Cínia [Vídeo]

Les visites a Cínia haurien de ser obligatòries, restrictives o prohibides, en funció del grau de llepolia de cadascú, o de la intransigència del seu dietista. La fama començà fa dècades, arran d’una festa de fi de trimestre d’una escola primària d’un barri perifèric d’una ciutat mitjana; fet que demostra com les petites revolucions tenen orígens humils –si ens ho volem creure. Diversos pares es van oferir –o els van posar a la llista de tasques per no haver assistit a la reunió de l’AFA- a portar pastissos per a la celebració. Aquell trimestre l’alumnat havia treballat el concepte de pau i col·laboració, però la festa es convertí en una competició per a veure qui portava el millor pastís, o qui la tenia més grossa, la tarta. Una cosa porta l’altra i, en pocs anys, aquesta dolça rivalitat s’estén a tot el país. Les pastisseries comencen a lluitar entre elles, i la mida era essencial al principi, fins que els tortells, i els pastissets, les coquetes i les mones, no cabien als aparadors. El gremi de flequers advertí que s’entrava en una espiral infinita, i animà a valorar més la qualitat que la quantitat. Ara Cínia és el paradís dels mossets embriagadors de dolçor, i caminar pels carrers és una temptació contínua, perquè les pastisseries deixen les portes obertes, i l’olor sedueix a cada passa. Pesar-se abans d’anar a Cínia és un error quasi tan gran com pesar-se després.