- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
«La terra aguanta la nació.»
Savis de l’Horta, de David Segarra
Em demanen parlar sobre l’estat del territori al PV i la veritat és que no sé per on començar. La quantitat de lluites, problemes territorials i l’abast d’aquestos és enorme. Des de l’organització de la qual forme part, Per l’Horta, ens centrem sobretot en allò que rau dins l’àmbit de la comarca on es troba la ciutat de València, l’Horta. Malgrat això, aprecie a tot el territori del PV una série de constants, d’invariants, de dinàmiques repetides que molt em tem es donaran també a Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Anem a pams.
Problemes, amenaces i resistència al territori
Impossible fer una relació de totes les lluites i processos ara mateix. Destacaré, però, algunes de les que per a mi estan en el top ten bé per la seua magnitud, bé per allò que exemplifiquen o per les dues coses amb una succinta descripció per tal de situar a qui llig.
-Ampliació del Port de València. Projecte per duplicar la capacitat operativa en manipulació de contenidors del port de la capital del PV perquè una companyia privada, presumiblement MSC, s’hi instal·le. Inversió estimada de diners públics de més de 500 M € sols en la nova dàrsena, però inversions estimades en més de 2.500 M € públics per fer viable l’ampliació com ara l’accés nord submarí al port, l’ampliació de les vies actuals d’accés, etc. El projecte amenaça la pervivència del parc natural de l’Albufera, just al sud del port, pel canvi que ja està provocant la primera fase en la dinàmica litoral de sediments. A més, implicaria duplicar el nombre de camions que aflueixen al port diàriament, uns 6.000 en l’actualitat, amb el que això comportaria per a la qualitat de l’aire i la salut. Aquest tipus de projectes impliquen una série d’efectes nocius sobre l’entorn més immediat que mai es comptabilitzen, els costos externs. La nostra associació ha estimat que durant els 35 anys de vida/amortització del projecte, sols els costos externs deguts a l’increment de transport terrestre suposarien un impacte de més de 6.000 M d’euros sobre l’erari públic. Després tornarem sobre açò.
Per rematar, en ser la nova terminal completament automatitzada, el principal sindicat dels estibadors ha estimat en 500 la pèrdua neta de llocs de treball en el sector si es consuma l’ampliació.
Des del 2018, diverses associacions veïnals, ecologistes, socials i sindicals formen la Comissió Ciutat-Port que s’ha ocupat d’informar la ciutadania dels perjudicis de dita ampliació. De moment amb èxit, aconseguint capgirar l’estat de l’opinió pública que ja no es mostra entusiasta i veu cada vegada més clar el perill que suposaria per a les seues vides i del model de ciutat una ampliació de tal magnitud. La Comissió també ha aconseguit endarrerir en més de 2 anys el projecte. Però a hores d’ara l’administració continua endavant amb la tramitació i el futur és incert.
-Línia d’alta velocitat València-Castelló. Una altra de les meravelles en què el Gobierno del Estado sol obsequiar-nos, amb l’aquiescència de les elits i la «dirigència» local, és la construcció de línies d’alta velocitat. Per a què? No queda del tot clar, perquè el temps efectiu de viatge que es guanyaria entre València i Castelló seria d’uns 7 minuts, no solucionaria el veritable problema del mal funcionament dels trens de rodalia i no té cap relació amb el transport de mercaderies. Això sí, costaria entre 1.200 i 2.000 milions d’euros de totes nosaltres. I destrossaria irreversiblement l’Horta Nord, un territori fràgil, únic al món i protegit des de l’anterior legislatura del govern del Botànic (PSOE-Compromís-Podem). Declarat, a més, SIPAM (sistema important de patrimoni agrícola mundial) per la FAO el 2019… a petició del Gobierno de España!, el mateix que promou destruir-lo. Però no sols l’Horta. També sofririen greus impactes el Camp de Morvedre i la Plana de Castelló que generarien una forta fragmentació d’un territori molt fragmentat ja.
L’associació Per l’Horta, la secció ferroviària del sindicat CGT, l’associació Usuàries del Tren Valencià i Acció Ecologista-Agró entre d’altres s’oposen a aquest despropòsit i són, de nou, les que fan parar atenció a com es gasten ingents quantitats de diners públics en coses manifestament innecessàries que podrien destinar-se a coses realment necessàries per a les quals l’administració diu que «no hi ha diners».
-Bombolla fotovoltaica en el rural i línia de molt alta tensió (MAT). Un fenomen que s’està produint a tot el territori, especialment de l’interior del país, és el derivat de la necessitat d’expansió del capital financer que ha trobat en l’energia fotovoltaica un sector idoni. La «solució» que han descobert per seguir amb els beneficis és comprometre el nostre capital natural, la resiliència territorial, la biodiversitat, els sistemes agrícoles o la identitat d’una comarca o un municipi posant macroplantes fotovoltaiques (FV) que seran «necessàries» per a la transició «ecològica».
