- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
Un dia del final de l’hivern, tres X es trobaren en un bar de Benimaclet. Es tractava de Xavi Sarrià —cantant i referent principal del grup Obrint Pas—, Xavi Ginés –membre del periòdic l’Avanç i, en un futur immediat, inspirador, gestor i gran factòtum del Feslloc, principal festival de música en valencià— i jo mateix, Rafa Xambó. En aquella conversa ens conjuràrem per fer-ne una de ben grossa. Acordàrem que era imprescindible que la gent estigués avisada i preparada per anar on els diguéssem, però que no ho faríem públic fins que no haguéssem «pres» el lloc. Es tractava d’evitar que no hi haguessen filtracions que posarien en alerta la policia i impedirien l’acció reivindicativa. L’edició digital de l’Avanç i la Ràdio Lliure i Llibertària, Ràdio Klara, farien d’altaveus. Tothom estaria doncs previngut i escoltant la ràdio o mirant el web de l’Avanç.
El dimecres 2 de març del 2005, aproximadament a les 19 hores, un petit grup de músics, carregats amb els instruments, entràvem al Palau de la Música de València i ens instal·làvem a la cafeteria. No érem gens sospitosos, érem músics. Des d’allà, avisàrem per SMS els companys que estaven esperant on acudir. Quan ja n’érem unes desenes dins del Palau, llençàrem la convocatòria pel web i la ràdio cridant a la ciutadania perquè ens donés suport. Quan va venir el personal de seguretat a indicar-nos que allà no ens hi podíem estar, ja n’érem més d’un centenar. El lloc era ple de premsa i fotògrafs, i la TV3 que havíem avisat prèviament. La policia va tancar el Palau i tot al voltant es va omplir de gent que ens donava suport i ens miraven des de fora a través dels cristalls.
Es conserven vídeos i fotos ben boniques, d’aquell dia ple de reivindicació per la música en valencià. Allà estàvem pràcticament tots els qui fèiem música en valencià, de tots els estils i de totes les generacions. La bufetada simbòlica al Partit Popular i les seues polítiques contra la llengua i la cultura va ser ben sonada. El ressò mediàtic va despertar la societat valenciana i els mitjans que ens ignoraven per comoditat, indolència o ignorància. Ara ja no valdria dir que no hi havia música en valencià. Quedava ben clar que n’hi havia molta i que havia estat amagada, perseguida, vetada i censurada pel Partit Popular que encara continuaria una dècada més duent les regnes del nostre país i furtant a mans plenes.
Per primera vegada, ens vam reunir músics i cantants de la generació dels setanta, com ara Al Tall, Miquel Gil, Xavier Morant, Remigi Palmero i Rafa Xambó, amb els més joves d’Orxata Sound System, Obrint Pas, Arròs Caldós, Sitja, La Gossa Sorda, 121dB, Feliu Ventura, Sergi Contrí, The Garrophones, Pau Alabajos, Soul Atac, Sva-ters, Rapsodes, Ovidi Twins, Sant Gatxo, Mugroman, Bakanal, Inòpia, Gàtaca, El Corredor Polonès, VerdCel, Autòmats, Neuròtics o la generació intermèdia de Carles Enguix, Eva Dénia, Joan Amèric, Òscar Briz, Àlvar Carpi, Mara Aranda, Bajoqueta Rock, Urbàlia Rurana, El Cau del Llop, Nèstor Mont, Tres Fan Ball, Elies, Dani Miquel i molts altres, especialment dels grups més joves.
Tot començà a canviar a partir de llavors quant a la projecció pública de la nostra música i malgrat el PP. Aquella experiència ens va unir i, després d’un grapat d’assemblees molt concorregudes a Ca Revolta, vam constituir el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià –COM. També vam fer el primer homenatge dels músics valencians a l’Ovidi als 10 anys de les seues vacances amb una nombrosa participació de les diverses generacions i estils. Encara recorde amb emoció l’alegria que teníem els més veterans en veure assegurada la continuïtat. Certament, tot allò no sortia del no-res. El treball de resistència d’Al Tall, Lluís Miquel, Remigi Palmero, i alguns pocs més, s’havia trobat amb l’embranzida dels joves d’Obrint Pas i totes les noves propostes que anaven emergint.
El mateix any, 2005, amb el suport de l’Avanç —informació lliure del País Valencià— vàrem treure el Llibre dels músics i cantants en valencià, una guia que recollia 82 grups i cantants de tots els estils: jazz, blues, soul, cançó d’autor, rock i pop, música d’arrel, i música electrònica. El 2010 se’n va fer una segona versió, àmpliament repartida en format USB entre institucions i associacions i en àmbits professionals com el Mercat de Música Viva de Vic i la Fira Mediterrània de Manresa. Es va fer un esforç especial perquè la Guia arribés a tots els ajuntaments del País Valencià. En aquella guia, el nombre de grups i cantants ja excedia amb escreix el centenar.
