¿És possible que el rural valencià, amb tants municipis amb risc de despoblament, puga ser víctima de la turistificació que s’està estenent com una taca d’oli per totes les ciutats? Dels 542 municipis del País Valencià, 215 tenen una població inferior als 1.000 habitants. Tot i això, el fenomen de la gentrificació, que substitueix la població amb rendes més baixes per una altra amb un major poder adquisitiu (que poden ser turistes) pot donar-se, també, a zones rurals, si els propietaris veuen més possibilitats d’ingressos amb cases rurals que amb vivendes de lloguer.
La promesa pau i tranquil·litat amb la qual s’ha venut aquesta part del territori ha atret perfils concrets, com ara persones que busquen una segona residència enmig de la natura, altres que teletreballen i opten per fugir de l’estrés de la ciutat o, inclús, estrangers que ara també troben al món rural un refugi per gaudir de la seua jubilació.
Un còctel de causalitats accelerades pel confinament i la pandèmia del coronavirus que està fent que apuge el preu de compra de vivenda en determinades zones rurals que abans estaven en un segon pla i que ara veuen com es pot fer inaccessible l’accés a l’habitatge; unes altres comarques arrosseguen aquest problema des de fa anys per la turistificació i l’expansió de les segones residències, especialment en costaneres com la Safor, la Marina Alta o el Baix Maestrat (però aquestes mereixen un altre reportatge). El lloguer és una altra història perquè, directament, és quasi inexistent.
Yolanda Domènech viu a Xiva de Morella (els Ports). Conta que fa dos anys va participar en un taller ocupacional al Centre d’Aprenentatge (CEDES) de Morella i que la docent, direcció i administratius «no trobaven allotjament i el que hi havia era caríssim». La professora finalment «va trobar un pis de miracle», per 300 euros, en «un carreró fosc». «Abans hi havia més cases i més assequibles, però cada vegada més els propietaris prefereixen optar pel turisme rural que per un inquilí treballador», afegeix. Això, diu, «és una incoherència» perquè Morella necessita cambrers i altres persones que hi treballen, però no hi poden viure per falta d’habitatge.
«La gent no té molt d’interés a tindre un inquilí tot l’any perquè han vist que és més rendible el turisme rural»
«Sembla que la gent no té molt d’interés a tindre un inquilí tot l’any perquè han vist que és més rendible i potser dona menys preocupacions el turisme rural. S’estan carregant Morella», lamenta. Parlem d’un poble de 2.400 habitants que va rebre uns 200.000 turistes en 2022. I en els municipis dels voltants? A Xiva de Morella, on viu ella, assegura que «tampoc hi ha cases de lloguer».
Clara Ibáñez, de Genovés, i la seua parella han comprat una casa a Beneixida (Ribera Alta). Durant mesos buscaren casa de lloguer, un poc abans de la pandèmia, i ja els va costar trobar un habitatge en condicions per la zona. «Per una banda, les cases que queden deshabitades estan molt mal acondicionades; són de persones majors i, quan falten, els hereus no saben què fer perquè estan en mal estat o no es fien de deixar-la a nous inquilins», valora. Finalment, trobaren un lloguer a través d’un contacte de confiança que tenia un pis buit i l’havia deixat de llogar per problemes amb els arrendataris.
Ibáñez sí que observa que en els últims dos anys han apujat els preus, motiu que va ser el detonant per decidir-se a comprar una casa: «Ens trobàrem preus molt elevats i moltes no tenien condicions d’aïllament o tenien pocs metres. Finalment, vam poder acordar un preu just amb el propietari». També admet que, probablement, el llogater o comprador d’una vivenda a un poble siga més exigent que qui ho fa a la ciutat; a València sembla que amb aconseguir un preu assequible ja n’hi ha prou (sobretot per a les persones amb rendes més ajustades).
Àlex Vilanova, regidor de desenvolupament rural de la Jana (Baix Maestrat), secunda les seues paraules: «Hi ha propietaris que tenen cinc o sis cases abandonades i, com no ix a compte arreglar-les per llogar perquè no les amortitzaran en la vida i tampoc són atractives per comprar-les, es queden en ruïnes». Observa un cert augment de venda de cases i «una part important a estrangers» (entre 15 i 20), cosa que «no s’havia vist mai» a la Jana, un municipi de vora 700 habitants.
El preu de compra apuja en les zones rurals
Què diuen les immobiliàries? Sara Cañada és agent d’Inmogest, que treballa al Camp de Morvedre amb nuclis urbans, urbanitzacions de muntanya i poblacions de menys de 5.000 habitants com Albalat dels Tarongers, Estivella, Petrés, Algímia d’Almonacid i Torres Torres. Afirma que després del confinament «la demanda va tindre un creixement exponencial durant mesos». «Va augmentar tant la demanda que els preus van apujar», sosté.
