Recordeu quan va ser l’últim dia que vau agafar el paraigua? La sequera s’agreuja a l’estat espanyol i el País Valencià no n’és una excepció. A Twitter, l’AEMET ha advertit que «la primavera està sent extremadament seca» al País Valencià, amb un mes de març amb pitjors registres de precipitació des del 1950. «No hi ha precedents d’un març tan sec com el de 2023». Afegia que «a penes ha plogut» durant els primers dies d’abril, «només ruixats que es van registrar el dia 1 a l’interior nord de Castelló, sense pluges a la resta del territori en aquesta primera desena». Si l’any passat març va ser anòmal per haver registrat molta més pluja del que és habitual en març, enguany ha passat tot el contrari: la precipitació acumulada ha estat de 2,3 l/m² , un 95% inferior a la de la mitjana climàtica normal.
La directora general de Canvi Climàtic i enginyera agrònoma, Celsa Monrós, adverteix d’un «canvi en les dinàmiques de precipitacions al territori», on «plou quan abans no plovia i amb períodes de sequera més persistents»; també han detectat que plou més en el litoral i menys a les capçaleres de rius i de recàrrega d’aqüífers, un perfil de pluges que «sembla que s’anirà agreujant amb el canvi climàtic». Ara bé, la consellera d’Agricultura i Transició Ecològica, Isaura Navarro, va enviar un missatge tranquil·litzador en el seu viatge a Madrid per acudir a la taula de la sequera. Va dir que la situació del País Valencià no és «d’emergència» —com a Catalunya i Andalusia—, sinó que és «de normalitat» per les reserves hídriques que es conserven de les pluges de 2022.
Preocupació a la ramaderia d’extensiu i a l’agricultura
Tot i això, el context de sequera preocupa, i molt, a les persones que viuen de la terra. Pastors que treballen en extensiu estan alertant dels sembrats que a penes han crescut i de les pastures quasi esgotades, la qual cosa pot provocar un augment de les despeses per haver de substituir l’herba per pinsos. Des d’AVA-ASAJA expliquen que ramaders de les comarques interior del nord del País Valencià «estan començant a recórrer al transport de cisternes d’aigua fins a les seues granges, un cop totes les seues basses i emmagatzemaments d’aigua s’han esgotat». A més, assenyalen que «la falta de pastures» està obligant a fer més «compres de pinsos, amb preus molt elevats sobretot des de l’esclafit de la guerra, la qual cosa deriva en majors despeses d’alimentació animal».
A l’agricultura, la falta de pluja s’està veient principalment en els cereals (blat, ordi, avena, ségol i triticale), que tenen una superfície de 25.000 hectàrees, segons la Unió Llauradora. L’organització agrària afegeix que existeix preocupació en la vinya, l’ametler, l’olivar o la cirera en cas de no ploure durant els pròxims mesos; des d’AVA-ASAJA assenyalen que el blat i l’ordi «registren greus pèrdues de collites, fins a l’extrem que en moltes parcel·les el cicle vegetatiu ja ha finalitzat i no es recollirà ni un gra encara que a partir d’ara començara a ploure». També preocupa la vinya i l’ametller, a més d’una caiguda dels fruits «per estrés hídric». En el regadiu, adverteixen que hi haurà «importants sobrecostos en energia i mà d’obra per dur a terme les labors de cultiu», ja que «en cítrics, caquis, fruites de pinyol i hortalisses els agricultors no han parat de regar els seus horts».
Els cítrics i els fruiters ocupen un 49,5% de les terres
Potser és moment de posar damunt la taula una qüestió incòmoda: està l’agricultura valenciana adaptada al canvi climàtic, als períodes de sequera que podrien agreujar-se amb els anys? Hi ha un excés de regadiu al País Valencià? Consultem les últimes dades publicades, de gener del 2022, de l’Enquesta sobre superfícies i rendibilitat de cultius (ESYRCE, per les sigles en castellà) del Ministeri d’Agricultura. Els cítrics i els fruiters són els que més superfície ocupen: un 49,5% de les terres; a més, i malgrat la crisi climàtica, revela que en els últims cinc anys ha crescut la superfície regada fins a arribar a les 290.735 hectàrees.
