El llenguatge inclusiu posa sobre la taula les disputes que donen les dones, i també per extensió els col·lectius LGTBI, entorn de la seua visibilitat. En els dos últims anys, hem vist milers de dones i homes recorrent els carrers en les manifestacions i vagues del 8M. L'èxit de 8M és incontestable!
Entre les reivindicacions feministes, que no són més que una ànsia d'igualtat, es troba la de l'ús del llenguatge inclusiu. El sexisme del llenguatge va començar a combatre's a nivell internacional a partir de la primera Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada a Mèxic en l’any 1975.
Els detractors del llenguatge inclusiu basen els seus arguments en l'economia, la concreció, la precisió, els costums del llenguatge.... però, qui decideix que s’han d’esborrar les dones per a fer valdre l'economia del llenguatge? En contra dels detractors del llenguatge inclusiu tenim l'argument basat en que ens semble important allò que ho és: els canvis, lluites i l'ampliació de drets de les dones i les persones LGTBI, com una nova oportunitat per a crear un sistema més just i respectuós, concorde als canvis socials, moviments i corrents que espenten amb força.
La llengua crea realitat i alhora s'adapta als canvis de la realitat per a nomenar-la. Fins a 1979 les dones no podien accedir a la judicatura i notaria, actualment més del 40% són dones en aqueixes professions, les paraules “jutgessa i notària” són adaptacions de la llengua a aqueixa realitat nova. No obstant això, encara que la RAE ja les ha incorporades en el cas del castellà, podem veure que en les seues accepcions de jutge-ssa apareix el genèric “Persona que té autoritat i potestat per a jutjar i sentenciar” però en l'accepció de notari-ria, continua emprant el masculí “Funcionari públic facultat per a donar fe dels contractes, testaments i altres actes extrajudicials, conforme a les lleis”.
Sembla que les resistències de la RAE als canvis és notòria. Ningú es qüestiona aqueixa reticència a què es deu? Perquè mai va haver-hi problema per incloure al castellà el concepte de modisto, quan ja existia el de modista, no s'ho van pensar molt. En aqueix sentit, la RAE es converteix en una d'aqueixes institucions que desvirtuen i devaluen el significat real i les aportacions del feminisme i, els mecanismes que s'empren per a això són múltiples com hem vist en l'exemple.
Veiem com el patriarcat es legitima a si mateix dotant-se del poder de la definició i monopolitzant-lo, instal·lant-se en institucions fonamentals de custòdia de la cultura com és, a l’estat espanyol, la RAE, a la qual concedeix autoritat i legitimitat per a determinar el que es pot o no es pot nomenar i amb quin contingut, mitjançant la seua inclusió o exclusió en el diccionari oficial de la llengua espanyola. D'aquesta manera, la qual cosa no és més que una convenció, o, la qual cosa podem anomenar -parafrasejant a la filòsofa Celia Amorós- un “pacte entre homes” es converteix en la norma, en allò que és correcte. Mentre que tot el que escapa a les seues regles, queda clarament devaluat i desprestigiat, desautoritzat amb l'estigma de la ignorància.
Hem assistit a un vertader escarni públic quan tres dones amb presència a l’espai públic han sigut protagonistes en emprar paraules com portavoza, jóvena o miembra per a visibilitzar a les dones. Centenars d'articles utilitzant un extens reguitzell de qualificatius sinònims d'ignorants, entre ells Javier Marías i Pérez Reverte que poden quasi convulsionar en escoltar alguna d'aquestes tres paraules. Gent molt seriosa explicant que és això del gènere gramatical i per què no pots dir portavoza, jóvena o miembra.
En aquest context, el que sostinc és que el llenguatge té gènere, però no solament el gramatical que tan bé t'expliquen alguns, té gènere com també té raça o classe. Les llengües són producte de les societats i la seua complexitat, i els qui tenen la capacitat de nomenar són aquells que posseeixen el poder, que són els que construeixen el llenguatge però també el món. Així doncs, nomenar és un privilegi de l'home, de l'home blanc i de l'home ric.
El masculí s'ha pres com la mesura d’allò que és humà, i envers d’aquesta mesura que la societat actual ja ha demostrat caduca, les dones han de ser nomenades i ocupar un lloc en la llengua i en les lleis. Necessitem obrir un procés constituent que culmine en un nou text de la Carta Magna que amplie el catàleg de drets, i incorpore altres nous com el dret a una vida lliure de violència masclista, els drets sexuals i reproductius, el dret a la conciliació, o el dret al treball de dones i homes en igualtat de condicions; i que siga redactada en un llenguatge inclusiu, un llenguatge que no deixe cap persona enrere perquè allò que no s’anomena, no existeix. Encara que això signifique que Pérez Reverte dimitisca de la RAE.
Acabe com he començat, la societat actual s’està revelant contra un sistema que discrimina i violenta a les dones i la llengua és la superfície on impacten altres lluites.