Ángel Franco no cedeix ni un gram de poder a l’agrupació socialista d’Alacant. L’històric dirigent local, que dirigeix el partit des de finals dels anys huitanta a través del control de les assemblees, disposa ara de menys poder que mai. Entre altres coses, perquè qui ha sigut la candidata del PSPV a l’alcaldia d’Alacant, l’exconsellera Ana Barceló, va arribar a la ciutat disposada a manar en el seu propi partit, tot i tindre els antecedents a la contra.
Nascut en una petita localitat lleonesa el 1945, Ángel Franco ha exercit diversos càrrecs al si del PSPV. Va ser diputat al Congrés durant la segona legislatura, fet que li va permetre estar present durant l’intent de colp d’Estat d’Antonio Tejero; i també va ser senador entre 1982 i 2003. El seu poder, en canvi, resideix a la ciutat d’Alacant i en algunes comarques adjacents, on fins ara ha sigut capaç, amb més o menys dificultats segons la conjuntura, de fer que les assemblees trien candidats inserits dins la seua òrbita.
El president Ximo Puig va frenar aquesta inèrcia, però només de manera parcial. Un dels grans problemes que es va trobar quan va accedir a la secretaria general del PSPV estava situat a Alacant. Eren finals del 2012 i Elena Martín, qui un any abans havia sigut candidata a l’alcaldia, es va rebel·lar contra les ingerències d’Ángel Franco, obsessionat amb fer funcionar els regidors socialistes al seu ritme. Dels huit edils d’aquest partit la meitat es van situar a cadascun dels bàndols fins que Martín va ser defenestrada. Puig no hi va intervindre amb la força requerida per la militància allunyada de Franco, atès que el dirigent local havia treballat per la victòria del dirigent del PSPV contra Jorge Alarte al març del 2012.
Al 2015 un militant desconegut, l’advocat Gabriel Echávarri, es va imposar a l’assemblea per a esdevenir alcaldable d’Alacant i ser investit finalment com a alcalde, tot i que els socialistes van obtindre el pitjor resultat de la història. El creixement de Guanyar, la candidatura dominada per Esquerra Unida i que la ciutadania va identificar amb un Podem en plena onada expansiva, va fer viable un tripartit integrat també per Compromís, però que no va esgotar la legislatura.
Bona part de les limitacions d’aquell govern tenien el seu origen en un alcalde que va dimitir després de ser imputat per fraccionar contractes, fet pel qual posteriorment seria condemnat. Al seu torn, Echávarri s’havia vist clarament condicionat per Franco, a qui no es va atrevir a enfrontar-se. Quatre anys després Ximo Puig va decidir intervenir en la llista local dels socialistes i va imposar un candidat independent, Francesc Sanguino, que venia de presidir el Teatre Principal. A canvi, Franco va poder triar la major part dels candidats que el succeïen a la llista i que finalment van propiciar la caiguda de Sanguino com a portaveu, apartat després dels seus enfrontaments amb Franco.
Amb aquests precedents, Barceló va arribar a Alacant amb la determinació d’evitar situacions com les que havia viscut el seu partit. El PSPV ha obtingut un resultat dolent, huit regidors davant dels 14 del PP, que s’ha situat a només un de la majoria absoluta. Barceló, per contra, ha aconseguit que els regidors que encapçalaven la seua llista no estiguen dins de l’òrbita de Franco –si més no dins de l’òrbita més pròxima–, fet que en teoria limita les maniobres del dirigent local dins de l’Ajuntament. Però Franco no es rendeix.
En primer lloc, caldrà veure fins on pressiona per a condicionar la tria d’assessors que en teoria correspon a Ana Barceló. L’alcalde, Luis Barcala, encara no ha anunciat el repartiment del personal de confiança i quants càrrecs corresponen a cada grup. L’entorn de Franco ja va intentar, durant les votacions internes per a triar membres de la llista municipal, incorporar persones d’aquesta branca, tot i que van topar amb l’impediment de la candidata. Al seu torn, durant la campanya electoral, la implicació dels militants afins a la direcció del partit no va ser tan intensa com en altres ocasions.
Tot i que la primera discrepància pública es va produir el dia que l’executiva va confirmar la tria d’Ana Barceló com a portaveu del grup municipal. Després de la reunió, el secretari general de l’agrupació, Miguel Millana, un dels peons de Franco al partit, va impedir que Barceló fera declaracions als mitjans defensant que a qui corresponia fer balanç de la trobada era al partit, és a dir, a la direcció local. La mateixa direcció que vol limitar el poder de Barceló. Mentrestant, els afins a Franco no han deixat de moure fitxa i han proposat el seu nom com a candidat a esdevenir senador per Alacant, un càrrec que ja va exercir durant 21 anys. Tot i que Ximo Puig va voler desactivar aquesta opció, el comitè estatal del PSOE va desautoritzar-lo validant la proposta d’Alejandro Soler, pròxim a Pedro Sánchez i dirigent provincial del partit, amb qui Franco s’ha aliat.
Els moviments tenen lloc en un clima d’incertesa, davant un PSOE que ho té ben difícil per a revalidar el govern estatal de coalició després del 23 de juliol –les enquestes afavoreixen la dreta i la ultradreta. Un escenari de derrota obligaria a renovar el partit i les seues delegacions territorials, com el PSPV, també derrotat en les últimes eleccions valencianes.
Tot i que Ximo Puig s’ha erigit com a líder de l’oposició a Les Corts, caldria veure si una possible derrota socialista el 23-J afectaria, també, la seua posició de referència. Un moviment en aquest sentit perjudicaria, teòricament, Ana Barceló, que té en Puig el seu principal valedor dins del partit. Pel que fa a Franco, ja són molts els contextos en què s’ha hagut de moure i sap, perfectament, plantar cara a tota mena d’adversitats des d’Alacant, on prolonga la direcció del partit. La seua posició, sense el control dels regidors, és més feble que mai, però ningú no el pot donar per mort. I tothom dona per fet que resta a l’aguait de nous escenaris que li puguen fer remuntar el vol.