Sens dubte necessitem una transició a la descarbonització, però per què no ens preguntem abans com volem fer-la? Necessitarem la mateixa energia que necessitem ara? Tenim plans de decreixement? No podem canviar la manera de produir, transportar, moure’ns o alimentar-nos de manera que no necessitem tanta energia ni materials? No era això aquell canvi de model productiu tan preconitzat?
No estem en contra de fer una transició sinó de com fer-la. Per exemple, la instal·lació d’energia FV sobre teulada o sobre sòl urbà o urbanitzable crea més llocs de treball, els beneficis són més distribuïts, es produeix a prop d’on es consumeix i té impactes territorials molt menors. Tan sols amb el 8% d’eixe sòl (al PV en tenim 156.000 ha), tindríem prou per tindre la mateixa potència elèctrica que té ara tot el PV, però en renovable. Això sí, els grans capitals que desitgen fer les multimilionàries instal·lacions en els espais agrícoles i naturals valencians no tenen tant de retorn fent les coses així. No guanyen allò que tenien previst. Al contrari, és la comunitat qui n’ix més beneficiada. Els rendiments del capital serien menors, però molt més distribuïts.
No podem posar el territori al servei dels guanys d’uns pocs. Volem un model on siga la majoria qui guanye, no un model on unes poques empreses fan megainstal·lacions ocupant grans extensions del territori agronatural prioritzant el rendiment de la seua inversió. On actors poderosos s’aprofiten del capital natural comú amb retorns escassos per a la comunitat i fomentant l’oligopoli existent en comptes de fer una transició justa.
Infinitat de plataformes han sorgit espontàniament davant el desgavell manifest d’ocupar, 100, 500, 1.000 ha de sòl agrícola en diversos municipis com Salvatierra a Villena, Salvemos Brihuela a Xiva, Sol sostenible a Monòver…
Vull citar, per acabar de parlar del projecte de línia de molt alta tensió (MAT), que afectarà greument les comarques del nord de Castelló. Una altra infraestructura de caire colonial que guarda poca relació amb les necessitats del territori. Si el projecte de les elits és convertir-nos en la granja solar del nord d’Europa, caldrà fer infraestructures per evacuar l’energia produïda cap als territoris on es consumeix. La pregunta és: quins beneficis reporten totes aquestes operacions al territori que en pateix els efectes? Quina és la sostenibilitat a llarg termini d’aquestes megainfraestructures que solen, a més, pagar-se amb els diners de totes?
Podríem seguir amb més lluites al territori, com el problema amb la gestió d’aigües, macrodepuradores, ampliació i construcció de noves autovies, la gestió dels residus, etc. Però, per acabar, parlaré d’una cosa que està relacionada amb tot l’anterior i que sol passar desapercebuda.
Adaptació de les ciutats i territori al canvi climàtic. Fi del petroli barat
Un altre elefant a l’habitació són les (inexistents) polítiques públiques en resiliència territorial i adaptació al canvi climàtic. Però també a la imminent escassetat d’energia. La recent guerra d’Ucraïna no ha fet més que accelerar i palesar allò que molts científics fa anys que avisen: l’era del petroli barat arriba a la seua fi. Això està portant ja conseqüències «imprevistes» com el descens en la producció de fertilitzants, la pujada desorbitada de les matèries primeres, dels costos monetaris del transport per la pujada dels combustibles, posar en perill el desplegament de les energies renovables, etc. Les polítiques de decreixement, d’estalvi, de moderació en l’ús de l’energia, els materials i el territori no és que siguen desitjables, seran inevitables.
Davant de tal veritable emergència, què fan l’administració valenciana i estatal? De moment, ampliar ports i autovies. Facilitar que els grans capitals acaparen terres aptes per a la producció d’aliments per produir electricitat, transformar aquesta en hidrogen o generar biodièsel, continuar fent plans urbanístics o d’infraestructures concebuts fa 20 o 30 anys com si res passara en el context energètic i climàtic.
És desolador que es parle de fer més macroplantes FV amb decisió i fervor des de l’administració i, al contrari, no s’aposte amb major intensitat en coses com la rehabilitació i estalvi en habitatges i el redisseny dels espais urbans per reconnectar ecosistemes i adaptar-nos als rigors climàtics que sens dubte vindran. Faré sols dos brevíssims apunts al respecte.
