- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
El domini lingüístic del valencià/català s’estén per tot Catalunya, incloent-hi la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, Andorra, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer —on també s’anomena alguerés—, la major part del País Valencià —on rep majoritàriament la denominació de valencià— i el territori del Carxe, a la Regió de Múrcia. És a dir, un espai humà i territorial avui dividit entre els Estats espanyol, francés, andorrà i italià i, dins de l’Estat espanyol, entre les comunitats autònomes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Aragó i Múrcia. Fet i fet, un espai de gran varietat i potencialitat, si visquérem en unes societats amb democràcies de qualitat, en les quals la cultura i les diverses llengües que la vehiculen foren expressions respectades i potenciades com a signes de riquesa immaterial a protegir i, alhora, un veritable trencaclosques per poder garantir-ne l’ús normalitzat i la viabilitat de futur, a causa de la manca total o parcial d’aquesta mateixa democràcia.
Sense entrar en qüestions lingüístiques sobre les quals és preferible llegir les persones expertes en la matèria, sí que crec que és convenient recordar que, a més de les infinites prohibicions i entrebancs per a l’ús normal i quotidià i els canvis demogràfics, va ser amb la generalització de l’ensenyament a les classes populars, amb un control monopolitzat pels estats i en les seues llengües d’imposició —francés, castellà i italià— i sobretot amb la generalització dels mitjans de comunicació audiovisuals, que la nostra llengua sense estat propi –excepte Andorra— va començar un declivi que hui dia s’està accelerant i que, si no ens dotem de les eines escaients, acabarà sent definitiu.
Supose que per aquestes raons i segurament moltes altres és pel que hem invertit tants i tants esforços a dotar-nos allà on hem pogut de mitjans de comunicació en la nostra llengua i a dotar-nos d’un sistema d’ensenyament en català-valencià-alguerés. Una altra qüestió és si hem tingut la força necessària o hem estat capaços d’encertar en l’estratègia emprada. Hui, a Catalunya, mentre cal eixir al carrer perquè es continuen rebent atacs contra l’ensenyament en català, paral·lelament s’escolten moltes veus que qüestionen el veritable grau d’eficàcia de la immersió lingüística, quan, a més, encara està molt viu en el record les immenses lluites del sector de l’ensenyament a les Illes Balears contra les imposicions d’aquell Bauzá de trista memòria.
Al País Valencià, s’han fet ben visibles els límits de la llei de despenalització de l’ús de la llengua al País Valencià, a partir de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, aprovada el 1983. Les tímides propostes de millora fetes des dels governs del Botànic no han anat en la direcció d’aprovar una veritable llei d’igualtat lingüística, sinó que s’ha acceptat el marc conceptual de la dreta, aprovant-se el Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI), renunciant a la immersió en valencià en aquells centres on s’aplicava, a canvi d’estendre’n la presència en un major nombre de centres.
Pel que fa a la comunicació audiovisual —i llevant la diferència que hi ha entre l’única comunitat lingüística que conformem el conjunt de les persones catalanoparlants i la multiplicitat de subjectes polítics esdevinguts per segles d’història—, l’aspiració primerenca i molt minoritària de construir una única entitat radiotelevisiva per a tot el domini lingüístic ha esdevingut una quimera. Tanmateix, uns passos ben importants i més d’acord amb les realitats polítiques ha estat la posada en marxa de les ràdios i televisions pròpies a Catalunya des del 1983, el País Valencià des del 1989 i a les Illes des del 2005. A partir d’aquesta realitat amb molta potencialitat, però alhora fragmentada, una nova aspiració ha emergit amb molta força en bona part del domini lingüístic: la necessitat de la reciprocitat entre tots els mitjans i a tot el territori.
Cal dir, però, que no hem gaudit mai d’una plena reciprocitat o d’una reciprocitat normalitzada. TV3 es va poder veure al País Valencià fins al 2011 gràcies a la iniciativa popular canalitzada a través d’ACPV, que va gestionar les antenes repetidores sufragades amb aportacions de la ciutadania. El 2011 —i malgrat una sentència en contra del Tribunal Suprem espanyol—, per decisió del Govern del PP, es van tallar les emissions que, prèviament, ja es veien dificultades quan coincidia amb la retransmissió de partits de futbol. El 2014 també es van tallar les emissions de Catalunya ràdio.
L’any 2013 els presidents valencià i català —Alberto Fabra, del PP, i Artur Mas de CiU— van acordar el restabliment de les retransmissions de TV3 al País Valencià i de Canal 9 a Catalunya. No es va arribar a complir mai. L’any 2016 van estar els nous presidents del País Valencià, Ximo Puig, i de Catalunya, Carles Puigdemont, els qui van tornar a acordar la reciprocitat, però fins ara sense que s’hi haja portat a terme.