Segons l’informe del Sector Agrari Valencià del 2022, l’any 2020 hi havia 316.421 hectàrees de cultius de secà, que en 2021 caigueren a 312.099 (4.322 ha menys); en canvi, el regadiu ocupava 338.348 hectàrees el 2020, i l’any següent, 339.375 (va créixer en 1.027 ha). L’estudi El regadiu del País Valencià de novembre de 2021 elaborat per la Conselleria de Medi Ambient indica que en els últims 35 anys la reducció de les terres de cultiu al País Valencià (-29,85%) es deu fonamentalment a la disminució de la superfície de secà, que ha caigut un 45,25%, mentre el regadiu n’ha perdut un 4,80%. De fet, el percentatge de la superfície de regadiu respecte al total de les terres de cultiu ha passat del 38,08% de 1985 al 51,67% de 2020. De 2015 a 2020 les terres de secà han perdut el 4,59%, mentre les de regadiu han augmentat un 2,92%.
Oliveres que deixen de ser de secà: «Si en algun moment no hi ha aigua i s’ha de tallar l’aixeta al secà, no sobreviuran les oliveres de regadiu»
L’enginyera agrònoma de Beneixama, Maria José Payà, especialitzada en agroecologia i en producció d’oli d’oliva, parla d’aquest cultiu tradicionalment de secà que coneix tan bé. Explica que, en les últimes dècades, a les comarques de l’interior del sud del País Valencià s’ha incrementat el rec per degoteig a l’olivar (i també a altres com la vinya); s’han aprofitat els drets de reg en hortes tradicionals que, després de deixar-se perdre, han passat a les oliveres.
Afegint aigua aconsegueixen multiplicar les collites, però Payà assenyala que és una aposta de futur roïna: «Una olivera està adaptada a la sequera. Si és forta, tindrà menys collita o res, però aguantarà i, quan ploga, es recuperarà. Amb rec, les oliveres fan arrels molt superficials al voltant d’on cau la goteta d’aigua, no són profundes per agafar-la d’altres llocs. Inclús si plou, en tres dies s’han de tornar a regar igualment perquè les arrels no arriben més enllà de la superfície. Si en algun moment no hi ha aigua i s’ha de tallar l’aixeta al secà, no sobreviuran les oliveres de regadiu». «Mentre hi haja aigua suficient, reguem; però què passarà el dia que no es puga regar? No sabem què passarà amb el canvi climàtic quant a sequera i temperatura», reflexiona.
A més, Payà indica un segon problema de «la gran majoria» de les oliveres amb degoteig: l’ús d’herbicides que eliminen la coberta verda, la qual cosa fa que l’aigua no arribe a calar la terra perquè «estan impermeabilitzats» pels fitosanitaris i que es produïsquen escorrenties que arrasen els camins. «Han acabat amb la capacitat de la terra d’actuar com a esponja. Amb matèria orgànica, té una estructura que reté més l’aigua. A la serra no va ningú a regar i les plantes aguanten com poden. És important treballar l’agricultura ecològica i els sòls fèrtils per ser més capaços de retenir l’aigua», observa. L’enginyera diu que s’ha fet un «maneig de sòl incorrecte», però també troba a faltar «polítiques d’ordenació del territori».
El regadiu és econòmicament més rendible
Fonts expertes consultades coincideixen a dir que el regadiu té més presència al País Valencià perquè és econòmicament més rendible i adverteixen que la majoria són cultius llenyosos (arbres) amb anys d’existència, la qual cosa complica que es puga abordar de la nit al dia un canvi profund del mapa agrari. El director del Centre Valencià d’estudis sobre reg, Bernat Pascual, assenyala que «els especialistes a escala mundial diuen que hauria de ser més rellevant el secà que el regadiu», però no sempre és viable «des del punt de vista de la sostenibilitat del llaurador». Diego Intrigliolo, del Centre d’Investigacions sobre Desertificació del CSIC, afirma que «l’agricultura és el principal usuari d’aigua dolça» tant al País Valencià com a l’estat espanyol, donat que «la precipitació és escassa i irregular», la qual cosa fa que el regadiu siga «necessari» per a fer «econòmicament sostenible» l’activitat agrària: «El regadiu és necessari perquè els cultius valencians i el món rural puga ser econòmicament rendible».
Bernat Pascual indica que els cítrics i els alvocats són els cultius amb més demanda hídrica al territori valencià, però «és un motor econòmic en les exportacions»: «Depén de l’any, està a l’una amb el sector automobilístic. Implicaria un canvi econòmic considerable i primer hauríem de preparar-nos per a eixe canvi». Intrigliolo aposta per planificar la implantació de l’alvocat i «donar recomanacions i pautes clares» d’acord amb els recursos hídrics disponibles, a més de «buscar estratègies de comercialització» per «evitar sobreofertes de productes al mercat». En aquest sentit, proposa un segell de qualitat que faça referència als que tenen menor despesa hídrica i on el consumidor hauria d’estar disposat a pagar un poc més per compensar els minvaments de producció que haja tingut l’agricultor.
