El poble valencià històricament hem estat capaços de generar la riquesa necessària per a garantir uns nivells de vida decents i suficients, però fa més de 100 anys que patim un greu espoli continuat i estructural. Un espoli que malgrat els nostres esforços per compensar-lo, ens està empobrint col·lectivament i individualment i frenant les possibilitats de millorar la qualitat de vida del conjunt. Suportem unes taxes de pobresa 7 punts superiors a la mitjana estatal.
Com a poble, generem riquesa malgrat les dificultats i els pocs recursos, quan formem les noves generacions a les escoles, instituts i universitats, preparant-les perquè puguen aportar coneixements a la societat i valor afegit quan s’incorporen als llocs de treball. Hui està assumit pel conjunt de la població que les noves generacions són les més formades de la història, almenys des del punt de vista professional. Un esforç social gegantí malgrat l’espoli i l’atac constant a l’escola pública i als i les professionals que hi treballen.
Generem riquesa quan treballem al camp, a les oficines i fabriques i als diferents serveis. L’espoli i la manca d’inversions públiques per banda de l’Estat, condiciona negativament la nostra productivitat global, ja que es fa recaure en una hiperexplotació laboral per a compensar l’endarreriment tecnològic i la manca d’inversions públiques i privades que prefereixen l’especulació, i en continuar produint en els sectors econòmics de menys valor afegit i de més càrrega mediambiental com la construcció i el turisme. El salari mensual mitjà al País Valencià està uns 200 € mensuals per davall de la mitjana estatal.
Malgrat suportar pensions inferiors a la mitjana de l’Estat, continuem generant riquesa quan arribem a la jubilació, mitjançant el consum, la solidaritat intrafamiliar i l’aportació de l’experiència acumulada. A més hem de suportar la fastigosa i permanent campanya ideològica a favor de les pensions privades, feta gairebé sempre indirectament pels professionals i els mitjans a sou d’entitats bancàries i d’assegurances.
Sí, malgrat ser un poble generador de riquesa, ens estan empobrint. Les inversions públiques de l’Estat al País Valencià han estat des de l’any 1900 un 19% inferior a la mitjana estatal. Més d’un segle patint un espoli estructural, sostingut i planificat. I uns efectes de la pobresa que afecta més als sectors socials més desfavorits. És possible que l’Estat ens estime molt, però el seu maltractament és constant. Segurament tots i totes preferiríem menys estima i que ens respectara més.
Aquesta situació no ha millorat amb el sistema autonòmic. De fet, d’ençà que ens van traspassar les competències a principis dels anys 80 del segle passat, ho van fer sense la cobertura mínima de recursos per a cobrir-les, doncs es van basar en el nivell de despesa prèvia, que ja hem vist ens castigava injustament. Per tal de compensar aquest infrafinançament la nostra Generalitat ha hagut d’endeutar-se permanentment. L’amortització del deute, tot i que és absolutament impagable, se’n porta ja quasi un 30% del total dels recursos, reduint encara més les possibilitats de fer polítiques socials.
I el drenatge de recursos continua via espoli fiscal. Malgrat l’opacitat informativa del ministeri d’hisenda espanyol i els diversos mètodes d’avaluació, amb les xifres conegudes es pot afirmar que l’espoli fiscal que patim supera amb escreix els 6.000 milions anuals. Una enorme i injusta diferència entre el que paguem via impostos i el que rebem via finançament, inversions i serveis compartits.
Amb aquesta situació crec que és gairebé impossible que, més enllà de la bona voluntat, es puga modular cap canvi de model econòmic, cap a un altre més respectuós amb les persones i el territori i que faça front als reptes de l’emergència ecològica i climàtica. Dissortadament em dóna la sensació que aquest problema completament, no forma part encara de les prioritats centrals dels partits polítics que el dia 10 de novembre es presenten a les eleccions i molt parcialment als partits que governen o han governat la Generalitat.
Antoni Infante
