El mes de gener del 1959 Lluís Serrahima va publicar al número 58 de la revista Germinabit l’article titulat «Ens calen cançons d’ara», que va ser decisiu per a impulsar el moviment de renovació de la cançó en català. El va escriure a petició de Josep Benet, que estava al capdavant, junt amb Ramon Bastardes i Max Cahner, d’aquesta publicació en català de la Unió Escolania de Montserrat, fundada el maig del 1949. La col·laboració va suposar un toc d’atenció a les noves generacions de músics:
«Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] És greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […] Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansoniers que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? […] Però, no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem.»
L’article va superar la censura, ja que el règim franquista no li va donar importància. Considerava que Germinabit tenia una difusió molt limitada. Si les autoritats hagueren intuït la importància que va agafar posteriorment, segurament no haurien permés que eixira a la llum.
Durant la postguerra imperaven la restricció política i la censura permanent; unes condicions contràries a qualsevol proposta allunyada dels preceptes ideològics del règim franquista. La llengua i cultura catalanes es trobaven en una situació de precarietat i persecució. Les ràdios programaven sobretot una canción española pseudoandalusa, i cançó melòdica italiana. La majoria de mitjans seguien la directriu d’homogeneïtzar el gust del ciutadà.
Lluís Serrahima i Vilavecchia (Barcelona, 1931 – 2020) era fill de Carme Vilavecchia i del polític i escriptor Maurici Serrahima (un dels fundadors de la Unió Democràtica de Catalunya). Advocat i escriptor, va ser promotor del grup Els Setze Jutges.
Tot i que va actuar diverses vegades en públic interpretant alguns temes propis, no va enregistrar cap disc i va abandonar prompte els escenaris. Tanmateix, va continuàar escrivint lletres per a altres intèrprets: Miquel Porter («Soc un burgès»), Els 4 Gats («Cla i Cat»), Maria del Mar Bonet («Què volen aquesta gent»), etc.
El 1986 va ser nomenat cap del Servei de Música de la Generalitat de Catalunya i el 2007 fou guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya juntament amb la resta de components d’Els Setze Jutges.
El novembre del 2018, Edicions de 1984 publica Què volen aquesta gent? Llegat poètic, que recull els seus poemaris Com el mar (1962) i Torno a salpar (2004) així com el llibre inèdit Figures en assaig.