Per contra, per a l’ambientòleg Andreu Escrivà «no té ningun sentit» que augmente la superfície amb reg en detriment de la de secà: «Hem de començar a punxar la bombolla del regadiu, que s’ha associat a progrés i a benestar, i arrela molt en la mentalitat dels il·lustrats del segle XVIII amb la construcció d’infraestructures hidràuliques, continuada per Francisco Franco i els pantans. Al Llevant feliç gran part de les rendes venien de la taronja valenciana». Però això té, defensa, unes conseqüències mediambientals que s’han de tindre en compte: «Hem anat autoenganyant-nos que el regadiu és bo per al medi ambient perquè rega i és verd, però porta uns problemes de salinització (a més reg, més sals) i desertificació. Suposa la pèrdua de capacitat productiva del sòl».
Què fer amb el regadiu?
L’investigador del CSIC admet que els períodes de sequera climàtica posen el debat damunt la taula, però creu que «la solució no és reduir el regadiu, sinó tractar de fer una planificació a llarg termini i una estratègia de reg». Per exemple, parla de les investigacions que treballen per «ajustar la quantitat d’aigua que s’aplica al reg a les necessitats reals dels cultius» o aplicar, en alguns, «estratègies de reg deficitari controlat», que consisteix a donar menys aigua de la que necessiten per aconseguir un xicotet minvament de la producció a canvi de guanyar en qualitat del producte, com és el cas del raïm per a vi, l’oliva, l’ametlla, el nespre o la magrana. També cita la necessitat de millorar la gestió del sòl per augmentar la capacitat de retenció d’aigua i de reduir l’evaporació, amb embuatats amb restes orgàniques o un conreu «adequat que no siga excessiu».
L’enginyera Celsa Morós explica que són les confederacions hidrogràfiques les que marquen la dotació en superfície de cada comunitat de regants i assegura que «s’està fent una major vigilància en l’ús de l’aigua i control de pous il·legals». L’abandonament de terres està afavorint que eixes dotacions s’estiguen transferint -en alguns casos- a camps de nous cultius més exigents, com l’alvocat. «Si cultivem llenyoses, les inversions que es faran ara patiran les conseqüències de possibles sequeres en 2030. Actualment, la conca hidrogràfica del Xúquer no té la sequera que s’està patint a la resta de l’Estat per una situació conjuntural, però les polítiques que dissenyem ara s’han de fer tenint en compte els números d’ara i del futur. Estem en un període de falsa bonança», adverteix. Per això, defensa que s’està treballant en «modernització, capacitació, conscienciació i formació de les comunitats de regants», a més de fer «restriccions i racionalitzar l’ús de l’aigua», aplicar una major digitalització i control dels cabals i, en col·laboració amb l’IVIA, s’estan buscant varietats «més resistents i adaptades» que tinguen una bona rendibilitat econòmica.
L’ambientòleg Andreu Escrivà creu que al País Valencià «tenim idealitzada l’agricultura, especialment el regadiu i particularment l’arrossar, el taronger i l’horta» i «pensem que és bona a tots els llocs». «No es tracta d’anar contra el regadiu, sinó prioritzar i pensar quins cultius són més sostenibles ambientalment, socialment i econòmicament», opina, per a la qual cosa defensa deixar de banda «l’aigua per a tots». Recorda que «l’agricultura s’emporta més del 75% de l’aigua», mentre es fan campanyes d’estalvi a les llars: «Em preocupa que es pose el pes en la responsabilitat individual del ciutadà, quan s’han de buscar solucions estructurals en un context de canvi climàtic. Això implica repensar el paper del regadiu».
«L’aigua és un recurs que serà cada vegada més escàs i hi haurà menys disponibilitat. Hem de plantejar-nos com volem que siga l’agricultura, quina funció volem que tinga el regadiu, si volem regar tantes zones. Estem debatent sobre l’ús de l’aigua a la indústria del taulell, sobre la taxa turística, renaturalitzant les ciutats, etc. Però l’agricultura és un tema tabú. Que hi haja tarongers a la muntanya és una cosa que, com a societat, no ens hem qüestionat en cap moment. Haurem d’utilitzar menys aigua perquè tindrem menys i és un bé públic. Gran part de l’horta és per a exportar, ens hem de preguntar a qui està donant rendes, en quines condicions s’està treballant i si s’està adaptant al canvi climàtic», reflexiona Escrivà. Per això, de la mateixa manera que existeix un Institut per a la Transició Justa pensant en els treballadors de les zones mineres, advoca per pensar també en el futur dels agricultors que «viuen d’un ús intensiu i insostenible del regadiu».
