Gràcies a Evarist Falgàs i Soler, sabem que les primeres manifestacions de la pràctica del futbol a Oliva van tindre lloc en la dècada dels anys 20 del segle passat. El malaguanyat empresari oliver (1941-2003) va publicar en 2001 el llibre Un recorregut per la memòria: des d’Oliva i el futbol (Gràfiques Colomar), on aportava dades inèdites i, fins i tot, una data concreta sobre l’assumpte en qüestió. Falgàs sostenia, en les pàgines 600-601 del seu immens i imprescindible treball d’investigació, que la notícia més antiga al respecte es remuntava al 24 de febrer de 1923. Eixe dia eixia al carrer el número 1183 del setmanari Revista de Gandía, «òrgan dels sindicats agrícoles de la regió». En la plana 6 de l’edició d’aquell dissabte de l’autotitulat «periòdic consagrat al diví cor de Jesús», apareixia un article breu sense firmar i escrit en castellà, com era usual aleshores, en què es llegia que en el camp de l’Oliva s’havia jugat un partit entre l’equip local i el «segon» Gandia. Un encontre en què es van marcar sis «goals» i en què van destacar «el defensa Español i el davanter Falgàs», pel conjunt amfitrió, i el capità Muñoz i Coll C., per l’onze gandià. Aquell primer derbi saforenc va ser arbitrat per un tal Marquitos i va acabar amb el resultat de 2-4 a favor de la formació visitant, encara que «en la primera part el domini va ser de l’Oliva». Eixa crònica —un text de huitanta paraules incloses en dèsset ratlles i cinc paràgrafs— era, a parer d’Evarist Falgàs, l’únic document testimonial que acreditava l’existència d’activitat futbolística a la vila comtal abans de 1929, tot i confessar amb tota la humilitat del món que, si n’hi havia d’anteriors, ell no els va poder localitzar. Falgàs deixava, per tant, una porta oberta a possibles troballes posteriors.
El Club Deportivo Olivense
Picats per la curiositat, hem consultat hemeroteques per a intentar aclarir algunes incògnites i, de passada, seguir la tasca mampresa per Falgàs. Per sort, l’esforç dedicat ha valgut la pena. D’acord amb la informació de què disposem a hores d’ara, hi ha suficients raons i evidències per a confirmar que aquell equip oliver de finals de febrer de 1923 va ser el primer que es va fundar a Oliva. Es deia Club Deportivo Olivense, entitat que ja havia participat en altre partit setmanes abans d’enfrontar-se al Gandia. Sobre aquest últim detall, val a dir que degué tractar-se del Gandia Foot-Ball Club, una de les dues societats esportives que hi havia llavors a la capital de la comarca. L’altra era el Gandia Sporting Club.
Segons el diari Las Provincias del 5 de gener de 1923, el C. D. Olivense va disputar el diumenge 31 de desembre de 1922 el que és, hui per hui, el seu primer encontre. Aquell dia, el conjunt oliver es desplaçava a Dénia per a medir les seues forces amb una de les dues formacions denieres de l’època, el Diana F. C. El matx començava a les tres de la vesprada, a les ordres «del réfere senyor Devesa». Als pocs minuts de joc, l’Olivense s’avançava en el marcador. Els del Diana, a pesar de lluitar contra el vent, que els dificultava els atacs, igualaven la contesa i, abans del descans, es posaven per davant. En la represa, els deniers dominaven la porteria contrària, però va ser el davanter centre de l’equip visitant, que estava «jugant com un mestre», qui aconseguia l’empat a dos. Al capdavall, el duel concloïa amb la victòria del club local per cinc gols a tres. A juí de l’autor de l’article, identificat amb la inicial B., l’Olivense va demostrar ser un conjunt prometedor, tant que en un futur immediat seria «un terrible onze», ja que tenia «elements de vàlua», entre els quals es distingien «el davanter centre i el migcentre», que eren «l’ànima de l’equip». La notícia, que anava encapçalada pel titular «En Oliva» i el subtitular «Diana F. C, 5; Club Deportivo Olivense, 3», constava de seixanta-una ratlles a dues columnes i venia recollida en la secció «Vida Deportiva» —pàgina 6 del periòdic—, just al costat de l’anunci dels dos enfrontaments que el València F. C. i el Real Betis Balompié, de Sevilla, havien de disputar al Camp del Camí d’Algirós.
Després del 24 de febrer de 1923, es perd la pista de la formació olivera i, per extensió, del futbol del municipi durant més de set anys. Ignorem què és el que va ocórrer perquè no hi haja informació d’activitat futbolística a Oliva durant tant de temps. ¿Degué dissoldre’s l’entitat o, al contrari, degué romandre en actiu sense atraure l’atenció de la premsa? ¿O, potser, el model d’implantació que es va triar —plantejant més el futbol com a proposta lúdica i com a espectacle de masses que com a agent socialitzador i transmissor de valors—, no va quallar com s’esperava i, en conseqüència, va haver de suspendre’s la programació d’encontres contra rivals de la rodalia? A Gandia, per exemple, l’assistència d’aficionats era tan escassa a la darreria de 1923, que els «Grans partits de Foot-Ball» que figuraven en els cartells publicitaris de la Fira i Festes de 1924 no es van celebrar, perquè la societat que els havia promogut havia fracassat, «com tantes altres», i «el seu camp d’esports ja no existia». Passara el que passara, va ser a la tardor de 1930 quan el C. D. Olivense va tornar a donar senyals de vida, tot i que només per un espai de cinc mesos.