Pel que fa a la reciprocitat entre Catalunya i les Illes Balears, el 22 de gener de l’any 2009 es va signar el conveni de col·laboració entre el Govern de les Illes Balears i el Govern de la Generalitat de Catalunya per a la recepció recíproca dels canals de televisió públics en els territoris respectius i per a la cooperació en matèria audiovisual. L’1 de novembre del 2012, però, IB3 es va deixar de veure a Catalunya. I el 31 de març del 2015 es varen deixar d’emetre els canals 3/24 i Súper 3/33 a les Illes Balears, on només es va rebre des d’aquell moment el canal TV3 CAT (el mateix que s’emet a l’àmbit internacional).
De nou, el 15 d’abril del 2016, el Govern de les Illes Balears, juntament amb l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB) i amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), torna a fer efectiva la reciprocitat de les emissions d’IB3 i TV3 als territoris de Balears i Catalunya. Des d’eixe dia, els espectadors/es catalans poden sintonitzar el canal IB3 Global (els continguts propis d’IB3, sense els continguts que generen una coincidència de drets d’emissió entre IB3 i la CCMA), i els espectadors/es de les Illes poden veure TV3 CAT.
El 20 de febrer del 2017, els tres consellers de Cultura de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears van signar la Declaració de Palma, que —tot i que no hi especifica concretament el terme «reciprocitat»— era tota una declaració d’intencions d’incrementar la mútua col·laboració en tots els aspectes relacionats amb la llengua i la cultura. Tothom donava per descomptat que l’obertura de la reciprocitat seria un fet immediat. Dissortadament i fins ara, no ha estat així.
Cinc anys més tard els i les responsables de política lingüística de tots tres governs han tornat a reunir-se a València, per tornar a constatar que les polítiques emanades des del govern de l’Estat continua discriminant-nos lingüísticament. De fet, i segons un comunicat emés per la Generalitat Valenciana, els tres agents reunits han valorat el projecte estatal de recuperació «Nova Economia de la Llengua», impulsat pel Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital, liderat per Nadia Calviño i que preveu una inversió de 1.100 milions d’euros «centrats quasi exclusivament en el desenvolupament tecnològic i en l’ensenyament del castellà a l’estranger», mentre que «només reserva el 2,7% del total dels fons per a la resta de les llengües oficials».
Cal recordar que l’Estat espanyol és un dels signants de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Un tractat europeu (STCE núm. 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre del 1992 sota els auspicis del Consell d’Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d’Europa. L’Estat espanyol el va signar el 5 de novembre del 1992 i el va ratificar el 9 d’abril del 2001. Aquesta Carta obliga els signats en funció dels mateixos compromisos, tot i que l’Estat espanyol s’ha significat històricament per fer cas omís a les obligacions internacionals, sobretot si aquestes tenen alguna cosa a veure amb complir les normes democràtiques.
On som ara? No tenim reciprocitat, però, tot i això, darrerament, s’han fet alguns avanços entre la TV3 i l’IB3 amb la reciprocitat parcial que hem explicat i amb la posada en marxa de Bon Dia Televisió, una plataforma digital de continguts audiovisuals amb voluntat d’arribar arreu dels territoris de l’àmbit lingüístic. Recentment, Àpunt també s’ha incorporat a aquesta plataforma i hem pogut constatar com pel·lícules o sèries realitzades per alguna de les tres entitats són emeses en les altres dues amb gran èxit d’audiència, mostrant-se l’existència d’un potent mercat i una realitat lingüística i cultural que exigeixen dels poders públics superar decididament i definitivament aquesta situació de manca de reciprocitat o de reciprocitat parcial i descafeïnada.
Hem de tindre consciència, però, que no n’hi ha prou, amb aquestes reciprocitats parcials. Perquè no hi ha la reciprocitat que hauríem de gaudir en una situació de normalitat, la que ha de garantir el dret de qualsevol persona de qualsevol lloc del territori lingüístic a veure i escoltar els mitjans (TV, ràdio, plataformes digitals, etc.) en llengua valenciana/catalana. La reciprocitat que pot assegurar aquest dret també implica que les diverses corporacions puguen cooperar i aprofitar sinergies creatives, econòmiques i industrials per així avançar en qualitat i eficàcia comunicativa i assegurar el present i futur de la nostra llengua comuna, tot potenciant una indústria audiovisual i cultural forta.
Amb la reciprocitat ens juguem alguna cosa més que prémer els botons del comandament de la TV per a elegir un canal o un altre. I no, no hem tingut mai una reciprocitat plena, que és la que necessitem.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
