El valencianisme no té només el 9 d’Octubre com a esdeveniment reivindicatiu. L’Aplec del Puig, celebrat en aquesta localitat de l’Horta Nord, reuneix cada darrer diumenge d’octubre els distints sectors valencianistes, que s’apleguen al voltant del monestir en el qual Jaume I va donar per finalitzada la conquesta de València i la fundació d’un nou regne que durant les següents dècades s’ampliaria cap al sud.
El primer Aplec del Puig de què es té constància és el de 1915. El valencianisme emergia en aquell moment com un corrent clarament minoritari, però amb una gran capacitat de creixement que es va veure aturada per diferents circumstàncies històriques. Tal com recorda Josep Guia, fundador i dirigent del PSAN i històric en aquests aplecs des de la seua joventut més primerenca, l’Aplec del 1915 va comptar amb la presència de Jaume Bofill i Mates, escriptor i periodista català, en aquell moment membre de la Lliga Regionalista. Tres anys després d’aquell aplec es publicaria l’anomenada «Declaració Valencianista» al diari La Correspondencia de Valencia, signada entre altres pel financer Ignasi Villalonga, el periodista Maximilià Thous o l’escriptor Eduard Martínez Ferrando, en què es feia una crida a la unitat del valencianisme i s’assegurava la «compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb la resta de les regions i les nacionalitats ibèriques dins d’una Federació». Aquella declaració també proposava una Hisenda pròpia i que el nou «Estat Valencià» exercira les seues funcions «amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya».
Aquell primer Aplec va ser una excepció, perquè no se’n van tornar a celebrar fins a l’època franquista. Per això, malgrat l’excepcionalitat del 1915, aquell primer precedent va ser una llavor d’esdeveniments posteriors. Als anys seixanta, els joves nacionalistes de Lo Rat Penat, entre les quals hi havia Enric Tàrrega, Antoni Bargues o els germans Francesc i Josep Lluís Codonyer, recuperaven aquella reivindicació que va quedar impedida ben prompte pel règim. No debades, tot aquell grup, que després del tomb secessionista de Lo Rat Penat es va refugiar en la Societat Coral el Micalet, va poder fer un primer aplec a Llíria (Camp de Túria) el 1960, un segon a Alcoi (Alcoià) a l’any següent i un tercer a Castelló de la Plana el 1962, on també es va poder celebrar el trenta aniversari de les Normes de Castelló. El quart, per al qual Joan Fuster va redactar un manifest, estava previst a Bocairent (Vall d’Albaida), però els participants es van trobar aquell poble d’interior ocupat per la Guàrdia Civil.
En aquell moment Fuster ja havia publicat Nosaltres els valencians, llibre de referència del nou valencianisme del qual formaven part persones tan importants com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Lluís Aracil. Josep Guia, més jove que els esmentats, estava a pocs anys d’integrar-se en aquell moviment, i recorda com el 1964 es va poder fer l’Aplec del Puig dissimulat amb una romeria al monestir en què els assistents portaven senyeres, amb blau i sense. «Els actes no es feien només al monestir, sinó també a la muntanyeta, on es feia l’acte nacionalista que li donava entitat des del 1965», indica. El primer Aplec en què va participar el llavors imminent fundador del PSAN va ser en el de 1967, on va anar amb la també històrica militant Maria Conca i on també hi havia destacats personalitats com el periodista Vicent Ventura, la integrant d’Els Pavesos Mercè Banyuls, el filòleg Manuel Sanchis Guarner o el gran inspirador, Joan Fuster. A l’any següent es va repetir la història del 1963: tal com recorda Guia, la Guàrdia Civil va prendre el control de les immediacions del monestir del Puig.
És per això que l’Aplec no es va poder recuperar, ara per tercera vegada, fins al 1977, dos anys després de la mort de Franco. El van organitzar, segons recorda Josep Guia, ell mateix amb Eliseu Climent. El primer veia de formar part de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià –adreçada a estimular un nou marc jurídic democràtic i ambiciós per al País Valencià–com a membre del PSAN, i el segon era el referent del Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma, embrió d’Acció Cultural, entitat que naixeria un any més tard amb Joan Fuster com a figura visible. L’Aplec es va tornar a fer al voltant del monestir del Puig, aquesta vegada a l’esplanada de davant l’edifici religiós, i l’acte va servir per a recordar especialment Miquel Grau, assassinat aquells dies al centre d’Alacant. Segons recorda Guia, només Francesc de Paula Burguera (UCD) i Jose Vicente Mateo (PSPV) van assistir a l’acte sent diputats triats a les eleccions estatals constituents, atès que la resta no hi van anar «cedint al xantatge de María Consuelo Reyna», directora de Las Provincias «que els va convèncer a tots, un a un, que calia lluitar per l’Estatut i no pels Països Catalans». Aquell aplec va reunir 8.000 persones.
Un any més tard, encara en el context de la Transició, l’Aplec es faria a la plaça de bous de València, on hi van acudir diverses personalitats com ara el filòsof català Lluís Maria Xirinachs, el polític basc Francisco Letamendia o el poeta, assagista i activista mallorquí Josep Maria Llompart, històric dirigent de l’Obra Cultural. Però el 1981 la muntanyeta de la Patà tornaria a ser l’escenari d’aquella celebració, ja de manera ininterrompuda fins a hui. Tal com indica Guia, ell mateix hi havia anat el darrer diumenge d’octubre de l’any anterior, i en veure que hi havia gent va decidir que el PSAN havia d’assumir l’organització dels actes, tal com va passar fins al 2014. Entremig, el Bloc Nacionalista Valencià començaria a celebrar el seu propi acte a l’esplanada de davant del monestir. D’aquesta manera, mentre a dalt se celebrava l’acte independentista, a sota se’n desenvolupava un de caràcter més nacionalista. Aquesta dinàmica ha continuat, atès que ara és Esquerra Republicana del País Valencià qui organitza l’acte a la muntanyta de la Patà, mentre que Més Compromís el continua fent a la zona de baix.
És així com l’Aplec del Puig sobreviu al pas dels anys. Aquests últims, la doble celebració al voltant del monestir és la causa dels retrets entre ambdós organitzadors, especialment dels independentistes cap a l’antic Bloc, acusat de feblesa cada últim diumenge d’octubre. En canvi, la superioritat de Més Compromís en xifres de militància fa que el seu acte siga molt més vistós, atès que congrega molta més gent. L’Aplec d’enguany, electoral, tornarà a evidenciar aquestes singularitats.
