El company Rafael Roca, professor de la Universitat de València i col·laborador de diversos mitjans de comunicació, ha tret a la llum un assaig en forma de dietari que deambula entre el llibre de viatges i el recull de memòries. El seu títol és Proejant el temps –procedent, per cert, d’un vers del poema LXXIV d’Ausiàs March: «proejant lo temps, l’appetit vaig siguent»–, i ha sigut editat per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, en la col·lecció «Moment. Memorialística».
Somogut per la força del vent de proa, tal com significa el verb «proejar» –que, d’altra banda, és normatiu en castellà, però no en la nostra llengua–, el volum s’inicia a la ciutat italiana de Verona. Just després, Roca explica de manera gairebé diària l’activitat i l’actualitat que visqué entre els mesos d’abril i desembre del 2019, és a dir, en una època, encara, prepandèmica. És així com l’autor se’ns descobreix com un atent observador de la realitat que descriu i reflexiona al voltant de les més diverses circumstàncies, la majoria de les quals vinculades al seu quefer com a professor i investigador universitari.
En conseqüència, el dietari conté nombrosa informació al voltant dels estudis que Roca desenvolupà durant aquells mesos, i entre els quals m’agradaria destacar-ne tres: la relació que, en la seua joventut, va unir l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez a la societat cultural Lo Rat Penat; la història dels Jocs Florals de València, que, a diferència de Catalunya i les Balears, encara ens cal descobrir, i la interessantíssima història de la fàbrica d’estores que, durant la postguerra, funcionà al Castell-Palau d’Alaquàs, bell edifici renaixentista que, davant unes severes amenaces d’enderrocament, en 1918 fou catalogat com a monument historicoartístic. Alaquàs, per cert, és el municipi d’origen de l’autor, i ocupa un destacat protagonisme al llarg del dietari.
D’una altra banda, Proejant el temps ofereix múltiples impressions i notes al voltant de breus fragments de l’actualitat valenciana del moment en què fou escrit, en el que pretén ser una relació eclèctica i subjectiva d’episodis, cabòries i circumstàncies sovint divertides i quasi sempre iròniques o incisives. En aquest sentit, el llibre es mostra permeable a les lectures que Roca va fer en aquella època, tant per motius professionals com personals, i entre les quals destaquen diverses tesis doctorals, l’assaig El director, del periodista David Jiménez, i l’obra de diversos autors valencians de la segona meitat del segle XIX.
Finalment, cal apuntar que, relacionat amb el treball acadèmic d’observació i descoberta de la realitat històrica valenciana, Proejant el temps conté comentaris referents a notícies, documents, expressions i paraules relacionades amb la idiosincràsia i el tarannà del nostre poble. I també, a mitja dotzena d’anècdotes que tenen una naturalesa filològica i són fruit de l’activitat universitària, siga docent, siga investigadora. En aquest sentit, i com a nota jovial, el text inclou una composició lírica i humorística en forma de goigs que, a propòsit de la seua jubilació, va dedicar al professor Antoni Ferrando, un dels seus referents acadèmics i filològics. És així com podem concloure que Proejant el temps representa «un esplèndid instrument intel·lectual per a fer front a la postpandèmia», tal com afirma l’escriptor i periodista Jaime Millàs en el pròleg que l’encapçala.
