Una de les històries menys conegudes i encara per explicar de la Transició –i no serà per manca de testimonis amb capacitat- és la de les redaccions en lluita. Els periodistes van ser un dels col·lectius més actius i conscienciats en la lluita contra la dictadura –era l’època del lema «a cada taula [de la redacció], un Vietnam»- i per anar més enllà en les reivindicacions democràtiques. I, paradoxalment, algunes de les plantilles més combatives es trobaven a la Cadena de Prensa del Movimiento, la xarxa de diaris de Falange, que el 1977 passaria a control públic sota el paraigua de l’organisme autònom anomenat Medios de Comunicación Social del Estado (MCSE). Realment, els diferents governs de la UCD no sabien molt bé què fer amb ells. Per una banda, bona part de las capçaleres i infraestructures provenien de diaris d’esquerres o liberals, confiscades pels feixistes el 1939 i els seus legítims propietaris en reclamaven la devolució. Per l’altra, els treballadors d’aquests diaris reclamaven la creació d’un servei públic de premsa sota control de les mateixes redaccions. Una opció que comptava amb l’oposició frontal de les capçaleres privades, tant foren les històriques de dretes –ABC- com les de nova creació més progressistes –El País.
Ni Suárez ni Calvo Sotelo van atrevir-se a desmantellar aquests diaris pràcticament autogestionats, més enllà de tancar-ne aquells totalment deficitaris. No va ser fins a la victòria de Felipe González, el 1982, que el govern espanyol optaria per prendre la decisió definitiva: la privatització de totes les capçaleres i el tancament d’aquelles que no trobaren comprador. Va ser llavors quan comença la història d’Editorial Prensa Ibérica.
Pocs anys abans, el 1978, un desconegut comercial de la Banca Garriga Nogués, anomenat Javier Moll, i la seua dona, Arantza Sarasola compraven per 500 milions de pessetes els rotatius canaris La Provincia i el Diario de Las Palmas. Aquest fet ja va despertar tot tipus de rumors en l’època, ja que mai va explicar-se d’on havia tret tants diners algú sense patrimoni conegut. En el seu moment es va parlar d’una operació dels propietaris de la Garriga Nogués i Juan Luis Cebrián, llavors director de El País, especulava sobre capital àrab. És més probable, però, que els diners arribaren per part de la família Sarasola, vinculada amb Felipe González i interessada a bastir un poder mediàtic que donara suport als socialistes.
De fet, aquesta bona relació entre Moll i Sarasola i el PSOE es materialitzaria el 1984, quan el govern va vendre en subhasta pública les capçaleres del MCSE. Moll va quedar-se a un preu molt competitiu tres dels diaris més rendibles de la cadena: Levante, Información i La Nueva España d’Astúries. Naixia així Editorial Prensa Ibérica, un grup mediàtic que ha anat creixent en silenci però de forma imparable –tant comprant diaris existents com creant-ne de nous- fins als actuals 22 diaris, deu setmanaris i revistes i 50 portals digitals, a més d’editorials, impremtes, ràdios i televisions locals i agències de publicitat.
El salt definitiu de Prensa Ibérica com a cadena de diaris amb més lectors de l’estat espanyol –amb el permís de Marca– succeïa el 2019, quan adquiria el Grupo Z, una empresa més gran, encara que més endeutada. Per a poder-ho fer, Javier Moll va comptar amb una curiosíssima reducció de deute per part del grup de bancs creditors de Zeta de fins al 70%, una operació que –igual que el 1984- va comptar amb l’aval i suport actiu de La Moncloa. L’objectiu era evitar que el Mediapro de Jaume Roures –que va presentar una oferta millor i, a més, assumia el deute- prenguera el control del Grupo Zeta i, per tant, del Periódico de Catalunya i l’Sport els dos principals diaris antiindependentistes de Barcelona. Una motivació que va servir per beneir una operació empresarial que hauria constituït un escàndol en una democràcia normal.
Les úniques reaccions polítiques d’importància van vindre perquè l’Institut Valencià de Finances també va perdonar la seua part, molt xicoteta, del deute de Zeta i, casualment, un dels beneficiats d’això va ser el president Ximo Puig, accionista molt minoritari del Periódico del Mediterráneo. Així, aprofitant que no es podia explicar massa fort què havia passat i demostrant una gran manca de patriotisme, la dreta valenciana va acusar l’IVF d’haver actuat per salvar la inversió de Puig.
Grup mediàtic o immobiliari?
Atenent els seus orígens, es podria pensar que Prensa Ibérica és un grup mediàtic progressista proper al PSOE, però la veritat és que res més lluny de la veritat. La seua xarxa de diaris «locals» i «provincials» s’adapta sobre el terreny i sempre es posiciona segon bufe el vent. En zones de majoria socialista sí que segueix aquesta premissa, però en territoris amb hegemonia popular, les seues capçaleres no tenen problema en coixejar cap aquesta banda. I per no parlar de Convergència i Unió –fins abans del Procés- en el cas de Girona i Manresa, on posseeix Diari de Girona i Regió 7. El recent canvi de director de Levante, d’un perfil més prosocialista a un altre més conservador, en previsió d’un possible canvi de govern a la Generalitat l’any vinent, seria un bon exemple d’aquesta política d’empresa. Ací, el més important és estar a bones amb el poder i, sobretot, guanyar diners.
La part dels diners és important. Tal com explica Pascual Serrano al llibre Traficantes de Información, que cita a un periodista andalús: «Prensa Ibérica, més que un grup d’informació són un grup immobiliari, compren edificis, venen els edificis, tanquen els diaris, es muden de ciutat, es deixen influir, pareix que la informació és el que menys els interessa». La reflexió naix arran de l’experiència de la Opinión de Granada, diari creat a partir d’una operació immobiliària el 2003 i tancat el 2009, quan va decidir-se vendre l’edifici que allotjava la redacció.
Les creacions i tancaments de diaris per motius merament especulatius o empresarials ha estat una constant en la història de l’empresa. Està, per exemple, el cas de La Opinión de Tenerife, fundat només amb la finalitat d’assetjar El Día. Un cop va aconseguir comprar-lo, va tancar el primer, acomiadant els seus 40 treballadors. O el cas de La Prensa de Ibiza, que va comprar pertancar-lo i assegurar-se que el Diario de Ibiza seria l’única capçalera de l’illa.
Amb aquesta política no és estrany que els acomiadaments massius i els ERO duríssims hagen estat un dels signes d’identitat de Prensa Ibérica. Una realitat que van patir durant anys a la redacció de Levante, amb constants retallades de personal, o la de Levante Castelló, tancat de forma fulminant després que Moll va aconseguir la propietat del Periódico del Mediterráneo.
