Un dels grans reptes que va assumir el govern del Botànic des que es va constituir al 2015 era avançar en la comarcalització. Aquest projecte, un dels més reivindicats en l’univers del nacionalisme valencià, no s’ha pogut desenvolupar tal com es pretenia degut a la limitació parlamentària amb què compten les forces del Botànic –PSPV, Compromís i Unides Podem–, amb majoria absoluta però no amb la majoria de les tres cinquenes parts de les Corts que exigeixen les reformes més estructurals. No cal dir que partits com el PP, com també Vox i Ciutadans, són declaradament contraris a qualsevol model territorial distint del provincial, tal com evidencia l’estructura interna d’aquestes mateixes formacions.
Fruit d’aquesta incapacitat, els socialistes van presentar un avantprojecte de lleis de mancomunitats que obria la porta a una comarcalització que havia de ser, això sí, voluntària: només es constituïa per desig explícit de les localitats que volien mancomunar-se en entitats supramunicipals, independentment si aquestes coincidien o no amb les comarques històriques, amb la finalitat d’agrupar serveis públics compartits entre distints ajuntaments.
Una proposta que va ser contestada per part de Compromís, que va apostar per oficialitzar les comarques i fer que les institucions d’àmbit valencià les tingueren en compte a l’hora d’executar polítiques públiques. Una idea que no va ser beneïda pels socialistes, que la identificaven com un calc de la comarcalització catalana, la qual consideren costosa i ineficient.
La llei de mancomunitats va ser aprovada el 16 d’octubre del 2018. Per mirar de fer que aquestes mancomunitats coincidiren amb les comarques tradicionals, es van proposar les mancomunitats d’interès comarcal, que oferien un seguit d’avantatges econòmics i de reconeixement institucional.
Tot i la seua feblesa, el PP va presentar recurs contra aquesta llei per considerar-la inconstitucional, fet que va ser desmentit pel mateix Tribunal Constitucional al setembre del 2019. Aquest tràmit judicial va endarrerir encara més la implantació del sistema, que també es va veure afectat per la pandèmia.
Malgrat aquests problemes, hi ha hagut comarques històriques que s’han constituït com a mancomunitats. És el cas de la Ribera Alta, del Camp de Túria, de l’Alt Palància o de la Vall d’Albaida, pionera en voluntat d’agrupació comarcal. Altres, com la de l’Alacantí, no sumen localitats que històricament sí que han format part de la comarca, com ocorre en aquest últim cas amb Aigües o amb Busot, territoris allunyats, en termes geogràfics i d’influència, de la capitalitat que exerceix Alacant. D’altres, com la de la Canal de Navarrès, integren localitats com Estubeny, històricament inserida dins la Costera; i prescindeixen de Millars i Énguera, sent aquest últim municipi el més extens de la comarca.
Joan Carles Membrado, professor titular de Geografia a la Universitat de València, és un dels màxims estudiosos de la comarcalització. Ell mateix explica que aquest sistema desperta interès perquè ofereix incentius, alhora que «hi ha comarques que difícilment s’adaptaran com a tal, perquè no hi ha sentiment o perquè estan dividides en diverses mancomunitats acostumades a funcionar». Per això, tot i reconèixer que amb els equilibris parlamentaris actuals difícilment es pot aspirar a una comarcalització més ambiciosa, l’acadèmic pronostica una comarcalització «irregular» al País Valencià, si bé «no deixa de ser un començament». I si funciona, afegeix, «altres mancomunitats treballaran per unir-se i constituir-se en mancomunitats d’interès comarcals».
Aquesta novetat en l’organització territorial valenciana és total, atès que no es formulava res similar des de l’etapa de Joan Lerma, quan es van plantejar les demarcacions territorials homologades. Si bé, no és un cas únic a l’Estat espanyol. Com se sap, a Catalunya, l’organització comarcal compta amb una consolidació ben destacada, tant a nivell institucional com d’imaginari. Els consells comarcals, amb competències transferides per part de les diputacions, tenen especial rellevància i funcionalitat a l’interior, si bé l’Estatut del 2006, tombat al 2010 pel Tribunal Constitucional, que va fer cas del recurs presentat pel PP, havia apostat per una nova fórmula de divisió territorial a mig camí entre la comarca i la província. Es tracta de les vegueries, de les quals en total n’hi ha huit al Principat –de comarques n’hi ha 41–, que el TC va respectar sempre que es mantinguera l’àmbit competencial de les diputacions. Les vegueries, creades per considerar que les comarques, en molts casos, esdevenien nuclis reduïts i aïllats, compten amb subdelegacions de la Generalitat i amb una sèrie de funcions per a ser consolidades, tot i que encara estan ben lluny d’aconseguir-ho.
Tal com assenyala l’acadèmic consultat, el territori que més ha calcat el sistema català de comarcalització és l’Aragó. Al 1999 es van establir 33 comarques per fer front al despoblament i a l’aïllament de bona part dels ciutadans. A l’Aragó, explica Joan Carles Membrado, «totes les comarques tenen les mateixes competències transferides, i la comarcalització està dirigida des de dalt, sense discussions: assumeixen unes competències, tal com també les diputacions n’assumeixen d’altres i el govern autonòmic unes altres».
Altres casos d’aquest tipus arreu de l’Estat són la comarca del Bierzo, l’única de Castella i Lleó que coincideix amb el domini geogràfic del riu Minho i la meitat de la qual es gallegòfona; i les «cuadrillas» de la diputació foral d’Àlaba, al País Basc, constituïdes com un òrgan de participació, consulta i gestió en afers i qüestions d’interès general que afecten l’àmbit territorial. Segons el web oficial d’aquesta diputació basca, la «cuadrilla» va existir per primera vegada al segle XVI com la principal divisió del territori d’Àlaba.
Com es pot comprovar, la realitat diversa que ofereixen els territoris que integren l’Estat espanyol es tradueix en divisions territorials alternatives a la província que es permeten sempre que aquesta entitat, establerta des del 1833 per decret, no siga alterada ni buidada de competències. Aquesta protecció ha sigut una constant a l’Estat espanyol, que des de fa 190 anys ha viscut guerres, colps d’estat, canvis de règim polític i la caiguda, fins i tot, de la monarquia, però mai la derogació de les diputacions provincials.