El dissabte 1 de novembre de 1930, dia de Tots Sants, el conjunt oliver viatjava de nou a «la ciutat de les panses» per a jugar contra el Dénia F. C. i obtindre un triomf per la mínima (0-1). Més tard, es va enfrontar al Beniopa (Beniopa, 7 de desembre de 1930); els reserves del C. D. Gandia, als qui va véncer per 0-1 i on va agradar el seu defensa dret Castrillo (Gandia, 8 de desembre de 1930); i el C. D. Gandia, contra qui va caure derrotat per 2-0, malgrat despuntar els seus defenses i, especialment, Castrillo (Gandia, 17 de febrer de 1931). L’últim encontre de què es coneixen referències documentals és el que va disputar al seu feu el diumenge 29 de març de 1931, setmanes abans de ser proclamada la Segona República. Aleshores, l’Olivense rebia la visita del S. C. Musical, de Tavernes. Ambdós onzes brindaven un xoc interessant, amb magnífiques jugades i molts gols, per bé que la balança es va decantar del costat dels vallers per 3-4. El recinte que va albergar aquest matx èpic degué ser, amb tota probabilitat, el mític Camp del Fadrí. Aquell aspre i pedregós terreny de joc, segons Evarist Falgàs, estava situat a l’eixida de la carretera de Pego, a mà dreta, pròxim a la vora nord del riu Alfadalí i prop del solar on, entre 1980 i 1981, es va alçar la Finca Verda.
Contemporanis de l’Olivense de 1930-1931 van ser el Club Deportivo Oliva i l’Oliva F. C., dels quals es tenen molt poques dades. Tan sols sabem de tres enfrontaments disputats pel C. D. Oliva —un a Gandia el 27 de desembre de 1930, contra un equip gandià; altre a Beniopa l’11 de gener de 1931, on patia un revés dur davant l’amfitrió (5-0); i un altre a casa el 3 d’abril de 1932 contra el Sueca F. C., amb qui empatava a un «després d’un bon partit»—. Quant a l’Oliva F. C., només ens consta l’encontre que va jugar el 18 de gener de 1931, com a visitant, contra el C. D. Beniopa. El rastre de l’Olivense es difumina a la primavera de 1931. A partir de llavors, serà l’Athletic Club Oliva qui acapararà tot el protagonisme mediàtic. Una nova formació que, com a nota anecdòtica, va entrar en escena en un dia plujós i fora de casa. Això succeïa el dilluns 29 de juny de 1931, festivitat de Sant Pere, al Camp del Serpis de Gandia. Allí, els olivers encaixaven un 4-0 davant l’Estudiantil O. T., baix una forta arruixada i amb el terreny de joc enfangat.
L’Sport Club i el Diana F. C. de Dénia
Quan el Club Deportivo Olivense va nàixer a la fi de desembre de 1922, l’esfèrica ja rodava i botava en altres poblacions veïnes. Per ordre cronològic, Dénia va ser la pionera en la introducció del futbol a la zona. La capital de la Marina Alta comptava amb dos equips des de l’estiu de 1922, l’Sport Club, que vestia de groc i negre o de blau i groc, i el Diana F. C. Tots dos es veien les cares per primera vegada, el diumenge 16 de juliol, a les cinc de la vesprada, amb motiu de la inauguració del Camp del Saladar, propietat del Diana. Un derbi que es va saldar amb victòria de l’Sport Club per dos gols a zero, gràcies a l’actuació del davanter centre Riera, el defensa Corchón, «que va estar insuperable», Calabuig, «que va conquistar aplaudiments», i el guardameta Simón, «que va fer una parada esbalaïdora». De l’onze vençut, van destacar el defensa V. Garcia, el davanter Rojito, els germans Botella i «el famós» R. Vicente. La resta, molt fluixos, «amb falta de combinació». Segons la notícia, calia que s’entrenaren molt i que no es desanimaren. I tant que ho van fer! El Diana va esdevenir el primer club de la contornada a participar en una competició oficial (1923) i a guanyar un títol, com va ser el del campionat d’Alacant del grup B (1925).