Del seguit d’iniciatives que el COM va posar de seguida en marxa cal destacar especialment la celebració dels Premis Ovidi, que han tingut continuïtat fins al moment actual (el passat novembre se’n va celebrar la setzena edició). No és exagerat afirmar que els premis han tingut efectes positius quant a promoció i prestigi de la nostra cultura. Com a mínim, han permés la creació de l’arxiu discogràfic en valencià més complet mai pensat i n’han garantit l’escolta per a la crítica. Cal recordar que les decisions sobre nominacions i premis corresponen en exclusiva als jurats, formats per professionals del periodisme musical, l’escriptura, l’audiovisual i el disseny (el col·lectiu de músics només intervé en la decisió dels premis honorífics i en la producció de la gala). És d’agrair el compromís i el treball del periodista cultural i crític musical Josep Vicent Frechina que ha sigut i és el secretari del jurat de música des de la primera edició dels premis. El seu treball de recull de tota la música produïda en valencià i de coordinació del jurat és una tasca imprescindible per als Premis Ovidi. I també el treball de l’artista i dissenyador gràfic Cèsar Amiguet com a secretari del jurat d’audiovisual i disseny. D’altra banda, una ullada al llistat de premiats deixa constància de l’abundància i diversitat d’obres i artistes del Premis Ovidi en les diverses edicions:
Quan l’any 2015 celebràvem un cicle de concerts al Palau de la Música de València i també els Premis Ovidi, i homenatjàvem el cantant d’Alcoi als 20 anys de les seues vacances, la tasca de restitució de la seua figura quedava fixada en la memòria pública alhora que posàvem la rúbrica a una llarga lluita en defensa de la música cantada en la nostra llengua, el català del País Valencià. Sí, per fi, s’havia aconseguit treure el PP de les principals institucions valencianes, el treball de reivindicació, mobilització i denúncia de la gent de la música en valencià, dels membres del Col·lectiu Ovidi Montllor, sempre ben disposats a donar suport a les iniciatives dels moviments socials i posar la seua música per atreure el públic, havia estat una contribució gens menyspreable. Especialment destacable ha sigut la sinergia amb el moviment Escola Valenciana que ha sigut un suport fonamental per al COM, ha editat quinze discos de difusió de la nostra música i participa molt activament en la producció del festival Feslloc que ja porta quinze edicions des que es va crear el 2007, l’any següent a la primera edició dels Premis Ovidi. També ha promogut el COM iniciatives com els COMcerts que tenen voluntat de transversalitat estilística, de gènere i generacional i ha fet possible la producció d’espectacles en directe de concerts d’homenatge (a Joan Pau Giné i Ovidi Montllor, 2015; a Pep Laguarda, 2019; a Lluís Miquel, 2020) i també va organitzar el cicle «Veus en Femení» (2016) amb el suport de la Diputació de València. Actualment, preparem per al juny l’homenatge del COM a Joan Fuster.
El COM ha rebut nombrosos premis i distincions pel seu treball de promoció i defensa de la música en valencià com ara de la Plataforma d’Associacions per la Llengua, la Fundació Irla, l’Escola Valenciana, la Cartellera Túria, el Tempir d’Elx i altres. I col·labora amb tot un seguit d’institucions a més d’Escola Valenciana, com ara Ca Revolta, Teatre Micalet, Angelets de la Terra, Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, Folksona, CIM de Benimaclet, El Temps de les Arts, Xarxa de Proximitat #TuEncenslaCultura, El Tempir… i de l’àmbit professional (Fira Trovam–Pro Weekend, ACICOM, BarnaSants…).
Finalment, una tasca també important per al COM ha estat la defensa de la llibertat d’expressió dels artistes, la qual s’ha manifestat amb diverses accions de suport als músics perseguits com Pablo Hasél, Valtònyc o els companys de la Insurgencia.
Tornant al principi, la música en valencià continua sent una fera ferotge que no es deixa atrapar i que creix de manera imparable; un moviment feraç, creatiu, divers i crític. La incorporació cada vegada més extensa de grups joves amb un alt nivell de formació musical i la presència cada vegada major de dones en l’escena de la música en valencià auguren una continuïtat de creixement i creativitat. Si l’any 2006, els primers Premis Ovidi van recollir una cinquantena de discos, tot tenint en compte tots els produïts des de l’any 2001, la xifra ha sigut creixent d’any en any. En els darrers premis, els del 2021, la xifra de registres ha estat de 231, una quarantena més que l’any anterior.
Llarga vida a la música en valencià.
Per a més informació podeu consultar:
https://www.youtube.com/user/elCanaldelCOM
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
