El 28 de febrer del 1966, funcionaris de la tristament famosa Brigada Político-Social van detindre durant 72 hores —incomunicats i posteriorment multats— els components d’Els 4 Z i l’organitzador d’un concert, el dia anterior, a l’antic cine Artis de València. Un concert que van compartir amb Raimon. A partir d’aleshores les dificultats van créixer de tal manera que obligaren a la dissolució del grup.
Lluís Miquel Campos és cantant, productor audiovisual i animador cultural. Va ser membre del grup Els 4 Z, que es va crear a l’inici dels anys seixanta i es va dissoldre cap al final d’aquella dècada. La formació va reaparèixer l’any 1976 amb el nom Lluís Miquel i 4 Z. El reconeixement de Lluís Miquel va lligat ineludiblement a tota una època en què cantar en català suposava viure perillosament.
En una entrevista publicada el 2020, Lluís Miquel hi deia: «Vam fundar els 4Z el 1961. I vam gravar el primer disc el 1964. Vam impactar adaptant al català cançons franceses i recuperant temes que venien d’Itàlia en uns anys en què el món no es comunicava com ara. El que fins al moment eren orquestres pensades per al ball van començar a introduir certa literatura en els concerts. A la gent li va arribar. I a més de ballar, escoltaven. En aquest sentit vam ser pioners. Eren altres temps. Tocàvem i ací mateix, en acabant, ens repartíem el que quedava. Eren dies en què mentre recollíem els trastos a qualsevol poble, havíem d’aguantar els quatre fatxes que venien a pegar-te pals i ningú et defensava».
I hi explicava què va passar el dia de la detenció: «El dia anterior havíem actuat a l’antic cinema Artis, a València, en un concert en què també va cantar Raimon. I l’endemà, quan la policia es va presentar a casa meua perquè els acompanyara, vaig haver de dissimular perquè els meus pares no patiren, dient-los que havia d’anar a fer una gestió ràpida i que tornava en una estona. Ens van tindre tres dies incomunicats. Vam passar molts nervis. I por. No deixava de pensar en si la policia trobaria a les butxaques de la jaqueta que em van llevar en entrar-hi, alguna cosa que complicara més la situació. I això que semblaven eixits d’un vodevil (riu). Així que van obrir la porta de ma casa, a un d’ells li va caure la xapa a terra i els vaig trobar quasi de genolls buscant-la. I dies més tard vam saber que quan ja ens traslladaven de la comissaria al jutjat, un va perdre la pistola, i estaven acollonits per si la teníem nosaltres!»
Se’ls acusava «de qualsevol cosa per tal de prohibir concerts». Des d’aquell moment les dificultats van crèixer de tal manera que van obligar a la dissolució del grup». Vam quedar fitxats, però vam eixir al carrer. Vam tenir la sort que als tribunals ens va defensar un gran advocat laboralista que a més era una bona persona, el pare d’Albert García, dels 4Z, detingut i incomunicat també».
Sobreviure als anys 60
Com podia sobreviure durant els anys 60 un grup que no feia el pop de moda? Com es podia trobar un bateria disposat a renunciar al rock més estrident? Ángel Arbizu ho va aconseguir i, a més, feia unes segones veus que semblaven de Billie Holiday. Si gairebé tothom girava entorn dels Beatles, com es podien cantar temes francesos o italians, fins i tot, propis? Un altre grup, també perseguit per unes altres raons, Els Bodgies, gosava fer versions de The Rolling Stones als barris de Russafa i de Velluters i, curiosament, va establir una amistat ferma amb Els 4 Z. Coses de València. Units en una certa segregació. Tornem-hi: Miguel Benet, als teclats, somiava un orgue Hammond i havia de conformar-se amb un estrident Farfisa. Si pensem que uns anys després Bruno Lomas y Los Rockeros van comprar-se les guitarres Fender a França, podem imaginar el preu i l’escassetat dels instruments a València. Com podien pagar-los?
Els 4 Z havien d’actuar, gairebé d’amagat, en àmbits no políticament correctes des dels criteris de la fauna política d’aleshores. Era pràcticament impossible cobrar els concerts «dedicats a la causa». Un dels membres, José Luis Berenguer, compensava la falta d’instruments de marca amb els seus invents. Per exemple, una reverberació dins d’una capsa de fusta amb un parell de molls que calia no moure perquè feia un soroll semblant a una tempesta, cosa que aprofitaven per a ambientar terroríficament la interpretació de Dràcula a la Fira de Juliol de València. El problema era que a voltes no podíem aturar aquests trons —fins i tot arribava a sortir-ne fum. La gent no entenia les cares de preocupació mentre intentàvem calmar la capsa, coses dels nyaps domèstics. També va inventar un aparell d’eco amb la modificació d’un magnetòfon: una cinta sense fi passava per davant d’uns quants capçals que anaven reproduint el so enregistrat en el primer fins que el darrer l’esborrava. En una actuació de ball en un poble, part del públic va sospitar que no estaven cantant en directe en veure aquell magnetòfon. Hem dit vivere pericolosamente i anècdotes com aquesta ho reforçaven, van estar a punt de ser linxats. També era costum fer gires per les facultats o per cineclubs que solien comportar, al final, un col·loqui amb el públic. Ara sona esperpèntic, però era així.
Fonts: Albert Garcia, «…I 4 Z», El País, 2014 / Yanni Munujos, «Lluís Miquel: “Trabajar por al cultura es duro y conlleva ir corto de dinero”», Notícias Clave, 2020