El Gandia Foot-Ball Club i el Gandia Sporting Club
A Gandia, a partir de l’estiu de 1922, es va respirar un ambient d’optimisme i entusiasme en els àmbits institucional i cultural, que presagiava un futur esperançador per a tots els sectors que integraven el futbol local. El dissabte 9 de setembre de 1922, l’associació literària La Conca de Zafor, col·lectiu vinculat a Lo Rat Penat que s’havia constituït a Gandia un mes abans, convocava tota la joventut a una reunió, a fi de tractar assumptes relacionats amb la formació d’un «“Keam” [sic] de futból, qual camp ya poseim». Setmanes més avant, era el mateix alcalde de la ciutat, Vicente Ros, qui anunciava que, durant els dies de la Fira i Festes de 1922, anaven a disputar-se «grans partits de Foot-Ball». Una sèrie d’esdeveniments que va desembocar, a finals d’any, en la creació de dues societats, el Gandia Foot-Ball Club i el Gandia Sporting Club.
El Gandia F. C. havia construït el seu camp d’esports al costat de la plaça de bous, en una parcel·la que pertanyia al president honorari de l’entitat, el beniarbegí Luis Santonja Faus. Per a celebrar-ho, el club organitzava l’acte d’«inauguració i benedicció» de les instal·lacions el diumenge 24 de desembre de 1922. I ho feia amb polèmica, en impedir l’accés al recinte a tres càrrecs de l’Sporting Club, «els senyors Ferragut, Navarro i Gasque», a pesar de portar «la seua corresponent invitació». Precisament, el mateix dia 24, els socis de l’Sporting Club havien elegit en junta general, per majoria de vots, la composició de la directiva per a l’any 1923, al capdavant de la qual era col·locat Andrés Ferrer Henry. Tres dies més tard, l’Sporting Club es presentava en públic. El dimecres 27 de desembre, el conjunt blanc, anomenat així pel color de la seua indumentària, s’estrenava davant l’Sport Club de Dénia en el terreny de joc que el primer posseïa als afores de la població. Per més que els amfitrions es van mostrar valents al llarg del xoc, van evidenciar «una mica de desorientació» i, irremeiablement, es van veure abocats a una derrota sense pal·liatius per 1-3. El cronista, un tal Dominguito, els disculpava per ser el seu debut, encara que els recomanava que es prepararen més si volien arribar a forjar «un equip capaç de competir amb el millor de la regió».
El Grau, Pego, Ondara i Tavernes
L’esport rei va anar escampant-se, progressivament, per la Safor i la Marina Alta al llarg de 1923. Al gener, a Gandia, l’infantil del Gandia F. C. superava amb relativa facilitat (5-2) el Serpis, altra formació del municipi. Un encontre en què, pel Serpis, es van distingir Perelló i el porter Català. El mateix Serpis F. C. s’enfrontava al març al Fragata S. C. en el terreny de joc de l’Sporting Club. Al mes següent, naixia una nova societat, el Náutico F. C. del Grau de Gandia. Amb posterioritat, concretament el dissabte 8 de setembre, a les cinc de la vesprada, era inaugurat el Camp del Grau amb el partit que van jugar el Náutico, propietari del terreny de joc, i el Gandia F. C. Un duel que va acabar amb el resultat d’1-2 favorable als visitants. Desconeixem si eixe derbi es va celebrar en l’històric Camp del Sentim. A la darreria d’octubre, l’Ondara F. C. rebia a sa casa el Gandia F. C. en el marc de la Fira i Festes de la vila ondarenca. L’onze gandià va participar en aquell encontre amistós, atenent una invitació de qui aleshores ostentava la seua presidència d’honor, el «magnànim senyor» Luis Santonja. A mitjan desembre, l’Ondara i el Gandia tornaven a veure’s les cares, però ara en el terreny de joc del segon. En aquell matx, tot i concloure amb un 3-1 a favor dels locals, van despuntar Mariano, Ortolà i el davanter centre Doménech pel conjunt ondarenc. A mitjan setembre, el Tavernes F. C. viatjava a Cullera per a medir-se al Cullera F. C., en un xoc que els amfitrions van resoldre per 4-0. Tres mesos abans, al juny, el Pego F. C. havia endossat a sa casa idèntica golejada al Gandia F. C. Més avant, a mitjan desembre, la formació pegolina (anunciada ja com Pego Club Deportivo) no corria la mateixa sort en els dos partits que disputava a València contra la Unión Sportiva La Vega. Dos encontres en què el Pego va perdre, el primer per 2-1 i, el segon, per 3-1.
El temps va passar i no va tardar a arribar l’època dels fitxatges estrella i de la violència dins i fora dels recintes esportius. El Pego, sense anar més lluny, es reforçava a la primavera de 1924 amb «diversos elements de l’Sport, de Dénia», com ara Morera i Català, que cobraven 25 pessetes per a enfrontar-se el Diana, l’equip a batre en aquell moment. El duel entre pegolins i deniers es celebrava, el diumenge 25 de maig de 1924, al camp que hi havia al carrer de Pere Sala de Pego, hui desaparegut. Malgrat el triomf contundent dels de casa per 5-1, es van produir incidents dins del terreny de joc, com també en finalitzar el partit, quan el cotxe que transportava els jugadors del Diana era apedregat, «continuant en eixa forma fins a l’eixida del poble».