El 30 d’octubre del 1910 va nàixer a Oriola (el Baix Segura) el poeta i dramaturg Miguel Hernández Gilabert, un dels més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX. Tot i que enquadrat per edat en la generació del 36, va tindre més contacte i proximitat amb la generació del 27.
Fou el tercer fill dels set que van tindre Miguel Hernández Sánchez i Concepción Gilabert. La seua família es dedicava a la cria de cabres i el seu pare, que aspirava a ascendir socialment, va aconseguir ser nomenat «alcalde de barri», mentre que la seua mare, que era malaltissa (tenia bronquitis crònica) sovint havia de fer llit.
Miguel va ser pastor de cabres des de xiquet. Va ser escolaritzat, del 1915 al 1916, al centre d’ensenyament Nuestra Señora de Montserrat i, del 1918 al 1923, va rebre educació primària a les escoles de l’Amor de Dios. El 1923 va començar a estudiar el batxillerat al col·legi Santo Domingo d’Oriola, regentat pels jesuïtes, que li permeteren optar a una beca perquè seguira amb els seus estudis, però el seu pare ho va rebutjar. El 1925 va abandonar els estudis per ordre paterna per dedicar-se exclusivament a fer de pastor. Mentre cuidava el ramat, Hernández llegia amb avidesa i escrivia els seus primers poemes.
En aquells moments, el canonge Luís Almarcha va fer amistat amb Hernández i va posar a la seua disposició llibres de San Juan de la Cruz, Gabriel Miró, Paul Verlaine i Virgili entre d’altres. Les visites que feia a la Biblioteca Pública eren cada vegada més freqüents i va començar a formar un grup literari improvisat juntament amb altres joves oriolans al forn del seu amic Carlos Fenoll. A partir d’aquell moment, els llibres foren la seua principal font d’educació, i es va convertir en una persona totalment autodidacta. Els grans autors del Segle d’Or de la cultura espanyola —Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la Vega i, sobretot, Luís de Góngora— es convertiren en els seus mestres.
El 25 de març del 1931, amb només vint anys, va obtenir el primer i únic premi literari de la seua vida, concedit per la Societat Artística de l’Orfeó Il·licità, amb un poema de 138 versos anomenat Canto a Valencia, sota el lema «Luz…, Pájaros…, Sol…». El tema principal del poema era el paisatge i la gent del litoral valencià, en el qual destacava la mar Mediterrània, el Segura i les ciutats de València, Alacant i Múrcia i en major mesura, Elx.
A causa de la reputació que va obtenir gràcies a les publicacions a diferents revistes i diaris, el 31 de desembre del 1931, va viatjar a Madrid, per consolidar-se en l’escena i amb el propòsit de guanyar-se la vida iniciant una carrera literària, acompanyat d’alguns poemes i recomanacions. La seua amistat amb Maruja Mallo li inspirà part dels sonets d’El rayo que no cesa.
Hi va fer amistat amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda. La seua poesia esdevingué llavors més social i manifestà un compromís amb els més pobres i desfavorits. Al desembre del 1935, morí el seu amic Ramón Sijé, i Hernández li dedicà la famosa elegia, que provocà l’entusiasme de Juan Ramón Jiménez expressada en una crònica del diari El Sol.
Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola s’allistà al bàndol republicà. L’estiu del 1936, passà a formar part del Partit Comunista d’Espanya. Figurà en el 5é Regiment i en altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconseguí fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març del 1937 amb Josefina Manresa.
L’estiu del 1937, assistí al Segon Congrés Internacional d’Escriptors per la Cultura celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l’URSS en representació del govern de la República. Quan tornà, escrigué el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a El hombre acecha. El desembre de 1937, nasqué el seu primer fill, Manuel Ramón, que morí als pocs mesos, i al qual està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener del 1939, nasqué el segon fill.
A l’abril del 1939, ja s’havia acabat d’imprimir a València El hombre acecha. Encara sense enquadernar, una comissió depuradora franquista ordenà destruir completament l’edició. No obstant això, se’n van salvar dos exemplars que van permetre reeditar el llibre l’any 1981.
El seu amic José María de Cossío s’oferí per acollir-lo a Tudanca, a Cantàbria. No obstant això, decidí anar a Oriola, malgrat el perill que això suposava, i d’allí a Sevilla. Intentà travessar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar l’entregà a la Guàrdia Civil.
Fou empresonat a Sevilla, i durant aquest temps, la seua dona Josefina Manresa li va enviar una carta on mencionava que només tenia pa i cebes per menjar. Com a resposta, el poeta va compondre Nanas de la Cebolla. De Sevilla el traslladaren a la presó penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d’un cardenal, el setembre del 1939, el posaren en llibertat inesperadament sense ser processat.
Tornà a Oriola, on fou delatat i detingut. A la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, fou jutjat i condemnat a mort al març del 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals, entre ells Luís Almarcha, amic de la joventut i vicari general de la Diòcesi d’Oriola (posteriorment bisbe de Lleó l’any 1944), advocaren per ell i se li commutà la pena per la de trenta anys.
Va ser traslladat a la presó de Palència al setembre del 1940 i al novembre al penal d’Ocaña (Toledo). El 1941, va ser traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant, on conegué Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Allí va emmalaltir; de la bronquitis passà al tifus, que es va complicar amb una tuberculosi. Se li oferí penicil·lina a canvi que abjurara del seu ateisme, però ell s’hi negà.
La intervenció del pintor Miquel Abad Miró, amic i il·lustrador de poemes del poeta, fou decisiva per a rebre atenció mèdica especialitzada del metge Antonio Barbero Carnicero, qui va poder millorar-li la situació temporalment, a més de recomanar el seu trasllat a l’Hospital «Porta Coeli» de Serra (el Camp de Túria), però desgraciadament el permís va arribar tard.
Miguel Hernández morí a la infermeria de la presó alacantina a les 5.32 h de la matinada del 28 de març del 1942 als 31 anys. Es diu que no li pogueren tancar els ulls, fet pel qual el seu amic Vicente Aleixandre compongué un poema.
Abad Miró formà part del reduït seguici fúnebre que, amb la vídua, acompanyà les restes mortals del poeta fins al cementeri i es feu càrrec dels costos de l’enterrament al nínxol número 1009 del cementiri de la Mare de Déu del Remei d’Alacant, dos dies després de la seua mort.
El febrer del 2011, el Tribunal Suprem d’Espanya denegà la revisió de la sentència de Miguel Hernández, argumentant que no tenia vigència jurídica.
Fonts:Fundación Cultural Miguel Hernández / Nacho Otero «Miguel Hernández, cárcel y muerte», Muy Historia / Viquipèdia