Ara, Cañada assegura que el preu de compravenda s’ha «estabilitzat», és a dir, ha deixat de créixer, però no ha tornat al nivell prepandèmia. Alguns immobles -especialment els més barats- han arribat a apujar un 20%: «Teníem productes que no arribaven als 80.000 euros i s’han pogut vendre per 110.000 euros». El perfil dels compradors acostumen a ser «parelles joves i sense fills que volen tindre una connexió amb la natura i teletreballen o treballen a prop».
I lloguer? «Lloguer no n’hi ha», assevera, contundent, tot i que «cada dia» els pregunten per «lloguers a pobles». Això, assegura Cañada, «no té res a veure amb la covid»; creu que es deu més bé a la legislació, que a parer seu, deixa els propietaris en una situació «d’inseguretat jurídica»: «Alguns tenien lloguers a la zona que no eren molt cars i preferiren retirar el producte per no haver de llogar-los cinc anys».
«Recuperem Llars», el pla per crear lloguer assequible als pobles
La conseqüència de l’encariment dels preus és el que ja veiem a les ciutats: viure en una vivenda digna, que és un dret, es pot convertir en un bé inaccessible per a les classes populars, o al qual han de dedicar un elevat percentatge dels seus ingressos. Això dificulta que persones que volen mudar-se al poble per treballar o emprendre un nou projecte ho facen. Com diu Àlex Vilanova, de la Jana, «el problema és que no hi ha vivenda de lloguer». Fem una consulta ràpida en alguns dels principals portals immobiliaris en línia i, en efecte, no dona resultats si busquem lloguer en aquest poble; tampoc als altres que hem citat en aquest reportatge.
La bona notícia és que la conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica de la Generalitat Valenciana va començar el pla Recuperem Llars en 2022, que atorga ajudes a ajuntaments de municipis, amb prioritat als xicotets, per rehabilitar vivendes a canvi que es destinen a fins socials. Els de menys de 5.000 habitants poden optar a una subvenció que cobrisca el 100% de la despesa. «Impacta de ple en la qualitat de vida de la joventut que es veu impedida de desenvolupar un projecte de vida digne en el món rural perquè per a això necessita accedir a un habitatge digne a preus assequibles», va dir a la presentació del pla l’exconseller Rubén Martínez Dalmau.
Es van destinar 2,28 milions d’euros en la convocatòria del 2021 i, la del 2022 -que es van concedir el passat mes de desembre- compta amb un pressupost de 10,57 milions d’euros per a 73 municipis. La Jana és, precisament, un dels municipis que s’ha vist beneficiat d’aquestes ajudes. El regidor Àlex Vilanova explica que l’han aprofitat per a comprar dues cases, amb les quals han fet tres habitatges de lloguer assequible. «Està molt bé si es manté en el temps. Els ajuntaments de menys de mil habitants podríem tindre cinc o sis vivendes de lloguer», valora.
El cas de Cervera del Maestrat
Un cas paradigmàtic d’un poble que ha aconseguit revertir la tendència de pèrdua d’habitants és Cervera del Maestrat. Dels 746 empadronats que tenia l’any 1996, la xifra no deixava de caure, any rere any, fins a arribar al seu mínim el 2020. A partir d’aleshores, ha experimentat un augment de la població: el 2021 eren 577 veïns i el 2022, 593, segons dades de l’INE. Crida l’atenció que vora el 30%, uns 250, són estrangers d’una vintena de nacionalitats (Alemanya, Suïssa, Colòmbia, Cuba, EUA, França, Irlanda, Itàlia o el Japó).
Dani Cervera, tècnica de l’ajuntament, explica que des de finals dels anys 80 van començar a arribar nous residents per la proximitat de Peníscola, que compraven una vivenda perquè s’enamoraven del poble i del seu entorn. Quasi tots eren jubilats, però en l’actualitat «venen joves que treballen des de casa» i la majoria hi viu, no compra per a segona residència. El secret? Cervera defensa les polítiques d’integració per a estrangers que s’han impulsat des del consistori, amb les quals es fomenta la participació del nou veïnat; entre d’altres, s’imparteixen classes de castellà i valencià de forma gratuïta que «funcionen molt bé», tot i que la llengua autòctona és la menys demandada.
Ara bé, l’arrendament de vivendes també és un problema que pateixen a Cervera del Maestrat. «La dinàmica és similar a la de tots els pobles: hi ha cases velles i la compra ara és cara perquè s’ha revitalitzat tot i que els promotors intenten aprofitar-se un poc. És complicat comprar una casa vella, haver de tirar-la i fer-la tota nova, i lloguer n’hi ha molt poquet», lamenta el tècnic municipal. Conta que des de l’ajuntament s’ha intentat incentivar a propietaris i promotors perquè posaren habitatges per a llogar o lloguer amb opció a compra, sense èxit.
