El vot afirmatiu dels partits independentistes catalans amb representació al Congrés dels Diputats –Esquerra Republicana i Junts– ha sigut decisiu perquè la socialista Francina Armengol esdevinga presidenta d’aquesta institució. I com calia esperar, aquest vot ha tingut contrapartides. La més celebrada per les formacions independentistes ha sigut que el Govern espanyol ha notificat a la Unió Europea la sol·licitud perquè la llengua catalana, la basca i el gallec siguen reconegudes oficialment a nivell continental.
Si aquest reconeixement es confirma, el català i la resta de llengües esmentades passarien a gaudir de protecció legal garantit als reglaments i a les directives europees que regulen qüestions lingüístiques, com ara l’etiquetatge de productes, segons ha expressat Plataforma per la Llengua en un fil a la xarxa social X.
La mateixa entitat assegura que, amb aquest pas, «es podria exigir tindre la informació dels productes sanitaris en català, que el carnet de conduir europeu incloga la llengua catalana i que el català siga un mèrit a la funció pública europea». Alhora, els recursos a la justícia europea també es podrien fer en català, fet que Plataforma per la Llengua celebra. Des de l’ONG del català també aplaudeixen que aquest idioma esdevindria «necessari en molts àmbits professionals», i es potenciaria la necessitat d’aprendre’l i utilitzar-lo.
Aquest moviment sembla definitiu perquè el català siga reconegut oficialment a Europa, però no és el primer intent en aquesta direcció. Un dels primers de què es té constància el va protagonitzar el filòsof català Xavier Rubert de Ventós (1939-2023), que va ser eurodiputat amb el grup socialista a inicis dels anys noranta. De fet, va ser ell el primer representant de l’eurocambra a fer servir el català per després intentar legalitzar-hi el seu ús, iniciativa que no va prosperar.
Ja a inicis d’aquest segle, en el context de l’elaboració de la Constitució Europea, que va acabar sent rebutjada per la via del referèndum en molts estats, Convergència Democràtica va debatre internament la seua ponència internacional en què es va introduir una esmena que plantejava votar en contra d’aquell text pel fet que no es contemplava el reconeixement de l’oficialitat del català. Qui va plantejar aquella postura va ser l’exvicepresident català Jordi Puigneró, en aquell moment un dels joves valors de Convergència, que impulsaria la plataforma Euroconvergents pel No.
Amb la postura de Convergència, poc ambiciosa en termes lingüístics, difícilment els socialistes s’havien de veure obligats a liderar aquella reivindicació, que podia generar malestar en bona part de l’Estat espanyol. Tot i així, els lligams que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va establir amb el catalanisme durant l’elaboració de l’Estatut de 2006 –que acabaria sent tombat pel Tribunal Constitucional– van tindre com a conseqüència la valoració d’aquesta possibilitat que el president espanyol va convertir en promesa. Així, Zapatero va ser investit per primera vegada al 2004 amb els vots a favor d’Esquerra Republicana a canvi, exactament, de sol·licitar el reconeixement del català, del basc i del gallec com a llengües oficials a Europa. Però aquella promesa va quedar en no res, tal com també va ocórrer l’any passat, quan els socialistes s’hi van tornar a comprometre en l’última edició de la Taula de Diàleg mantinguda amb ERC sense més conseqüències.
Entremig, l’exeurodiputat Ramon Tremosa, proposat per Convergència, també va desenvolupar una tasca important perquè el català fora reconegut a Europa sol·licitant el seu ús al ple, tot i que la proposta no va ser acceptada. Al 2011, aquest mateix eurodiputat, conjuntament amb Raül Romeva –exconseller català, en aquell moment eurodiputat amb Iniciativa per Catalunya– i amb Oriol Junqueras –en aquell moment eurodiputat d’ERC– van presentar una esmena amb què pretenien l’obtenció de l’oficialitat del català al mateix temps que el reglament reconeixia l’idioma croat amb l’adhesió de Croàcia a la UE, però l’eurocambra també la va rebutjar a través dels serveis jurídics.
El 2014, el catalanisme va trobar un aliat inesperat en aquesta causa. Es tracta de Pablo Iglesias, que acabava de ser escollit eurodiputat per Podem després de les primeres eleccions a què es va presentar el partit morat. Una petició presentada per CiU, ERC, PSC, Esquerra Unida i Compromís –que tenia com a representant Jordi Sebastià– va comptar amb el suport de Podem, en aquell moment en clara fase d’emergència. La proposta tampoc no va prosperar.
Fins ahir mateix, que el ministre espanyol d’Afers Internacionals, José Manuel Albares, signava la petició perquè el català, el basc i el gallec siguen llengües reconegudes a Europa en un moment en què Pedro Sánchez presideix el Consell Europeu. Es tracta de la iniciativa previsiblement més decisiva en aquest sentit, i possiblement definitiva, després d’anys d’intents frustrats pel reconeixement oficial de la llengua més enllà de l’Estat espanyol, on compta amb un estatus de cooficialitat que, a la pràctica, el converteix en un idioma subordinat al castellà.
