Hi ha diverses maneres d’aproximar-se a una obra d’art, de mirar-la, de viure-la, perquè potser, com afirmava Joan Fuster, «algú va inventar l’art per suplir les deficiències de la veritat», i sovint, per a moltes persones, les peces desvelen totalment veritats que romanien ocultes o percebien de manera confusa. Així va quedar de manifest aquest dimarts en la conversa entre Victòria Maso, periodista, presentadora de les Notícies Cap de Setmana en la televisió d’À Punt i agent d’Igualtat, i Xavi Sarrià, cantant, músic, guitarrista, escriptor i editor, membre fundador d’Obrint Pas. Un col·loqui organitzat per la Institució Alfons el Magnànim (IAM) i conduït per l’artista i escriptora Anna Moner, coordinadora de l’Institut d’Humanitats de la IAM, que va tindre lloc al Centre Cultural La Beneficència de València.
En l’acte, tant Victòria Maso com Xavi Sarrià hi van mostrar tres obres artístiques de diferents èpoques per les quals senten una predilecció especial. «Sens dubte, una oportunitat immillorable per a conéixer els gustos artístics de dues persones amb importants trajectòries professionals per les quals han rebut nombrosos reconeixements», va destacar Moner. «En definitiva, es tracta d’acostar-se a l’art des d’un punt de vista més emocional», va indicar.
I això és el que el públic assistent va comprovar així que Maso va parlar de La ballarina verda (1877-79), d’Edgar Degas, i va revelar que l’havia elegida perquè a la seua casa de Gandia (la Safor) hi havia una reproducció d’aquesta obra i per a ella evoca la presència de la seua mare, que va morir atropellada quan ella tenia quinze anys. Més endavant, el seu pare va haver de vendre l’habitatge de manera sobtada i ella va fer el possible perquè una tia seua arreplegara i conservara la làmina, que considera «un tresor». En aquest sentit, va citar L’any del pensament màgic (2005), de Joan Didion: «T’asseus a sopar i la vida que coneixes s’acaba».
Tot seguit, Sarrià va aportar un altre punt de vista a l’hora de contemplar una pintura quan va explicar els motius pels quals l’atreia tant Teresita (1943), de Manuela Ballester. Un llenç en què el músic veu la història silenciada del País Valencià, la història de les dones artistes que van patir l’exili després de la Guerra Civil. A més, en aquest cas, va assenyalar Sarrià, s’ha de tindre en compte que Ballester es va mantindre professionalment a l’ombra del seu marit, Josep Renau. «Costa crear i difondre el relat que les dignifique i les situe al lloc que els correspon. Cal que les recuperem», va afirmar.
Després Masó va enllaçar amb aquest plantejament mitjançant la fotografia Miliciana rebent instrucció a la platja (1936), de Gerda Taro (Alemanya, 1910 – Brunete, Aragó, 1937), una imatge a la qual, va confessar, va conéixer molt tard i pensant que havia estat feta per un home, Robert Capa, quan en realitat aquest és el nom artístic d’un equip integrat per la mateixa Taro i Endre Friedmann. «És molt cinematogràfica, em sembla hipnòtica», va dir. «Veiem una dona en primera fila, valenta, forta, no en l’actitud habitual en les fotografies d’aleshores», va continuar. «Tot això em fa pensar com la història no ens ha contat la genealogia femenina», va apuntar. «La imatge parla de la infravaloració de les dones i és increïble que continue passant, molt sovint en el món del periodisme», va asseverar.
A continuació, Sarrià va explicar com va descobrir Al Tall i les portades dels seus discs fetes per Manuel Boix, «concebudes com a obres d’art». «Jo vaig descobrir la pròpia història a partir d’Al Tall i la seua música», va afegir, ja que pertanyen a una generació que als anys 60 i 70 van haver de créixer i de crear des de la desmemòria i van haver de recuperar la història silenciada del País Valencià. En l’obra de Boix per a Deixeu que rode la roda (1977), una mà subjecta una cadernera mantenint un subtil equilibri entre la força i la delicadesa, va exposar. Com en les cançons d’Al Tall, que va aprofitar el corrent trencador representat llavors pel folk estatunidenc per a actualitzar la nostra tradició i «dotar-la d’un caràcter únic, que ens connecta amb les nostres arrels, amb nosaltres mateixos, amb la mediterraneïtat». «Gràcies a Al Tall i a Vicent Torrent vam descobrir noves vies per a Obrint Pas», va afirmar.
La tercera obra triada per Masó va ser el Rijksmuseum d’Amsterdam (ca. 1885), de l’arquitecte Pierre Cuypers. Un edifici imponent que per a ella està vinculat a la llarga estada a la ciutat després del traumàtic tancament de Canal 9 pel govern del PP encapçalat per Alberto Fabra. Curiosament, relaciona el museu amb la importància de les llengües i tot els que ens aporten, ja que la seua filla, encara xicoteta, va fer en aquesta urbs una immersió d’un curs en neerlandés abans d’incorporar-se al nivell educatiu que li corresponia i va comprovar la normalitat que suposava aquest sistema per a aconseguir integrar-se en la societat d’acollida. «No comprenc la resistència a aprendre una llengua com ara la nostra», va dir.
Finalment, Sarrià es va endinsar en els Banys de l’Almirall de València, una construcció del segle XIV que «ens enfronta a una realitat que de vegades no veiem perquè també ens l’han negada». Aquesta edificació «ens permet desxifrar la nostra història a través de la cultura», ja que bastida en època cristiana «adopta tradicions del període musulmà que van perviure fins a l’expulsió dels moriscos el 1609, una de les campanyes de neteja ètnica més brutals que s’han dut a terme», va asseverar.
