra les llengües oficials no castellanes.
A hores d’ara el món associatiu valencià està reaccionant, sobretot, pels articles invalidats que fixaven l’ús del valencià en les comunicacions entre territoris del mateix àmbit lingüístic. Però el tema bàsic del Decret era la regulació d’usos del valencià, perquè els valencians patim un incompliment quasi sistemàtic del nostre dret d’opció lingüística. Segons l’enquesta del 2016 d’ús del valencià en l’administració de la Generalitat podem veure diverses dades impactants: Un 87,4% del personal té acreditació de nivell de valencià, però un 25,1% del personal contesta en castellà als ciutadans que li parlen valencià (un 0,8% del total, a més, demana al ciutadà que li parle en castellà). El 30,7% del personal diu que no parla mai valencià en les relacions amb el públic, i el 41,6% del personal no escriu mai en valencià. Les dades demostren que el funcionariat té capacitació i que hi ha un problema d’ús de la llengua pròpia per part de gent que sí que està capacitada, justament per això el Decret era útil.
El Tribunal afirma que «no se define» sobre el fet que el valencià i el català són la mateixa llengua, però s’aferra al fet que no n’hi ha un reconeixement definit en una norma legal. Els togats no atempten contra la unitat del valencià/català, però sembla que han perdut la memòria. Diuen que el concepte d’«àmbit lingüístic» per a referir-se als diferents territoris de parla catalana no té suport legal, quan hi ha més d’una quarantena de sentències judicials fermes que avalen la unitat de la llengua.
Per exemple, el TS «oblida» la sentència número 4/2013 del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV), que va dictaminar que hi havia prou jurisprudència per al valor legal del reconeixement de la unitat lingüística entre el valencià i el català. Al Tribunal Suprem tampoc no l’importa «oblidar» la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, que de manera greu ara no apareix en la resolució. Aquesta sentència diu que com el valencià i el català són la mateixa llengua oficial no es pot obligar a una traducció al castellà d’un document entre les administracions catalana i valenciana, perquè seria una vulneració de l’article 3.2 de la Constitució Espanyola.
No és cert dir que la sentència del TS impedeix, en general, que els governs dels territoris de llengua valenciana/catalana s’adrecen comunicacions en l’idioma que comparteixen, ja que ho permet la doctrina del Tribunal Constitucional i la Llei 39/2015, de l’1 de octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP). En aquesta llei s’afirma que l’administració pública que inicia un document o expedient no l’ha de traduir al castellà, per a enviar-lo a una altra comunitat autònoma que comparteix la mateixa llengua oficial.
El TS afirma que el decret impugnat no té competències per a establir tal pràctica lingüística, d’acord amb el principi de la jerarquia de la norma estatal. Tanmateix, la LPACAP és un marc bàsic prou clar. Això vol dir que es poden continuar produint els següents casos dins la situació legal: 1. La Generalitat Valenciana pot enviar una notificació administrativa en valencià a un ciutadà de Catalunya o de les Illes Balears, d’acord amb la regulació de la LPACAP. 2. Les comunicacions administratives entre els governs del mateix àmbit lingüístic es poden continuar fent en valencià/català. 3. No és cert que els càrrecs del govern hagen de parlar entre ells, legalment, en castellà; ho poden continuar fent en la llengua comuna.
Ara bé, malgrat que els funcionaris de la Generalitat Valenciana continuaran estant autoritzats a notificar en valencià ciutadans i governs de territoris en què el català és oficial, però ho faran? Si la regulació és directa i única d’acord amb els criteris de la LPACAP, és clar que només una minoria ho farà. Cal tenir en compte que els funcionaris de la Generalitat Valenciana, a diferència dels funcionaris amb un govern regional en què els funcionaris tenen un costum fort de treballar en català, no detecten la importància d’aquest fet, però a la pràctica això pesarà molt.
Si el TS fora un tribunal amb una actuació imparcial hauria aplicat, de forma neutra, allò que diu la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries (CELROM) vigent a Espanya des de l’1 d’agost del 2001, sobre el foment de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en el marc de l’administració regional o local. I el Suprem hauria pogut dictaminar que és necessari fomentar l’ús administratiu de les llengües minoritzades i les decisions de les autoritats dels territoris d’eixes llengües. Per això creiem que la sentència del TS és un exemple més de l’incompliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries a l’Estat espanyol.
La Llei d’Ús i Ensenyament ha sigut i és una llei fonamental. Ara bé, la situació justifica prendre la iniciativa en el camí de fer del valencià una llengua necessària en la seua societat. L’Acord del Botànic 2 preveu la creació d’una nova Llei d’igualtat lingüística. Aquesta llei hauria d’incloure una referència a les denominacions de la llengua comuna fora de l’àmbit del País Valencià. Igualment, en la nova llei, caldria continuar regulant els usos oficials del valencià. Això a banda, seria hora de realitzar l’ingrés de la Generalitat Valenciana a l’Institut Ramon Llull, i de fer accions efectives per a la recepció directa de les emissions de les ràdios i televisions públiques en valencià/català en tot el domini lingüístic.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