Rehabilitació, renovació d’habitatges i estalvi
Atés el fet que per cada kWh estalviat en, per exemple, calefacció, n’estalviem fins a tres d’energia primària pel fet que l’energia que comprem a l’exterior cal transportar-la, generar electricitat amb ella, transportar aquesta electricitat de nou fins a les llars i, finalment, consumir-la; i en cada pas es perd una fracció important de l’energia. Això vol dir que amb un pla decidit i fervorós per part de l’administració, d’un fervor almenys comparable amb el que es té per implantar macroplantes FV, podríem reduir sensiblement les necessitats energètiques de les llars, i alhora les necessitats i objectius de potència renovable per al nostre país.
Però també generaríem molt més treball per unitat de capital públic invertit, baixaríem la factura energètica de les llars (combatent la pobresa energètica) i d’una manera més duradora perquè l’aïllament tèrmic dels habitatges té períodes de durabilitat major que la instal·lació de macroplantes FV i ja no diguem de les eòliques, plantes que no sabem com renovarem en un presumible escenari on l’energia i materials seran molt més escassos.
Reverdiment i desurbanització
Si la rehabilitació i l’estalvi energètic hauria de ser el camí per adreçar els problemes a escala de les llars, el redisseny de les ciutats per adaptar-les al canvi climàtic ens permetrà també resistir millor a l’impacte no sols climàtic sinó també de l’escassetat dels combustibles fòssils a una escala major. Des d’aquest punt de vista cal canviar el paradigma existent i considerar que el sòl no construït, no segellat i ja no diguem si és apte per al conreu, és més valuós que el mateix terreny urbanitzat.
Cal revertir l’urbanisme «de paper» on grans espais urbans o periurbans que funcionalment són espais agrícoles, naturals o naturalitzats estan destinats a ser construïts perquè estan classificats com a urbanitzables. Els ajuntaments solen al·legar que recuperar-los implicaria la seua desclassificació d’urbanitzable a no urbanitzable i que això «costa diners». I açò és un greu error perquè són espais valuosíssims per la seua multifuncionalitat i que presten serveis ecosistèmics gratuïts i, per tant, no computables en un balanç monetari, però no per això menys reals. Són espais que netegen l’aire atrapant partícules en suspensió, fomenten la biodiversitat, ens protegeixen contra les pluges tempestuoses, apaivagen les onades de calor i poden, en un escenari extrem, ser aptes per produir aliments al costat de casa.
A cada poble o ciutat podem trobar espais com els que descric. I a cada ciutat trobem el corró implacable de l’administració per seguir en la direcció equivocada. A la ciutat de València destaquem l’obsessió per construir un polígon industrial (la ZAL) impedint connectar en verd dos dels espais més emblemàtics de la ciutat, el Jardí del Túria i el Parc Natural de l’Albufera, però també l’execució sense treva de PAI (plans urbanístics) en llocs estratègics per adaptar-se al canvi climàtic com el de Malilla, el Grau o el de Benimaclet. La indecisió i desorientació dels «governs del canvi» a la Generalitat Valenciana i la majoria d’ajuntaments, incloent l’Ajuntament de València, ens estan fent perdre unes oportunitats i un temps preciós al respecte.
La terra, el bé més valuós
Per acabar m’agradaria fer una crida a la reflexió sobre el fet que la terra, el sòl viu, el paisatge que manté la biodiversitat i la multifuncionalitat dels serveis gratuïts que ens dona, és el millor actiu per a la gran majoria de nosaltres. És, com hem vist, la més bona protecció per al que vindrà. La nostra millor assegurança per al benestar present i futur.
Per això, qualsevol actuació que fragmente, empitjore, elimine el sòl fèrtil o convertisca en monofuncional un espai o un territori o destruïsca el paisatge, és una actuació que perjudica el bé comú i que cal rebutjar sense pal·liatius. I totes aquelles actuacions que fomenten el contrari han de tindre el nostre suport.
S’imposa, per tant, molta cautela i l’estudi acurat de tota mena de «meravellosos» projectes o inversions de diners públics on se’ns prometen «llocs de treball» i «progrés» o que se’ns volen vendre com a «verds» però que sovint són operacions on els agents impulsors treuen les seues plusvàlues mentre la resta de les comunitats on s’ubiquen ixen perdent, pagant de forma diferida i difusa els seus costos externs, empobrint-se i perdent qualitat de vida.
Viurem moments crítics que mai havíem vist abans i hem de ser vigilants. Sempre trobarem la manera d’aconseguir els pretesos beneficis d’allò que ens volen imposar sense tanta inversió, sense macrodestrosses, sense perdre capital natural, sense empobrir-nos i amb major benefici per a la comunitat. Preservem la terra que els nostres avantpassats ens van llegar i deixem-la en millors condicions als que vindran.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
