L’oralitat és, probablement, una de les disciplines en les quals tréiem pitjor nota a les nostres escoles de Primària i Secundària, però també a la Universitat. Molts estudiants graduats no saben defensar-se oralment davant d’un públic.
Saber parlar en públic és difícil perquè hi ha molts factors en joc, i moltes variants a controlar: el temps, les interferències possibles, les mirades i, sobretot, aquest sentiment de sentir-se escoltat en directe. Ara bé, saber parlar davant d’un auditori, per petit que siga, és clau per a moltíssimes professions: advocats, polítics, docents, comunicadors, comercials, guies turístics… Expressar unes idees amb coherència, mantenir una tesi, no perdre el pols del discurs, del teu i de l’aliè, i saber contestar a possibles preguntes, per difícils que siguen, sense que això et desestabilitze, és una tasca que demana molt d’entrenament, una mica de sang freda, un toc de passió i humor, i una gràcia, no sé si divina…
Així doncs, entretenir i seduir un auditori, o almenys no avorrir-lo, és tot un repte, quasi una virtut.
En un debat cal, sobretot, debatre, argumentar, presentar una tesi, refutar-la, ser capaç de sintetitzar i concloure, i fer-ho sense perdre els nervis, mirant als ulls dels contrincants –l’equip contrari, en diuen alguns, l’equip company, en diuen altres– i fins i tot de tant en tant dibuixar algun somriure a l’auditori. Tot això és un art: l’art de l’oratòria, una pràctica que es remunta a l’antiga Grècia. Poder ocupar un espai, omplir-lo amb la mirada, parlar apel·lant als altres, buscant la complicitat d’un auditori, i fer-ho sense estar subjugat a unes anotacions, és una tasca difícil. Les targetes i les anotacions millor que siguen un acompanyament, si no és així, limiten i condicionen.
Tot això són els reptes que planteja la Lliga de Debats de la Xarxa Vives, tant la lliga Universitària, creada en 2005, com la lliga de Secundària i Batxillerat des del 2014, i més recentment, la lliga Sénior, una darrera incorporació del 2022, la qual es renova enguany com una prova del pes, el dinamisme i la importància que té l’educació contínua, per a tota la vida.
Organitzar un «tinglado» com aquest –enguany de nou a València, amb l’amfitrió de la Universitat de València, però en edicions anteriors a Barcelona, Girona, Lleida, Reus, Elx, Alacant, entre altres llocs– du molt de treball, tot un any de coordinació, formació i supervisió, començant per les fases locals eliminatòries de la lliga. És una infraestructura complexa.
D’una banda cal preveure i organitzar l’arribada dels estudiants participants, al voltant de 120 alumnes provinents de diferents instituts de tots els Països Catalans –finalistes del procés dels 5.000 que ho han intentat al llarg de les fases prèvies eliminatòries. Així com coordinar entre 60 i 70 universitaris que han aconseguit superar les fases locals.
D’altra banda, convocar i orientar els jurats: cap de jutges i jutges auxiliars, entre 30 i 40 persones, algunes de les quals estan presents en les dues lligues, que durant sis dies escolten debat rere debat i tracten de deliberar amb la major objectivitat possible. A més, tot un equip tècnic audiovisual i de comunicadors que fa possible que el so i la imatge siguen eficients i que faciliten –des de ja fa anys– l’emissió en streaming per tal que els debats es puguen seguir des d’arreu del món. I last but not least, mimar-nos als jutges amb bon cafè, pastissets dolços i salats, sucs i aigua. No hi falta de res. Tot està previst, controlat. I fa goig!
M’arriscaria a dir que hi ha pocs esdeveniments dedicats al debat i a la discussió com ara la Lliga de Debats de la Xarxa Vives. Són uns dies intensos que arriben després d’un procés llarg de lligues locals. Durant tres dies, tant els joves estudiants, com els universitaris, caminen pels passadissos parlant, assajant, coordinant-se. Moltes veus treballant pels racons, preparant arguments a favor i en contra, perquè probablement tots els equips debatran en els dos sentits, en tot cas va a l’atzar. I molt sovint ho faran, sense hipocresies ni prejudicis, sinó amb una adaptabilitat admirable a les circumstàncies i de manera que una posició a favor i una en contra es puguen complementar.
Els nervis al lavabo: pentinar-se, ajustar-se la camisa, pintar-se els llavis, o simplement rentar-se la cara amb aigua fresca per reviscolar. De vegades, un matoll de nervis, abans o durant, i alguna llàgrima, abans o després. I mentrestant, tensió, aplaudiments i molta empenta.
Cal controlar molts aspectes: el pes de l’argumentació, l’art de refutar, la gestió del temps i de l’espai, la mirada, la dicció, la interacció, la flexibilitat, la cohesió de l’equip, la correcció lingüística, tot això serà valorat pels jurats. Són tants ets i uts a controlar per part dels oradors i oradores!
Al capdavall, heus ací uns dies per a posar a prova molts aspectes: psicològics i professionals, però també l’actitud i la maduresa. Saber treballar en equip, tenir empatia, ser flexible i ràpid. Alguns juguen a casa, altres no, però no importa, perquè l’experiència d’eixir de casa també és molt enriquidora. I és sorprenent constatar com, com mes joves, més arrisquen. Tot plegat, una experiència enriquidora i molt humana de la qual tots aprenem.
Cal recordar que la final de la Lliga de Debat Universitària de la Xarxa Vives d’enguany, amb el tema «És sostenible el turisme?», tindrà lloc a la Universitat de València aquest dimecres.
